Amics del Liceu: Violeta Urmana, gràcies per ser aquí i per totes les grans nits que ens ha donat a tot el públic del Liceu. Volem també donar les gràcies per la seva participació a La nit dels Amics, on ens va cantar dues meravelloses àries.

Violeta Urmana: Gràcies a vosaltres, els Amics del Liceu i també al Liceu, per aquesta possibilitat de tornar i exhibir-me en aquest teatre meravellós.

AL: L’altra nit, després de la primera funció de La Gioconda, deia en Víctor [Garcia de Gomar] que vostè ha estat La Gioconda, Laura i, ara, La Cieca. Com ha estat aquest recorregut de fer els tres rols?

VU: Per mi ha estat normalíssim, natural, perquè vaig començar a estudiar com a soprano durant quatre anys, després tres anys de mezzo. Després ja vaig començar la carrera de mezzosoprano amb què ja porto deu anys. La primera temporada vaig cantar dinou funcions com a Laura, a La Gioconda. Jo adorava des de sempre aquesta òpera, la coneixia per interpretacions famoses com la de la Caballé, la Callas i altres, i quan la veu va evolucionar volia fer La Gioconda. Primer la vaig fer amb Plácido Domingo, jo estava en el període de transició, i després vaig fer unes quatre produccions i recitals de La Gioconda. Com he dit, adoro aquesta òpera, aquest rol era dels meus preferits, i després vaig tornar a fer de mezzosoprano, i ara en aquest moment sóc gairebé contralt, així que puc fer La Cieca.

AL: Ara que no ens veu ningú, quin és el seu rol preferit d’aquests?

VU: Sempre La Gioconda, però per aquest període de la carrera i com tinc la veu, per mi és perfecte La Cieca, no hi ha dubte.

AL: Sí, però en aquesta producció La Cieca és una mica fantasmagòrica, fa una mica de por, ja des del començament amb Barnaba…jo pensava, pobra perquè realment…

VU: Sí, així maquillada… De fet, quan vaig arribar vaig pensar, mare de déu, que lletja! També perquè no té cabell, el maquillatge i els ulls negres [riu]… Els cabells, això és el pitjor, he preguntat al director: «perdoni, no es podria fer una mica més agraciada?» I ell em va explicar el concepte: ella està tractada com una bruixa i tothom ha de tenir por d’acostar-s’hi, per això els ulls se li han cremat, s’ha quedat cega, etc. I aleshores li he dit: «d’acord, doncs ja ho entenc i hi estic d’acord».

AL: Què hi farem [riuen] i al final retorna com a esperit i tot…

VU: Sí, perquè al final jo ja hi veig.

AL: Ai aquest Barnaba… Vostè s’imaginava de fer aquesta carrera tant fulgurant de petita? Com va entrar al món del cant líric?

VU: Bé, jo vaig començar estudiant com a pianista, en total disset anys fins que em vaig titular, però quan vaig començar a estudiar piano vaig dir que jo volia ser organista, m’agradava aquell so impressionant. Després, ja a l’acadèmia, havia descobert el cant primer amb Caruso i d’altres i em van venir les ganes de cantar… A l’escola de música per a nens hi havia el cor de l’escola, allà el mestre controlava les veus i va veure que jo tenia una veu de tres octaves, que podria ser cantant, però bé, amb 7 anys qui s’ho creia. També de petita era molt tímida i preferia cantar en el cor, amb altra gent. M’enviaven a cantar allà on faltessin veus. Cantava sempre per gust. Després ja m’hi vaig dedicar de debò, quan vaig acabar els estudis de piano, ja era tard. Probablement era el moment oportú, perquè si ho hagués fet abans, encara eren els temps soviètics i no hauria pogut marxar, però d’aquesta manera, quan es van obrir les fronteres, vaig  poder marxar a Alemanya a fer concursos, audicions… i ja m’hi vaig quedar.

AL: Es recorda de la primera vegada que va cantar?

VU: Sí, va ser tot molt natural, com si hagués de passar en aquell moment. Quan vaig arribar a Mònaco vaig fer l’audició per entrar a l’Opera Studio, l’any 1991. Em vaig fer una foto al davant de l’òpera i vaig dir-me: «vull cantar aquí». I després d’un mes, perquè vaig fer l’audició, la gran wagneriana Astrid Varnay em va agafar per la seva acadèmia, i després d’un mes ja em trobava a l’escenari cantant Txaikovski. Després d’arribar a Mònaco, vaig baixar a l’estació de tren i aquell primer respir de l’aire de la ciutat –tot i que tots sabem que totes les estacions ferroviàries tenen una certa semblança, res de particular– em va il·luminar: «és aquí… sóc a casa, ho he sentit», i així va ser.

AL: Ens has explicat aquest canvi de mezzo a soprano que ha estat un canvi molt debatut, has començat com a wagneriana i has acabat a Verdi i al verisme, com es viu aquest canvi?

VU: Quan vaig arribar a Alemanya no estava tècnicament preparada per al gran repertori, però després, a poc a poc, treballant sobre la tècnica i cantant sempre la part entre mezzo i soprano, tipus Kundry, Eboli –la meva preferida–, la veu es va alliberar i volia anar més amunt. Gairebé patia fent papers no tant baixos, com l’Azucena, i pensava: «potser ha de canviar alguna cosa», i de fet vaig provar les àries d’Aida o altres de soprano i vaig veure que m’hi trobava millor, sense problemes. Tenia una mica de por pel canvi, però em vaig convèncer i agraeixo al Metropolitan i a la Wiener Staatsoper o La Scala que van creure en mi i em van donar la possibilitat de canviar de repertori, però també va succeir de manera natural, perquè començaven a acabar-se els compromisos que ja tenia agafats i la transició va ser molt natural. Penso que la veu és sempre la mateixa i la tècnica també, és la música que canvia, per mi no era tant diferent d’abans.

AL: I perdoni la meva ignorància al no ser cantant, però hi havia moltes coses diferents, tècniques que havia de deixar o potser les prenia com a base?

VU: No, he de dir que no, perquè en les partitures per a soprano de Verdi, per exemple, és com pujar un pis. Cert que sentint l’atmosfera de la música, no pots cantar igual l’Eboli que l’Elisabetta de Don Carlo, però l’exigència dels sons diversos m’ha portat cap aquí de manera natural, no he sentit cap gran canvi.

AL: I ara, amb La Cieca es reconcilia amb aquest registre greu gairebé de contralt com dèiem, és un cicle bonic en definitiva.

VU: Sí, quan vaig tornar a fer de mezzo i vaig fer d’Eboli, Azucena i després la Zia Principessa de Suor Angelica, tenia por de treure aquella veu de pit que requereix aquella part, sembla que si no ho fas, no convenç. De nou l’escriptura de Puccini és aquella, segons jo ho veig, però en aquell moment estava encara tímida per usar la veu de pit, però a poc a poc vaig anar entrant una mica més en aquest repertori. La música ho requereix i he trobat la manera de fer-ho. La Cieca també ha de fer certes notes de pit, fortes i ben fetes, però és natural perquè per mi la música ho requereix i jo haig de veure com ho faig de la millor manera.

AL: Hi ha alguna part o nou rol que espera cantar amb molta il·lusió?

VU: Diria que somnis com a tal no, però els teatres em sorprenen demanant rols que mai havia pensat abans, com per exemple la Babulenka a El jugador de Prokokiev. No coneixia l’òpera i per tant mai hauria somiat de fer-la, no és que fos un somin –un somni, per exemple, és Aida, Norma…– però vaig conèixer aquesta part i tantes altres i m’ha sorprès perquè poden ser molt interessants, són part més petites, es pot dir, però interessants i importants també.

AL: I finalment, gràcies per la seva generositat, per tantes nits fantàstiques aquí al Liceu, fins a la setmana passada amb l’acte dels Amics del Liceu i també la primera funció de La Gioconda. Li agrada venir al Liceu? Sempre es diu que cada teatre té el seu esperit, què sent quan ve aquí?

VU: Vinc des de l’any 92 que vaig guanyar el Concurs Viñas. Aquest teatre és particularment bonic, gran, important i s’hi estimen les veus. Haig de dir que últimament no he cantat tant aquí i ho trobava a faltar, tenia aquestes ganes de tornar, m’agrada molt venir a Barcelona, és una ciutat preciosa, hi ha el mar, el Liceu, la Rambla…

AL: Bé, la Rambla aquest any, deixem-ho córrer… [riuen]

VU: Bé, serà encara més bonica en un futur.

AL: Gràcies per tantes nits gaudint del seu cant, per aquesta Cieca i gràcies pel seu temps. Amics, Amigues, fins la propera.