De totes les òperes del repertori, cap no iguala Aida en grandiositat i espectacularitat. Ambientada a Egipte, una antiga terra de misteri, té un llibret perfecte, personatges inoblidables i un argument molt poderós en el qual l’acció presenta una estructura senzilla i una execució perfecta. Per damunt de tot, Giuseppe Verdi creà una música inoblidable per a aquesta òpera. També hem de reconèixer el mèrit del llibretista, Antonio Ghislanzoni, el text del qual va proporcionar un fonament sòlid sobre el qual Verdi pogués construir. L’estrena mundial d’aquesta joia preuada va tenir lloc el 24 de desembre del 1871, al Royal Khedivial Opera House del Caire.

L’estrena i els seus artistes

Els cantants d’aquesta primera producció al Caire eren professionals de la més alta qualitat. Antonietta Pozzoni-Anastasi va ser Aida; Eleonora Grossi, Amneris; Pietro Mongini, Radamès, i Francesco Steller, Amonasro. El director va ser Giovanni Bottesini, natiu de Crema, a prop de Milà, i un dels músics més competents i versàtils de l’època. Instrumentista i compositor d’òperes, Bottesini era fill de músic i havia cantat en esglésies i fins i tot havia tocat els timbals quan era nen. L’any 1835 estudiava al famós Conservatori de Milà. Com és evident, Bottesini va fer després una carrera respectable, amb aparicions importants a l’Havana, Nova Orleans i Nova York. També va dirigir a París, Sant Petersburg i Londres, la qual cosa vol dir que Verdi va ser afortunat per poder confiar Aida a unes mans tan competents. Tenim un gran deute amb Bottesini pel seu compromís continuat en la promoció d’aquesta òpera.

El triomf mundial d’Aida

L’estrena mundial va donar pas el 8 de febrer del 1872 a la fonamental estrena italiana al Teatro alla Scala de Milà, dirigida pel mateix Verdi. Per estar segur que tot estava sota el seu control absolut, Verdi va supervisar i crear tota la posada en escena i tots els detalls tenien el seu segell personal.

En el repartiment de Milà hi figuraven alguns dels cantants més reputats de l’època, artistes que Verdi havia seleccionat personalment per als seus rols. El paper protagonista va ser cantat per la famosa soprano bohèmia Teresa Stolz, mentre que Amneris va ser Maria Waldmann, una mezzo vienesa dedicada a papers del repertori italià. Quan van aparèixer els primers assajos, Verdi sabia que Stolz i Waldman havien cantat juntes en una producció del seu magnífic Don Carlos a Trieste el 1869 i, posteriorment, havien actuat a La Scala en la seva La Forza del Destino, que ell mateix havia supervisat. El tenor de la primera producció d’Aida a Milà va ser Giuseppe Fancelli, un florentí que havia cantat a La Scala el 1866 i que també era un veterà d’una posada en escena al Covent Garden de Londres de La Traviata. Segons un crític, «Fancelli posseïa una veu vibrant i expressiva… i mantenia un Do de pit amb facilitat, mai superat per Francesco Tamagno o fins i tot Enrico Caruso». En poques paraules, Fancelli estava fet per a Aida. El baríton que va cantar el primer Amonasro a Milà va ser Francesco Pandolfini.

El triomf sense precedents d’aquella Aida de Milà va aportar la versió definitiva de l’òpera, una versió que aviat es presentaria arreu del món. En pocs mesos, el mateix any 1872 l’òpera ja es veia a ciutats italianes i alemanyes, i en sis anys havia recorregut tot el món, fins i tot s’havia vist en indrets remots com ara l’Argentina, Austràlia, Indonèsia i Nova Zelanda. La primera representació a Londres es va fer al Covent Garden el juny del 1876, però molt abans ja s’havia vist als Estats Units. La primera representació a Nova York es va fer a l’Academy of Music el 26 de novembre del 1873, on es va iniciar un autèntic «tour americà» de l’òpera, que es va representar en ciutats petites i grans. Va arribar fins i tot a Cincinnati (Ohio) i a Milwaukee (Wisconsin), i la temporada 1873-1874 ja es demanava a tot arreu. Amb les entrades esgotades a tots els teatres, els empresaris teatrals i el públic van coincidir que mai ningú no havia vist res semblant. Sens dubte, no és cap exageració dir que Aida va ser l’òpera més popular que el món havia vist mai, i que des de la seva estrena el 1871 havia dominat el repertori com una autèntica obra mestra del teatre musical.

L’apogeu de Giuseppe Verdi

La profunditat de l’interès de Giuseppe Verdi i l’energia que va dedicar a aquesta òpera són força notables, pel sol fet que es va passar setmanes investigant sobre la història real rere l’argument, la cultura de l’època, com s’organitzaven els cultes religiosos, com se celebraven els misteris d’Isis, com es vestia la població, quin era el protocol de la cort, com devia sonar la música egípcia de l’antiguitat i quins instruments la devien tocar. Un fet significatiu és que va consultar l’egiptòleg més important del món, Auguste Mariette Bey, sobre moltes d’aquestes qüestions. Això no és cap sorpresa, ja que quan Verdi componia Aida, es trobava a l’inici del que alguns especialistes anomenen actualment el «període tardà» de les seves òperes. Les obres més populars del compositor –Rigoletto, Il trovatore i La traviata– s’havien escrit totes a la dècada de 1850, i les seves grans òperes van venir després. La forza del destino es va compondre per al Teatre de la Cort de Sant Petersburg el 1862 i, segons la creença popular, havia coronat la seva carrera i Don Carlos (1867) havia tornat a mostrar la seva potència llegendària.

No obstant això, Verdi va dir moltes vegades a finals de la dècada de 1860 que s’havia retirat! En aquells anys, Verdi, el compositor d’òperes més popular del món, també s’havia convertit en una figura política important al seu país. Havia estat elegit dues vegades per a un càrrec públic, la primera vegada com a diputat de l’Assemblea de les Províncies de Parma, l’òrgan legislatiu, i la segona vegada com a diputat del primer Parlament italià, quan es va crear aquella nació nova i valerosa, Itàlia. En aquells anys, Verdi també s’havia convertit en un pròsper terratinent plenament satisfet, després de comprar grans propietats a prop del riu Po i haver après a dirigir ell mateix les operacions sobre aquestes propietats.

Amb tots aquests èxits, tothom creia que Verdi no tornaria a compondre mai més; però al final es va tornar a sentir atret pel teatre i per Aida. De fet, la seva primera correspondència pel que fa a escriure alguna cosa per al Caire data de l’estiu del 1869. Amb tot, en aquell temps no pensava en una òpera, ja que li havien demanat que compongués un himne per a la inauguració del canal de Suez. Verdi va refusar aquesta oferta, però aviat va entrar en negociacions per fer una òpera que van desembocar en Aida. En virtut del seu contracte, Verdi havia de cobrar uns honoraris descomunals, ja que en una carta del 2 de juny del 1870 va estipular: «Se’m pagarà la suma de 150.000 francs, a pagar al Rothschild Bank de París en el moment del lliurament de la partitura» (la cursiva és de Verdi!). El fet sorprenent és que Verdi rebria aquesta quantitat tant si l’òpera es representava com si no!

El llibretista Antonio Ghislanzoni

L’obra històrica d’Aida, treballada amb meticulositat, continua sent molt més que un exercici teatral buit, ja que el seu realisme pinta les condicions reals d’Egipte en l’època de l’òpera, els regnats dels faraons. Com a conseqüència, la visió cultural i la concepció de la cultura egípcia de finals del segle xix es van desenvolupar en gran mesura a partir d’aquesta òpera. Com va escriure Michael Rose a Verdi’s Egyptian Business (El negoci egipci de Verdi), un assaig per a l’English National Opera Guide, «La idea popular de l’antic Egipte la trobem en gran part compendiada en la més reeixida de les obres de Verdi».

Bona part d’aquesta «idea popular» la devem al llibretista Antonio Ghislanzoni, cantant, periodista, poeta i novel·lista. Nascut el 1824, Ghislanzoni era uns deu anys més jove que Verdi. Com Verdi, era natiu del nord d’Itàlia, ja que va néixer a Barco di Maggianico, una ciutat a prop de Lecco, al llac Como.

Tot i que Ghislanzoni va començar la seva carrera com a baríton, aviat es va dedicar a la política i el periodisme; durant la Revolució del 1848 va ser identificat com a un «compromès partidari del patriota italià Giuseppe Mazzini». Inspirat pels ideals d’aquella època, Ghislanzoni va fundar un diari nacionalista italià, però, com molts altres patriotes italians, es va veure forçat a fugir a Suïssa quan les tropes austríaques van entrar a Milà per sufocar la revolució. Després va intentar d’arribar a Roma, però va ser capturat, arrestat i deportat a Còrsega. No va ser fins a mitjan dècada de 1850 que va poder tornar a Milà, on va fundar Italia Musicale i va començar a escriure històries curtes i novel·les. Com a llibretista de més de 85 òperes, Ghislanzoni va treballar per a compositors molt coneguts, entre els quals Alfredo Catalani i Amilcare Ponchielli. La seva obra per a Verdi inclou la traducció italiana del text original francès de Don Carlos en l’ara familiar Don Carlo, d’una majestuositat semblant a la d’Aida.

L’atracció de l’ambientació

L’acció d’Aida té lloc a les ciutats egípcies de Memfis i Tebes. Com sabem a partir de les acotacions, les escenes es desenvolupen primer a la sala del palau del rei egipci, on se’ns presenta l’heroi guerrer, Radamès. A continuació veiem un gran temple on se celebren ritus; aleshores l’acció dramàtica es trasllada a les esplèndides estances privades de la princesa Amneris. L’escena triomfal té lloc en una ampla avinguda processional i el tercer acte mostra un lloc fosc i aïllat a la riba del Nil. Finalment, l’última escena té lloc en una tomba subterrània sota un temple, on Radamès i Aida moren. En conjunt, l’absoluta varietat i l’espectacle d’Aida i l’esplendor de les seves ambientacions són una aportació importantíssima al seu atractiu.

Els personatges d’Aida

En el seu llibret, Ghislanzoni va desenvolupar una gran acció dramàtica amb personatges sòlids i inoblidables. La història es desenvolupa amb dos reis rivals de dues cultures diferents. El rei d’Egipte representa la posició del seu reialme a la Mediterrània, mentre que el rei africà Amonasro regna a Etiòpia, un imperi equivalent al de l’Egipte reial. De fet, Etiòpia era una terra vella i gloriosa, per això el rei Amonasro és un home de noble cultura de l’Àfrica oriental, un sobirà amb un origen reial i unes prerrogatives que no desmereixin les del sobirà d’Egipte.

Les dues princeses reials de l’òpera també són rivals, i tornem a veure les «guerres culturals» amb la princesa Amneris d’Egipte enfrontada a la princesa Aida d’Etiòpia, que ha estat capturada en la guerra i convertida en esclava a la cort d’Amneris. Ambdues dones estimen el valent heroi de guerra egipci, Radamès. A partir d’aquest triangle clàssic –amb un home fort i dues dones tenaces–, Ghislanzoni va teixir el fil principal de l’argument. En l’acció dramàtica també hi ha molts personatges secundaris: sacerdots, sacerdotesses, ministres de l’estat a la cort del faraó, oficials de l’exèrcit, soldats rasos, guàrdies, cortesans i els etíops que han estat capturats en la guerra.

Un enfrontament de nacions rivals i un enfrontament de cultures representat en una obra mestra en què el llibret i la música encaixen esplèndidament amb el tema. Tot en Aida està tan ben treballat que ha romàs sòlidament i universalment popular durant més de cent anys. Un escriptor va arribar a descriure Aida com “LA GRANDIOSA GRAN ÒPERA”.

Mary Jane Phillips-Matz
Cofundadora de l’American Institute Verdi Studies de la Universitat de Nova York