Notícies

Editorial juny-juliol 2017

El 1964 Umberto Eco va publicar Apocalíptics i integrats en la societat de masses. En aquest llibre teòric, Eco observava dues actituds ben diferents per part dels intel·lectuals: uns, els apocalíptics, consideraven que l’arribada de mitjans populars i de fàcil accés com la televisió —i no havia arribat en aquella època internet— havia fet malbé l’antic concepte de cultura i havia malmès, potser per sempre, el valor que l’alta cultura tenia a la societat; els altres, els integrats, en canvi, eren els que posaven l’accent que mai a la Història tanta gent podia apropar-se a la Cultura i que transformar aquesta alta cultura en popular era el millor que podia passar.
Han passat més de cinquanta anys del llibre d’Eco, però aquesta dicotomia continua present. Quantes vegades hem criticat la televisió per embrutidora dels sentits i quantes vegades ens hem delectat quan alguna ària estimada és utilitzada en un anunci. L’òpera continua amb la fama malaguanyada de ser un entreteniment per rics o per gent molt sofisticada i superba, però tot i així, si repassem la seva història i, fins i tot, la història de cadascú de nosaltres, veurem com aquesta magnífica expressió de la música, la dramatúrgia i l’escenografia estan presents en tots els àmbits de la societat. Sigui a través del coneixement profund de les estructures musicals o sigui simplement pel plaer sensorial de veure un magnífic espectacle, l’òpera és un element clau de la cultura, com a mínim, occidental.
Sorprèn, doncs, el tractament sovint tan poc engrescador que es fa de l’òpera en els mitjans de comunicació generalistes. Salvant la feina dels crítics i d’alguns periodistes amb sensibilitat, els amants de l’òpera la trobem poc reflectida en general en els diaris, la televisió i la ràdio. I, el que és pitjor, per desgràcia amb força freqüència les referències operístiques estan fetes des d’un desconeixement que en altres seccions serien impossibles. A tots ens sorprendria llegir o sentir que Mourinho és l’entrenador del FC Barcelona o Mariano Rajoy, el president de la Generalitat. Però errors d’aquest calibre no son tan inusuals quan es tracta el món de l’òpera.
Les revistes culturals, les seccions dels diaris o els programes especialitzats són, en canvi, tot un altre món. Gaudim, per sort, de la feina d’uns professionals excel·lents en aquesta mena de mitjans que fan que, encara que no tant com voldríem, ens compensi per alguns disgustos. N’és una mostra el naixement de la versió en paper del diari digital de cultura Núvol. A l’espera de que el món de l’òpera tingui el reconeixement que segur mereix, aquesta revista, igual que moltes altres, pretenen omplir el buit. Enhorabona!