skip to Main Content

Octubre 2026

Full Informatiu

Editorial / Octubre 2026

Tornem a trobar-nos: la temporada s’obre amb Aida

Marc Balcells

Vicepresident d'Amics del Liceu

Estimades Amigues i Amics del Liceu,

Ja hi tornem a ser! Després d’un estiu de descans, de viatges i de festivals, arriba el moment que esperàvem: obrir les portes del Liceu, ocupar de nou les nostres butaques i, sobretot, retrobar-nos a les nostres activitats. Perquè si alguna cosa hem après els Amics del Liceu al llarg dels anys és que l’òpera no s’acaba a l’escenari: continua als passadissos, al vestíbul, a la conversa de l’entreacte i al comentari compartit a la sortida. Amb aquest primer butlletí de la temporada 2026/2027 us donem la benvinguda a una temporada que es presenta plena i estimulant.

I comencem per la porta gran. El Liceu inaugura la temporada amb una nova producció d’Aida, de Verdi, en cartell del 23 de setembre al 15 d’octubre. No és una òpera qualsevol per a nosaltres: poques obres han estat tan lligades a la història d’aquesta casa i a l’imaginari del públic barceloní. Per això mateix, tornar-hi amb una mirada nova és un exercici tan necessari com apassionant.

La signa Shirin Neshat, artista visual i cineasta, en una producció nascuda al Festival de Salzburg i coproduïda per l’Opéra National de Paris i el Gran Teatre del Liceu. La seva lectura deixa de banda l’Egipte faraònic i el decorativisme per convertir Aida en una mena de ritual visual on la bellesa i el conflicte dialoguen sense treva: identitat, exili, opressió… Temes que, sospito, no ens sonaran gens llunyans. A la fossa, Antonello Manacorda (a qui entrevistem en el present butlletí) i Josep Gil; a l’escenari, un repartiment de primer ordre amb Anna Netrebko, Anna Pirozzi, Olga Maslova i Ewa Plonka alternant-se el paper titular, al costat de Piotr Beczała, Ekaterina Semenchuk, Ludovic Tézier o Àngel Òdena, entre d’altres.

Des d’Amics del Liceu, la nostra aportació a aquest inici de temporada té nom propi: el curs L’anell del nibelung. Manual d’ús, a càrrec de Jaume Radigales. Tres sessions (dijous 8 i 15 d’octubre i dimecres 21, a les set del vespre, a la Sala del Cor) per entrar sense por a la tetralogia wagneriana: les fonts literàries i el pensament que hi ha al darrere; el poder, l’amor i el desig; i, finalment, la música, el tractament vocal i el leitmotiv. Un manual d’ús, efectivament, per a qui vulgui preparar-se el terreny abans de fer el salt a l’Anell. Les inscripcions ja són obertes a la secretaria de l’associació.

I una notícia que sé que molts esperàveu: l’assaig general per als socis d’aquesta temporada serà La Bohème de Puccini, el dilluns 28 de desembre a les cinc de la tarda. Hi ha poques maneres més boniques d’acomiadar l’any que amb la bohèmia de Mimì i Rodolfo. Recordeu que és una activitat exclusiva per a socis i sòcies, amb una invitació per persona (dues per als socis Mecenes, Protectors, Preferents i Benefactors), i que cal reservar-la a la secretaria (per telèfon, correu o WhatsApp) fins a exhaurir les places.

Per als i les fans de les nostres entrevistes, com us he avançat, entrevistem al mestre Antonello Manacorda, un dels grans triomfadors de les nits verdianes d’aquest inici de temporada; i us oferim una entrevista gravada aquest estiu on el president de l’associació, en Jaume Graell, i jo mateix, conversem per celebrar la reelecció de la nostra junta directiva i parlar-vos de plans de futur. Un cop més, gràcies per la vostra confiança!

Comença, doncs, una temporada que ens portarà del Nil a una mansarda glaçada del Barri Llatí, passant pels boscos i els rius de Wagner. Us hi esperem a tots i totes, amb la curiositat intacta i les ganes de sempre de compartir-ho. Que la gaudim plegats!

Marc Balcells

Vicepresident d’Amics del Liceu

Entrevista / Antonello Manacorda, director d'orquestra

Antonello Manacorda és un director d’orquestra italià nascut a Torí, format musicalment a Amsterdam i posteriorment en direcció d’orquestra amb el prestigiós mestre finlandès Jorma Panula. Abans d’iniciar la seva carrera com a director, va ser membre fundador i concertino de la Mahler Chamber Orchestra, creada per Claudio Abbado, experiència que va marcar profundament la seva trajectòria. Entre 2010 i 2025 va ser director artístic de la Kammerakademie Potsdam, amb la qual ha desenvolupat una intensa activitat simfònica i discogràfica. La seva carrera operística l’ha portat als principals teatres internacionals, entre ells la Royal Opera House de Londres, l’Opéra National de Paris, la Wiener Staatsoper o el Metropolitan Opera de Nova York. Al Gran Teatre del Liceu va debutar la temporada 2016/17 amb Die Zauberflöte de Mozart i hi ha tornat aquesta temporada 2026/27 per assumir la direcció musical de Aida de Verdi, en la nova producció de l’artista iraniana Shirin Neshat, que inaugura la temporada del Liceu.

Amics del Liceu: Gràcies per acceptar la nostra invitació i ser avui aquí. Primer de tot tenim curiositat, quan eres petit, somiaves amb ser director d’orquestra?

Antonello Manacorda: (Riu) ha estat un camí natural, he sigut molts anys violinista, però el que m’ha interessat a mi des de petit, més enllà d’un instrument, és la música. També he tocat el piano durant molts anys. Però l’instrument per mi va ser un límit, per tant dirigir significa anar més enllà d’aquest límit.

A. L.: Has començat per la porta gran, perquè has col·laborat moltíssim amb el mestre Claudio Abbado

A. M.: Si, vaig tenir la sort de coincidir-hi de jove i de ser el seu concertino durant molts anys, i he treballat d’una manera molt propera a ell durant més de deu anys.

A. L.: Com ha sigut aquesta experiència de treballar amb un dels grans i més estimats noms de la lírica?

A. M.: Ha estat una gran sort de la vida, ens hem trobat al món simfònic a l’inici amb la Gustav Mahler Jungendorchester i després vam fundar junts la Mahler Chamber Orchestra, i també a Lucerna vam fundar la Lucerne Festival Orchestra i amb la Mahler Chamber Orchestra hem fet molta òpera junts. Ha estat una gran sort. Cadascú de nosaltres, si pensem en el passat, ha tingut trobades afortunades a través de les quals ha tingut oportunitats sorprenents. Jo no havia planificat trobar Claudio Abbado ni tocar en una orquestra, provava d’estudiar i tocar el violí el millor possible, punt. I per tant ha estat una trobada realment especial.

A. L.: I és per ell que decideixes començar a fer de director d’orquestra?

A. M.: No, no té res a veure amb ell, perquè en aquest període he trobat molts altres directors d’orquestra com Haitink, Boulez, Ivan Fischer, directors barrocs… ha estat una exigència meva interna perquè el violí per mi, com deia abans, ha estat una limitació, crec que havia assolit tot el que podia fer amb l’instrument, ha estat una manera d’alliberar-se.

A. L.: Parlàvem abans de l’entrevista que Aida és una mica una òpera de cambra, aquesta lírica, aquesta filigrana musical, com ha estat dirigir Aida?

A. M.: Quan en Víctor [Garcia de Gomar] em va demanar de venir per la inauguració va ser una acceptació molt ràpida, sobretot des del punt de vista del repertori perquè jo mai havia dirigit Aida. Ha estat la primera de la meva vida i he estat immensament feliç d’afrontar aquesta partitura per primera vegada a la meva vida perquè sempre l’he adorat, justament per aquests clarobscurs que presenta, per aquestes dimensions de teatre de càmera, que contrasta amb la marxa triomfal, amb el final del segon acte. Aida sempre és percebuda, també perquè va ser escrita per a l’obertura del canal de Suez, com una òpera grandiosa, perquè hi ha moltes persones en escena. Per aquest motiu és símbol de llocs com l’Arena de Verona, on l’espectacle és la grandiositat. No obstant això, per mi és una òpera que té molts moments íntims i de teatre de cambra, molts duos, la intervenció entre els personatges és importantíssima. Si ho penses, és l´única òpera de Verdi que acaba sense un final magnificent ni celebració. Aquest és un exemple, però tot el tercer acte és una òpera de cambra. La instrumentació també m’interessa molt, prova de trobar aquest sentiment d’exotisme d’Egipte que no se sap qui era òbviament, però troba una manera. També els arcs de l’inici, els vents, l’oboè, la flauta, tots els instruments es tracten d’una manera molt especial i per això estic especialment content d’haver vingut.

A. L.: Hi ha algun moment de l’òpera que t’agradi especialment dirigir i sigui el teu preferit?

A. M.: Buf, n’hi ha dos mil! N’hi ha moltíssims, un dels més bonics per mi és la confrontació entre pare i filla al tercer acte, on ell la convenç a trair el seu amor per l’amor a la pàtria. També a nivell instrumental és molt especial. Hi ha un moment on Aida diu: «pietat, no sóc una egípcia, sóc una dona d’Etiòpia» i demana pietat en aquest moment al seu pare i és en aquesta confrontació on el fagot, les violes i els violoncels tenen un lament, gairebé una lletania que, com a combinació de color, el tractament del fagot, un instrument que mai havia tingut aquest pes com a instrument solista amb primers i segons violins que tenen una palpitació de cor gairebé al límit de la mort, és un moment molt expressionista de Verdi que adoro.

A. L.: Jo que he tingut l’oportunitat de veure-us i pensava ben bé això que comentes: hi ha moments forts i hi ha moments lírics. Has de fer una mica de canvi amb l’orquestra?

A. M.: Sí, la sort és tenir a les mans una obra d’art com aquesta. Tot està escrit, per la qual cosa cal fer el que diu la partitura i entendre el punt de vista teatral d’allò que fa Verdi, ell ho escriu tot: dolcissimi, pianissimi, diminuendi, crescendi… . N’hi ha prou amb fer allò que diu el compositor, mentre moltes vegades, sobretot en aquestes òperes més famoses, s’entra en una espècie de mantra, clixé, tradició i maneres de fer que s’estableixen a causa d’anys de representacions no gaire acurades, per la qual cosa se simplifiquen alguns punts: quan s’accelera es fa més ràpid i prou, i no hauria de ser així. I tot això ho hem fet amb l’orquestra, el cor i també amb els cantants, amb tots els solistes, evidentment, i això és una feina apassionant amb obres com Aida.

A. L.: T’ho preguntava perquè després del duet, just abans de la Marxa Triomfal, us veia a tots posar-vos en una actitud zen per afrontar la marxa, perquè és un final del segon acte molt intens musicalment…

A. M.: Sí, perquè s’interromp per la presència d’Amonasro, de nou un teatre de cambra, amb la presència del cor mateix, és un pla general i un pla de detall d’una pel·lícula, però està tan ben escrit que no hi ha una particular dificultat per l’orquestra per preparar-se pel final, perquè aquest final és llarg, després es fa més petit, després s’allarga, després la Marxa Triomfal… està tan ben escrit que és un flux continu. Aquest final és veritablement una obra d’art.

A. L.: Estic interessat en saber la relació entre l’escenari i l’orquestra, especialment amb una posada en escena moderna, perquè aquí no veiem l’Egipte tradicional, sobretot aquí al Liceu, on teníem la producció històrica de Mestres Cabanes. Hi ha una relació especial quan es tracta d’una producció moderna?

A. M.: Per mi no es tracta dels vestits, les escenes, l’època, això és només la superfície de l’obra d’art. L’important és captar l’essència, què significa Aida, una òpera que parla de guerra, que acaba amb una invocació a la pau per part d’Amneris, una òpera molt actual malauradament en aquests dies… Per tant no importa si van vestits moderns o antics, per mi l’important és captar l’essència, el significat. Com sempre he dit a l’orquestra, la posada en escena no està només a l’escenari, sinó també al fossat. La direcció d’orquestra és la cosa més important d’un teatre d’òpera, així doncs, quan es fan els assajos, les qüestions eren per què aquí accelerem, per què aquí afluixem des del punt de vista teatral. Això és l’escriptura teatral de Verdi i l’orquestra l’ha entès immediatament i està preparada per fer-ho. També som molt espontanis i alguns vespres hi ha hagut algunes llums a la partitures, perquè algun dia ens ve espontani de fer algun piano més del compte, alguna vegada menys.

A. L.: És veritat, també has tingut diferents repartiments

A. M.: Sí, diferents cantants i exigències per part dels cantants que encara continuen arribant, demà per exemple tenim un nou Amonasro.

A. L.: Canvia una mica la manera de tocar?

A. M.: Moltíssim, del primer dia la cosa important és la flexibilitat, però amb això no hi ha problema.

A. L.: I és la primera vegada que dirigeixes al Liceu, si no m’equivoco?

A. M.: Bé, en realitat és la segona, perquè vaig venir fa 10 anys per fer La Flauta màgica de Barry Kosky, aquella producció amb vídeos. Però vaig venir amb la Komische Oper, com a convidat, però l’orquestra era la del Liceu. Aquesta ha sigut la primera vegada oficial diguem.

A. L.: Què penses de la sala, l’acústica, el públic?

A. M.: Bé, la sala estèticament és magnífica, l’única cosa és que la reconstrucció és molt fidel, però trobo que és una pena que no es pensés en les exigències d’un teatre modern, sobretot d’allò que no es veu, del fossat, és una llàstima que no es tinguessin més en compte les necessitats en lloc de fer una reproducció fidel d’allò que havia sigut. Però es treballa molt bé, hi ha molt bones sales d’assaig, tot ha estat un gran plaer. Sí que hi ha hagut reaccions de diversos tipus en aquesta Aida, per mi repeteixo no es tracta de ser conservadors o veure el món d’una manera moderna, i amb un vestit antic o un vestit modern, no és aquest el punt. Aquest tipus de reaccions em deixen bastant indiferent perquè el punt és un altre amb l’Aida. Una nit en especial les reaccions han estat especialment fortes, sobretot durant els canvis d’escenes. Pauses que, sigui com sigui, son necessàries per al canvi d’escenografia que hi ha al darrera del teló. Es poden fer de moltes maneres, com es feia fa anys amb el teló baixat i unes llums baixes, i el públic comença a parlar de com t’ha anat el dia, com està la teva mare… t’esperes cinc minutets i després continues. En canvi en aquesta ocasió, a fi de mantenir una certa tensió dramàtica, Shirin Neshat ha pensat de posar en escena aquestes pauses que són normalíssimes, cosa que per mi és molt encertada, però que han estat causa de grans protestes per part del públic. Em fa riure això perquè si no s’hi afegeix això, les pauses hi són igualment. Pots cridar i posar-te com vulguis, però jo crec que ha fet una cosa molt encertada, que és provar de mostrar el significat de la brutalitat de la guerra. I aquesta és la manifestació que ella fa durant la posada en escena, també en els canvis amb el soldats, els esclaus etíops… per això trobo que protestar per aquestes accions és una mica pueril, fins i tot. Al final sempre és fàcil de protestar quan estàs a l’ombra, és com les xarxes socials, a Instagram o Facebook, la gent darrere del seu teclat diu moltes coses, però faria falta discutir el que escriuen cara a cara, en públic, sobretot perquè nosaltres treballem molt seriosament, hi ha assajos, també per aquestes persones que fan aquestes escenes, està tot molt pensat. La nostra és una feina molt seriosa i és molt fàcil tirar-la per terra en un segon amb una xiulada, i penso que no és gaire respectuós fer-ho per la serietat de la nostra feina. Jo, com a mínim, quan vaig com a espectador al teatre, si no m’interessa el que estic veient, marxo. No crido, no m’interessa continuar allà, agafo la porta i marxo. Però la intervenció cridant és una mica com qui critica a les xarxes socials.

A. L.: I a sobre també has lluitat amb les alarmes sonant per la pluja…

A. M.: Sí, també, però bé, això és normal, no hi ha hagut més problema. Ho comprenc perfectament. Encara que per nosaltres era molt confús perquè, com a mínim al centre de la ciutat, han caigut quatre gotes, jo visc a Alemanya i que plogui és normal, però bé tenint en compte els antecedents del que va passar a València, és normal.

A. L.: Inici de temporada lírica i simfònica per tot el món, com es presenta?

A. M.: Molt plena per sort, jo demà tinc l’última funció i ja me’n vaig cap a Lugano, després vaig a Toronto, després tinc finalment tres setmanes a casa, ha sigut una producció llarga i també tinc dues setmanes de simfònic. I a nivell operístic faré una producció semiescenificada d’El paradís i la Peri de Schumann, a Strasbourg, després un nou Idomeneo a La Bastille de París. Treballo molt però està bé que sigui així.

A. L.: Moltes gràcies, et desitgem molts èxits, una gran temporada i esperem retrobar-te un futur en una propera producció

A. M.: M’encantaria, moltes gràcies.

Mira l'entrevista sencera a continuació:

Entrevista amb el soci / sòcia

Jaume Graell i Marc Balcells

President i Vicepresident d'Amics del Liceu

Grans apassionats de l’òpera, comparteixen amb tots els Amics el bo i millor d’aquesta nova temporada

Aida / fons

“Aida”, veu i vocalitat

Aida és una de les fites absolutes de l’òpera italiana del segle XIX. Té la fama de ser una de les òperes més espectaculars del repertori verdià, la qual cosa, sense deixar de ser certa –¿hi ha res més emocionadament espectacular que la segona escena del segon acte amb la celebèrrima «Marxa triomfal» i l’impactant protagonisme coral?–, no és suficient per explicar ni l’originalitat, ni la perfecció de la seva música ni les tremendes exigències en el terreny estrictament vocal. Convé recordar que l’evolució del llenguatge operístic de Giuseppe Verdi evidencia una constant recerca de la més commovedora expressivitat teatral, del cant entès com a expressió sincera de sentiments, emmantellat en tot moment per una orquestra capaç de mantenir, embolcallar i afegir a les paraules una força teatral única, en un nou i genial concepte de teatre musical que exigeix als cantants penetrar en la psicologia i en l’ànima dels personatges. La veu és el centre neuràlgic de l’univers verdià, fermament arrelat a les tradicionals regles del cant italià, renovat amb un impuls definitiu pel mestre de Busseto. En Aida Verdi manté llaços amb altres estètiques operístiques –és clara l’empremta de la grand opéra francesa en el monumentalisme escènic i el moviment de masses i l’ús molt intel·ligent del leitmotiv remet, evidentment, a l’univers de Richard Wagner–, però també renuncia a molts elements de l’òpera romàntica que únicament servien per al pur lluïment vocal –cap ària de bravura precedida del seu oportú recitatiu; tampoc cap cabaletta de caire heroic: tot en Aida exigeix un esforç afegit als cantants: explorar la veritat psicològica del personatge i transmetre-la al públic seguint la lògica de les situacions dramàtiques que succeeixen a l’escenari. Exigeix un esforç vocal que, en molts sentits, anuncia l’exaltació dramàtica d’Otello, fita verdiana absoluta.

Llegir més

Aida / fons

“Aida”: guerres antigues i amor etern

De totes les òperes del repertori, cap no iguala Aida en grandiositat i espectacularitat. Ambientada a Egipte, una antiga terra de misteri, té un llibret perfecte, personatges inoblidables i un argument molt poderós en el qual l’acció presenta una estructura senzilla i una execució perfecta. Per damunt de tot, Giuseppe Verdi creà una música inoblidable per a aquesta òpera. També hem de reconèixer el mèrit del llibretista, Antonio Ghislanzoni, el text del qual va proporcionar un fonament sòlid sobre el qual Verdi pogués construir. L’estrena mundial d’aquesta joia preuada va tenir lloc el 24 de desembre del 1871, al Royal Khedivial Opera House del Caire.

Llegir més

Conferències / 2026

Conferència a l’entorn d’«I Capuleti e i Montecchi»

Amb motiu de les funcions d’I Capuleti e i Montecchi que tenen lloc al Gran Teatre del Liceu el proper mes de novembre, recuperem la conferència que Marc Balcells, Doctor en Criminologia, professor a la Universitat Oberta de Catalunya i vicepresident d’Amics del Liceu ens ofereix sobre aquest títol de Vincenzo Bellini.

Veure vídeo a Youtube

Conferència «Figurinisme i espai escènic»

Amb motiu de la nova temporada operística al Gran Teatre del Liceu, els Amics recuperem una nova conferència dedicada al món de l’escenografia a càrrec de Ramon Jovells Argelich, Doctor i Màster oficial en Arts Escèniques, investigador apassionat pel món de l’escenografia i la seva evolució al llarg de la història. Aquesta conferència anirà a l’entorn del figurinisme i l’espai escènic, per tal d’entendre com s’articulen l’espai, el color, la llum, el vestuari i la narrativa és essencial per construir una posada en escena coherent. Cada un d’aquests elements contribueix a donar significat a l’acció, a generar atmosferes i a reforçar el relat visual, transformant completament la percepció d’una escena.

Veure vídeo a Youtube

Agenda / Activitats

Visita comentada a l’exposició d’Andy Warhol al Palau Martorell

Dijous 3 de desembre a les 10h i a les 12h (llista d’espera)
NOU GRUP: Divendres 11 de desembre a les 12h

Palau Martorell (Com arribar-hi?)
Visita guiada en català
*Preu Amics: 19€
*Preu acompanyants no socis: 25€
*Imprescindible reserva prèvia, pagament per avançat
**Us demanem que apagueu els vostres telèfons mòbils durant la visita

Llegir més

“La Bohème” assaig general de la temporada 2026-2027

La Bohème, de G. Puccini
Dilluns 28 de desembre a les 17h
*Activitat exclusiva per a socis d’Amics del Liceu, cal reserva prèvia

Seguint el funcionament d’anteriors temporades, l’Associació, per deferència del Gran Teatre de Liceu, ofereix un assaig reservat exclusivament per als membres d’Amics del Liceu*. D’aquesta manera, tots els socis/es podran beneficiar-se d’aquest avantatge. L’assaig de la propera temporada 2026-2027 serà el de La Bohème de G. Puccini, que tindrà lloc el dilluns 28 de desembre de 2026 a les 17h.

Llegir més

Propers Viatges

València, del 10 al 12 de desembre

El proper mes de desembre, els Amics del Liceu us proposem una escapada a València per veure un dels títols wagnerians més apreciats, Lohengrin, obra cabdal del romanticisme alemany, i un recital d’una de les figures més destacades del panorama operístic actual,…

Llegir més

Budapest, del 21 al 25 de gener

El proper mes de gener, els Amics del Liceu us proposem una escapada musical a Budapest per gaudir de diversos espectacles que combinen la tradició musical hongaresa, el repertori simfònic rus i l’univers mític de Wagner. A més, com a atractiu especial…

Llegir més

París, del 4 al 7 de febrer

El proper mes de febrer, els Amics us proposem una escapada a París per gaudir de tres grans cites musicals amb algunes de les veus més destacades de l'escena lírica internacional i que ens permetrà visitar tres espais operístics excepcionals d’aquesta ciutat:…

Llegir més

Munic i els castells de Lluís II de Baviera, de l’11 al 16 de març (en preparació)

Programació musical: El proper mes de març, els Amics del Liceu estem preparant un viatge a Munic, que ens permetrà veure tres espectacles operístics de repertori variat i gran qualitat a la Bayerische Staatsoper de Munic: El cavaller de la rosa de…

Llegir més

Amics Recomana

20% de dte per als concerts de L’Auditori seleccionats

Del 8 d’octubre al 18 de desembre
L’Auditori (Com arribar-hi?)
20% de descompte exclusiu per als Amics
Cal seleccionar la tarifa GENERAL, el  descompte AMICS DEL LICEU i validar-lo amb el codi promocional 
AL533 
*Màxim 2 entrades per concert 

Gràcies a la nostra col·laboració amb l’Auditori, els Amics del Liceu tenim un descompte especial del 20% per als següents concerts:

Més informació

33% dte en l’entrada a la fira d’art contemporani SWAB Barcelona

Del 8 a l’11 d’octubre
Swab Barcelona (Pl Carles Buïgas 7 Com arribar-hi?)
33% de descompte exclusiu per als Amics
Codi promocional SWABFRIENDS26

Gràcies a la nostra col·laboració amb la fira d’art contemporani SWAB Barcelona, els Amics del Liceu comptem amb un 33% de descompte en l’adquisició d’entrades per aquest esdeveniment, que se celebra del 8 a l’11 d’octubre de 2026 al Palau Victòria Eugènia de Fira Barcelona-Montjuïc.. Considerada una fira internacional independent d’art contemporani, aquesta 19a edició reunirà més de 60 galeries, espais independents i projectes curatorials de 24 països, amb més de 180 artistes, i posarà el focus en les pràctiques emergents i en noves formes de producció, exhibició i relació amb el públic.

Més informació
Back To Top

Ús de cookies

Aquesta web utilitza cookies per a proporcionar una millor navegació. Si continua navegant entenem que accepta les cookies i la nostra política de cookies ACEPTAR
Aviso de cookies