Notícies

Entrevista als artistes Brigitte Szenczi i Juan Antonio Mañas

Brigitte Szenczi (Budapest, 1943) i Juan Antonio Mañas (Madrid, 1946) exposen sempre junts, a partir d’un projecte plantejat en comú, malgrat cadascú fa les seves obres per separat. El 1977 s’instal·len a Barcelona on funden la botiga Dos i una, juntament amb Vicenç Ferran. Fins al proper 11 de novembre, a la Sala Parés de Barcelona, podem veure la seva obra, creada especialment per il·lustrar el llibre Temporada d’òpera 2018-2019 d’Amics del Liceu.

Havíeu treballat anteriorment partint del mon de l’opera teatre o similar?
Cinema si, però opera i teatre no. Vam començar a treballar junts com a artistes en una exposició inspirada en el mon del cinema clàssic des del cinema mut fins els anys 50, amb uns relleus i caixes amb escenes que recorden al mon del cinema, teatrets en relleu que amb els anys han guanyat profunditat i envergadura. És curiós perquè tornem a aquesta primera etapa, en aquesta exposició que presentem per il·lustrar el llibre dels Amics del Liceu presentarem una sèrie de caixes, relleus i collage que completaran l’exposició i que plasmen reflexions nostres a l’entorn del món operístic. Contenen elements de la naturalesa, tot tipus objectes…en definitiva imaginació. Sovint passegem pel camp i reunim objectes: minerals, líquens, objectes de la naturalesa que destaquen per la seva olor, color o forma i que ens meravellen i que formen part després de les nostres creacions.
Son objectes que transmeten un concepte i esdevenen símbols de quelcom molt més profund i que a més puc tenir a casa.

On trobeu els vostres referents pictòrics habitualment?
Mentalment es tracta de coneixement personal adquirit a través dels anys. Hi ha moments que t’interesses més per algunes etapes pictòriques concretes, però en aquest moment de maduresa tenim interioritzat allò que ens agrada i ens interessa, és un treball que es fa a l’inconscient, però a través de la vida: tots tenim un dipòsit que vas omplint a poc a poc, a mesura que et marquen les teves necessitats. Fa vint anys no teníem en absolut els mateixos coneixements ni fons, és un coneixement espontani, no acadèmic, dirigit per una inquietud personal i també per l’atzar, com un viatge que fas. Per exemple arran d’un viatge a Grècia vam descobrir el personatge mitològic de Medusa i ens vam posar a estudiar-lo a fons, a pintar i treballar aquest personatge. D’altra banda quan érem més joves, també van tenir molta importància a nivell de referents el Museu del Louvre i un viatge a Florència (En el cas de la Brigitte) i el Museu del Prado (en el cas de Juan Antonio). Sobretot quan ets més jove són coses més espontànies, menys previstes i és curiós com canviem amb els anys, perquè ara visitem els mateixos museus però ens fixem en coses totalment diferents.. Per exemple quan era més jove estava molt interessat per Goya (Juan Antonio) i després curiosament em vaig interessar molt més per Velázquez i menys per Goya, i més endavant vaig tornar a reprendre el meu interès per Goya, però em vaig fixar en unes obres que no eren en absolut les mateixes que mirava al principi. Això és molt bon senyal perquè vol dir que madures, no estàs en el mateix moment. Passa igual en el cas d’una ciutat com en un gran museu, a mesura que creixem evolucionem i no ens fixem en les mateixes coses. Hi ha sales on tu connectes especialment. Recordo de petita (Brigitte) quan el meu avi em portava i visitàvem les sales d’Egipte. Em feia por! Una esfinx a la penombra, i a més tot buit sense ningú més… però quan vaig ser-hi jo sola vaig descobrir un altre món. Per exemple vaig tenir un enamorament immediat amb la pintura de Poussin i de Claude de em passava hores mirant les seves obres, era com entrar en un altre món, és un precursor del romanticisme, paisatges ideals que t’expliquen històries al crepuscle i hi connectava moltíssim. Quan visitava el Prado. Jo també voldria assenyalar (Juan Antonio) la importància del llibre. Som d’una generació on el llibre d’art, i el llibre en general, té una gran importància: les imatges, i es crea una relació diferent. Miro molt per internet també actualment, però no es genera la mateixa relació amb la imatge que amb un llibre d’art. Tenim una relació molt especial amb els nostres llibres d’art que tenim de fa anys i que hem fullejat, tornem enrere i els podem remirar. També et dona idees a nivell creatiu fins i tot quan no busques res. A mi internet m’angoixa, (Brigitte) és com entrar en un laberint. En definitiva, els museus, els llibres i les ciutats tenen molta importància a la nostra obra. Fins i tot la Brigitte va fer una sèrie anomenada “Museus imaginaris”, on generava escenaris i esbossos amb elements propis dels museus.

Tractant-se de dos artistes, com vau fer el repartiment dels títols de la temporada?
Vam anar decidint cadascú pel seu compte, ens hem dividit les tasques en base a les afinitats que tenim cadascun amb els diferents títols. Jo vaig començar per Rodelinda (Juan Antonio) però Brigitte li vaig voler fer un regal: li vaig dir a Juan Antonio que fes Tosca perquè és una de les seves òperes preferides. I aleshores Juan Antonio va fer el mateix amb Brigitte i el títol Madama Butterfly. Així quedava més compensat. Estem en una edat on tenim molt desenvolupada la capacitat per establir ponts, sempre partim d’algun punt en concret per crear les nostres obres, que es pot relacionar amb alguna altra cosa. A més anys i experiència que acumules com a artista i com a persona, més fàcil és establir ponts entre els coneixements que tens i et permet arribar més lluny.

Com heu treballat el fet de portar una òpera que ja existeix al llenguatge pictòric? Vau partir de produccions ja existents per inspirar-vos?
No. Hem vist algunes òperes per tenir més fresc l’argument, la lectura dels llibrets de vegades no és suficient per comprendre la totalitat de la història, ens ajuda veure-les representades, però únicament per aquest matís, no per inspirar-nos en una producció en concret. N’agafem alguns apunts (dels llibrets i de les representacions). En el meu cas, però, hi ha una excepció (Juan Antonio) en l’òpera Tosca, a mi sempre em va quedar la imatge de Tosca amb Maria Callas, quan es gira, amb el got d’aigua i el ganivet…és una producció de la qual he vist moltes imatges i que m’ha marcat, i una de les obres que he fet per a Tosca és un bodegó…sense el personatge, però inspirat directament en aquesta coneguda producció.

Com es porta ser una parella artística i compartir espai de treball? Us influencieu mútuament a nivell pictòric?
No és fàcil, penso que és molt difícil conviure en un mateix espai. Cadascú té els seus vicis, la seva manera de treballar: un posa música, l’altre potser té ganes de posar la ràdio de fons. Però el fet que cadascú treballi per separat les seves obres i que estem acostumats a compartir espai, facilita una mica el dia a dia. També ens anem movent, anem movent els mobles del nostre voltant i el cavallet per buscar la llum. Fem una vida intensa a l’estudi, de vegades fins i tot sopem allà per tenir un intercanvi: veure amb deteniment què ha fet l’altre durant el dia i comentar. També és important tenir-hi una bona temperatura ambient per sentir-se còmodes treballant.

El fet que tingueu un registre tan ampli de suports i tècniques de treball, penseu que us ha ajudat a l’hora d’interpretar les òperes?
Sí, ens ha ajudat moltíssim. És un gènere molt sensual. L’escenografia, el teatre…és molt artesanal i aquest punt té molta connexió amb la nostra obra, la qual cosa fa que ens hàgim sentit molt còmodes treballant-hi. Sempre hem estat molt pluridisciplinaris, fins i tot hem tingut moments a la vida que hem pensat que tot era possible, tot ho podíem fer amb les mans: mobles, làmpades etc. Deixant de banda això, també som pluridisciplinaris en aquesta exposició, que com hem comentat presentarem pintura però també caixes que complementen les il·lustracions.

També el fet d’haver arribat a Barcelona en un moment creatiu molt potent i entrar en contacte amb altres artistes que també creaven, i comptar amb un espai propi (que es deia Dos i Una, a finals dels anys setanta, quan vam començar com a artistes) com el que nosaltres teníem on poder exposar obra i intercanviar coneixement i idees amb altres creadors ens ha enriquit notablement. Arran d’això vam entrar en contacte amb la galerista històrica Juan Mordó i la seva assistent en aquell moment Helga de Alvear.
En aquella època eren molt importants els teatrins i l’escenografia, estàvem en contacte amb Isidre Grau, que va comissariar una exposició sobre el Mestres Cabanes i que ens va influenciar també molt. Però en definitiva, es tracta de trobar l’essència de cadascuna de les òperes per fer-ne una obra.

Quina és l’òpera que us ha costat més de portar a la pintura? I amb quina us heu sentit més identificats?
A mi l’enigma di Lea (Brigitte) em motiva especialment per ser una òpera contemporània. Te un punt extremadament simbòlic que em crida especial, l’argument és una relació humana a través de coses metafísiques. De seguida vaig connectar amb aquesta òpera.I la que ha costat més els Pescadors de Perles, perquè el context és molt ambigu, costa situar-la en un marc definit. Sempre hi ha obres amb què hi trobes una connexió que et permet plasmar-la visualment i tot va més rodat.

Propers projectes professionals?
Exposició a la galeria Trinta d’Oporto al mes d’abril de 2019, que inclourà també un suport escrit, una sèrie de contes per al qual farem les il·lustracions. L’exposició per a Amics del Liceu ha estat molt apassionant, poder treballar sobre temes nous, i l’òpera toca molts mons, és essencial per a la cultura. Hi ha òperes molt variades, és tot un món.