Notícies

Entrevista a Giusi Giustino, responsable de vestuari de “Manon Lescaut”

La dissenyadora italiana Giusi Giustino és la responsable de vestuari del Teatre San Carlo de Nàpols, on ha dissenyat el vestuari de diverses produccions com Aida, Trovatore, Cavalleria Rusticana o la Manon Lescaut que es pot veure al Liceu fins al proper 22 de juny. Una magnífica producció signada per Davide Livermore que centra l’acció a l’entrada migratòria a Nova York i a l’illa d’Ellis.

Amics del Liceu: En una nova producció, expliqui’ns com acostuma a ser el procés creatiu pel que fa al vestuari?

Giusi Giustino: El procés creatiu és llarg. En el cas de Manon Lescaut ja havia treballat anteriorment amb Davide Livermore, i aquest fet facilita la meva feina. Envio els esbossos al director i a partir d’aleshores començo a treballar amb tota la resta. Tinc presents les indicacions sobre l’època, l’escenografia, el context, etc. En el cas de Manon, he vestit els personatges amb teles de quadres i utilitzant tons roses, perquè Manon tenia quinze anys, i amb aquests tons les cantants se sentiran més innocents i entraran més en el personatge. Són petites coses que per mi són molt importants. Hi ha òperes on és diferent… depèn de cadascuna de les històries, cal destacar un punt o un altre.

AL: El vestuari marca una part molt important de la situació temporal i geogràfica en què la direcció d’escena vol situar l’acció? Acostuma a existir diàleg amb el director d’escena?

GG: La creativitat és important a la meva feina, però també ho és la connexió i coneixement del director d’escena, cal una harmonia i connexió, com si tot el procés el fes una sola persona. En el cas de Manon, com que ja ens coneixíem, ha estat molt més senzill. En general ens reunim moltes vegades i faig els esbossos, perquè és on es concreta tot allò que hem parlat.

AL: Està d’acord amb tots el conceptes escènics proposats pels seus companys encarregats de la direcció?

GG: Sí, perquè hi ha uns motius, una raó de ser: s’ha pres com a punt de sortida el desert descrit per Puccini, que correspon al desert de l’ànima, s’ha referit a la solitud d’una persona que ja no es troba a la seva pàtria i mor en un altre continent. Per tant, veus la representació i t’adones que és una història més universal, profunda, precisa, vertadera. T’adones que hi ha hagut tot un període històric on tots els europeus érem immigrants. Els nostres besavis, etc. És una història que commou, la història d’un amor que després acaba per unes causes determinades. He dissenyat els vestits com si fossin per a una pel·lícula, molt realistes respecte als que habitualment creo, que són molt més fantàstics, amb barrets extravagants, etc. Ara es tracta d’una història on els protagonistes fugen relativament i van a Amèrica, ell la segueix i ella mor, i mor també un amor. Comença la història amb un actor que és vell i que recorda el lloc on mor la seva estimada Manon, amor de joventut. Veu una foto de la seva Manon, la història parteix d’un record. Sovint Manon està ambientada al s. XVIII, i fer aquest salt en el temps, adaptar els vestuaris al context… és quelcom que requereix de l’estudi del llibret de l’òpera, del coneixement de la història, perquè et permet conèixer per què succeeixen els esdeveniments, els protagonistes. Coneixent la història he trobat molt adequat el context històric triat.

AL: Quins materials són amb els que li agrada més treballar?

GG: Treballo amb molts materials diferents, fins i tot amb ferro (riu) i fins i tot s’hi ha ballat amb els vestits de ferro. Treballo amb tot: pinto, tallo, afegeixo, experimento molt. En aquest cas he intentat buscar teixits que fossin adequats per a l’època. Una faldilla del s. XIX no es pot fer amb un teixit qualsevol perquè no seria creïble, per exemple.

AL: Quan de temps implica la creació d’un nou vestuari per a una nova producció?

GG: Aquests vestits han estat confeccionats al Teatro San Carlo de Nàpols. He tingut temps de treballar-ho amb previsió, i ja entre una òpera i l’altra, anava trobant el temps per poder treballar en Manon. M’hi he estat uns tres mesos, però no contínuament, sinó intercalant-ho amb molts altres projectes. El més important per mi són els bustos, al segon acte hi ha les prostitutes i com he treballat els bustos dels vestits trobo que son una obra mestra, són espectacularment bells. Sempre intento també recopilar retalls de botigues de roba de Nàpols, petits fragments de teles que per a les botigues són insignificants, però que en canvi per a mi són un tresor. He utilitzat aquests retalls de molts teixits diferents com si fossin un mosaic, i els he treballat, tenyit, cosit, i n’he fet els vestits de les prostitutes. Són pràcticament escultures, vestits que tenen molt de cos, gairebé s’aguanten sols.

(Ens mostra la magnífica cotilla que du Manon en un dels actes i ens explica que la meitat de la tela està del dret i la meitat del revés per donar més moviment i expressivitat a la peça)

Intento continuar amb la bellesa a la vida a través de la meva feina. Faig cursos de màscares, de pintura, de cosir. Les persones han perdut el sentit per la bellesa, cal reivindicar-ho. He estat anys aprenent de les modistes de Roma, la meva professió no és només pensar, també és saber-ho realitzar o saber-ho fer realitzar, això no s’ha d’oblidar. És una professió, cal anar més enllà, no és només concebre un vestuari, sinó també saber quins teixits són els òptims per realitzar una peça de roba, com s’ha de tallar, com cau la faldilla… no es pot improvisar. Molta gent no hi dona importància, però l’any vinent farà 40 anys que em dedico a la meva professió i em sabria greu que morís. És per això que m’agrada compartir-ho amb les noves generacions que formo. Sóc una apassionada de la meva feina, ja amb tres anys dibuixava vestits i li deia a la meva mare que volia vestir la gent estranya, que fes coses diferents fora del comú, i més endavant vaig descobrir el teatre i l’òpera, de petita sempre em portaven a veure aquest tipus d’espectacles i vaig créixer en aquest entorn, música, museus, exposicions… perquè la meva mare ja tenia passió per aquest món i per l’artesania i me l’ha transmès.

AL: Crea vestuari pensant en la producció de manera general o també pensa en els cantants que lluiran el seu vestuari? En aquest cas, com treballa les reposicions i els canvis de cantants?

Abans de treballar em fixo en qui és el cantant, cadascun te les seves particularitats i dóna un punt característic al personatge, amb la meva feina intento ressaltar aquestes característiques i ajudar-los a interpretar el seu paper: si són joves, si són grans… hi ha molts matisos i cal tenir-los en compte i ressaltar-los en funció de cadascun dels cantants.

En els cantants… però també en el pressupost. Com a directora és important tenir-ho present. La creació és una cosa i els diners en són una altra de molt diferent. No és fàcil. És per això que aprofito retalls, teixits i objectes meus, coses que trobo o compro en un moment determinat i que a la llarga faig servir. Ésser creatiu també és això, aprofitar tots els recursos. Sovint també utilitzo vestits que la gent no fa servir: els tenyeixo, els tallo i els hi dono una nova vida. Fins i tot una de les noies de Manon porta un xal de seda que és meu en realitat… el buscava i no el trobava, i li havia posat a un dels personatges. Tinc un bon fons per treballar al taller ple de coses, ho conservo tot, no tiro mai res. També a casa tinc dos armaris sencers plens de coses. Conservo fins i tot les floretes de les bomboniere, perquè després les utilitzo per fer corones per a ballets com La Ventafocs, que he fet recentment i ballets. Ho utilitzo per fer detalls.

AL: És obvi que existeix una relació molt íntima entre vostè i el San Carlo de Nàpols… com es viu l’òpera a Nàpols i a Itàlia? Com creu que la vivim a Barcelona, al Liceu?  I a d’altres teatres espanyols?

GG: He treballat a València i Bilbao i m’ha semblat que hi ha una bona relació entre el públic i l’òpera. A Itàlia l’òpera és una excel·lència, neix allà, els nostres músics i cantants sovint es fan famosos, tenim els compositors més coneguts: Verdi, Rossini, etc. Son els més coneguts. El brindis de La traviata tothom el coneix, fins i tot a qui no li agrada l’òpera. En canvi els altres són més hostils i difícils de conèixer. A Itàlia la situació és una mica catastròfica des del punt de vista cultural, no és només l’òpera, ens costa a tots, també als teatres costa… tot és per culpa dels diners. És quelcom determinant per nosaltres. Els teatres han de fer noves produccions, però cada vegada som menys i això requereix de més esforç, és un problema terrible, hem de fer moltes coses a la vegada. Durant el mes de juny i juliol estic preparant al mateix temps: Tosca, Rigoletto, Cenerentola, Carmen, Così fan tutte amb Ricardo Muti, La dama de les camèlies, un ballet … 10 produccions en 2 mesos. I som sempre, els mateixos: quatre gats i jo. Esperem arribar a tot, però costa molt, requereix molt d’esforç.

AL: Què li ha semblat el servei de sastreria i vestuari del Gran Teatre del Liceu?

GG: M’he sentit molt còmode treballant amb ells, són molt bons. Hem estat afortunats amb aquesta producció perquè no hem tingut gaire problemes de talles, havia pensat amb previsió els vestits perquè fossin fàcils d’adaptar i això m’ha ajudat molt. Aquí tot és més calmat, a Nàpols és tot més caòtic, no és culpa nostra… tenim molts espectacles al mateix temps. Aquest caos de fer diverses coses alhora aquí és més tranquil, i sents la música de fons dins del Liceu… és meravellós.

 

“Si treus la bellesa de la vida, no queda res”

Giusi Giustino