Amics del Liceu: Els Amics som curiosos i sempre volem saber com van ser els seus orígens, com decideix dedicar-se al cant i iniciar els estudis de piano?

Ambrogio Maestri: El meu inici va ser als nou anys. Quan els meus pares veien que cantava em van enviar a estudiar solfeig i piano, i vaig estudiar durant vuit anys, però també tenia afició per al bàsquet, era alt i molt més prim, he jugat a molts nivells. A la dutxa sempre cantava i també per als meus companys d’equip. El cant sempre m’ha acompanyat. Vaig tenir una trattoria i com que podia cantar i tocar el piano, cantava per als clients. Vivia a uns trenta quilòmetres de La Scala i venien clients que després anaven a l’òpera i com que superava totes les veus sense micròfon, em deien que per què no estudiava cant. Primer no vaig dedicar-m’hi seriosament. Vaig començar a estudiar un cop a la setmana vocalització, primer sense cantar res, només aprenent a vocalitzar, això durant sis anys. Abans es feia així. El meu primer mestre, Umberto Grilli, que ja no hi és, considerava que per cantar primer s’ha d’entrenar la veu, és inútil que et facin cantar si tu no arribes al punt que toca, i et pots fer fins i tot mal. Estic molt agraït per això.

AL: Preparant l’entrevista he vist algunes gravacions anteriors, vostè ha estat sempre considerat un baríton, oi?

AM: Sí, absolutament, des que vaig obrir la boca.

AL: Hi ha molts esdeveniments importants a la seva carrera, però imagino que el de La Scala el 2001 amb Falstaff va ser el primer moment crucial.

AM: Sí, perquè jo en el 1999-2000 vaig guanyar un concurs de cant a Milà i la final es feia a La Scala, Em van poder escoltar diversos directors i van decidir que m’escoltés també el mestre Riccardo Muti a la mateixa sala. Me’n recordo que era un entreacte de La forza del destino, hi havia el mestre, l’orquestra i van portar un piano. Aleshores vaig cantar Un ballo in maschera i el mestre va anar al fons de la sala, va venir després fins al prosceni i em va dir que el seguís mentre ell dirigia per veure si, a més de cantar, també era capaç de seguir-lo més de pressa, més lent… Quan vam acabar, em va dir si tenia cinc minuts per anar al seu camerino i poder parlar amb més calma i em va proposar de fer el Falstaff al cap d’un any.

AL: Aquest Falstaff, però, no va ser el seu debut

AM: No, havia fet també La traviata, La forza del destino, i també diversos papers a l’Arena de Verona, però el Falstaff és una òpera on tu has de posar tot de la teva part, pateixes i has d’estar dins del personatge. També la caracterització era complexa, la part de maquillatge durava una hora i mitja, cal una preparació prèvia molt exhaustiva per entrar en el personatge.

AL: Ha fet també molts rols verdians a Busseto. Què significa Verdi per la seva carrera?

AM: Significa molt, és el primer que m’ha ensenyat a fer molts rols. El rol de Michonnet tampoc no és fàcil, el primer que el va interpretar va ser Giuseppe De Luca, un baríton que cantava amb Carusso, però Verdi m’ha ensenyat a lligar els sons i donar el nivell que s’ha de donar, no cal més. Després la mateixa energia d’aquests rols veristes de principis del s. XX ja són entesos com una cosa real, els sons els tens i són els que has de fer, no d’altres. Això m’arriba de Verdi. S’ha de cantar amb intel·ligència a més de cor.

AL: Té una carrera llarga, hi ha rols des de bel canto fins a verisme, amb què se sent mes còmode?

AM: Últimament em sento molt còmode amb aquests rols veristes com Scarpia, per exemple, encara que està molt allunyat del que sóc jo, però això no vol dir res. El personatge m’agrada molt perquè té el poder, el paga el Vaticà per fer el que ha de fer i n’és plenament capaç, al contrari que Iago, que és dolent de sèrie. Al meu entendre, és pràctic també ser una persona amb una presència imponent, que s’entengui quan entres a escena que ets qui mana. També m’agrada molt fer riure al públict, amb Don Pasquale o L’elisir d’amore, per exemple. Combinar rols seriosos i rols còmics m’agrada molt, per com soc jo, si no em tornaria boig. Em diverteixo molt.

AL: Sí, aquí al Liceu justament el coneixem per haver fet una mica de tot, des de L’elisir d’amore fins a Adriana Lecouvreur

AM: Sí, fa vint anys que vinc per aquí i he fet una mica de tot

AL: I esperem que per molt més!

AM: I tant! Quan veig la Rambla em sento com a casa.

AL: Hi ha algun rol aquí al Liceu que hagi estat especial?

AM: Els rols que vaig fer a Il trittico eren preciosos, a mi em va agradar molt el muntatge i penso que va funcionar molt bé, era una producció molt moderna i intel·ligent.

AL: Saltar d’Il tabarro al Gianni Schicchi és complicat.

AM: Sí, absolutament. Però Puccini t’ajuda, t’introdueix al personatge.

AL: Hi ha alguna compositor que li agradi especialment?

AM: M’agraden tots, tots són grans i quan els escolto dic… Mamma Mia! És la immensitat, l’univers, la infinitat, tenir aquest cervell és un privilegi absolutament.

AL: Sí, no cal escollir.

AM: Exacte, és el teatre que escull per mi i jo provo de preparar cada personatge el millor possible. Per tenir èxit cal experiència, això t’ajuda, i cada producció també canvia.

AL: Sí, avui és dilluns i encara sento l’eco dels aplaudiments que va rebre ahir a l’estrena. El personatge és el més bo de tots.

AM: Sí, ell estima Adriana com una filla. Accepta l’amor del tenor perquè vol el bé d’Adriana.

AL: Li agrada aquest rol?

AM: M’encanta! Quan ets fora l’escenari i sents la música de Cilèa, t’emociona. Ahir mateix parlava amb els tècnics, que també estaven entusiasmats amb aquesta música tan bonica.

AL: I a més també requereix d’un gran treball tècnic per dur a terme aquesta producció, l’escenografia ha de girar.

AM: Sí, i la música trobo que ajuda molt. I no hi havia ningú que fes callar la resta, la música era tan maca que tothom se l’escoltava.

AL: El seu Michonnet canvia la perspectiva d’altres que havia fet anteriorment?

AM: Aquest Michonnet en concret és el que he fet més vegades: al Met, a La Scala, a París i ara aquí. Ja me l’he fet meu. Jo crec que cada vegada millora.

AL: Una última pregunta: enguany la lírica ha estat catalogada com a Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Vostè n’és un ambaixador grandíssim, com se sent?

AM: A Itàlia estem tots contentíssims, és Patrimoni de la Humanitat, no només dels italians. És quelcom molt important, però jo crec que queda molt camí per fer, hi ha molta gent que s’hi dedica i no es guanya bé la vida, cal seguir treballant per millorar. Les persones que ens governen haurien de vetllar per les condicions dels músics; sovint no se sap que al darrere d’una persona que, per exemple, toca el violí potser hi ha dotze o quinze d’estudi diari, de sis o set hores, això és molt. No és suficient dir que això és Patrimoni de la Humanitat, s’ha de crear una xarxa per mantenir-lo, sinó són només paraules al vent. El mestre Muti ho ha dit en moltíssimes ocasions, des del famós bis del Nabucco fins a l’Arena di Verona. Després agrada molt dir que la música uneix els pobles, però cal algú que faci aquesta música i aquest que fa música haurà de menjar també, no? És una feina i de vegades no s’entén això. Darrere cada músic, darrere cada cantant, hi ha persones que han dedicat tota la joventut per desenvolupar la feina que fan. Cal fer més passos a banda de declarar Patrimoni de la Humanitat.

AL: Com veu el futur?

AM: Espero que sigui engrescador, sobretot per als joves. Ahir per exemple vam sentir un tenor que té 31 anys i té un futur, és un gran tenor. La soprano ha debutat el rol i ho ha fet tan bé que semblava que portava cinquanta funcions a les seves esquenes, per tant penso que serà un gran futur, l’estem preparant bé però necessitem suport.

AL: Penso com vostè, perquè ahir estava la platea plena de gent jove.

AM: Menys mal. Nosaltres hem de preparar el terreny per a les futures generacions, perquè els que han vingut abans que nosaltres també l’han preparat molt i molt bé. No vull que el dia de demà es digui que no hem fet els deures, però també ens han d’ajudar. Abans la cultura valia diners, però també hi havia benefactors, que han ajudat per exemple a Wagner i haurien d’existir ara per al futur.

AL: Acaba la temporada amb nosaltres, hi ha algun rol que li falti per fer?

AM: Després d’aquí vaig a París a fer Falstaff, però de moment no tinc debuts previstos.

AL: I hi ha algun rol que voldria fer?

AM: Me’n falten molts, però és millor fer-ne pocs i bé, com feia en Kraus, que quan l’escoltaves pensaves… és just això. És millor no abastar massa i fer-ho bé, a la meva manera, al màxim. Després també penso que per presentar-se al públic un ha d’estar preparat, sobretot en llocs com el Liceu, no pots inventar res, si no, no et donen l’aplaudiment.

AL: Ahir va tenir un gran aplaudiment.

AM: I sóc molt feliç per això, ho he donat tot i sóc molt feliç.

AL: Moltíssimes gràcies i bones vacances!