Anna Pirozzi: Bé, a la família de música clàssica i d’òpera, no n’escoltàvem, ningú no en coneixia i no freqüentàvem aquest gènere, més aviat la música pop, la meva mare era cantant de música pop, cantava Mina etc. Era una afició que tenia, però quan es va casar ho va deixar. El meu pare tocava la bateria en un grup de rock. És a dir, hi havia música a casa, però d’altres generes. Jo recordo que de petita m’encantava cantar, seguíem tots els passos del Festival de San Remo, estudiava totes les cançons i n’era molt aficionada. A més, fins als 25 anys també cantava a casaments, feia algun concurs i sempre em deien que anés a estudiar al conservatori perquè tenia una veu molt bonica. Jo deia que al conservatori només hi ha el cant líric, no cant pop, i no m’agradava, no ho coneixia. Però als 25 anys finalment em vaig inscriure al conservatori per aprendre a llegir música, perquè un cantant pop també n’ha de saber. I allà vaig descobrir el món de l’òpera i del cant líric i me’n vaig enamorar, vaig decidir que també m’hi volia dedicar.

AL: Ostres, quina història, em sap greu per a la música lleugera, però en el camp de la lírica som molt afortunats. Com va ser el teu debut?

AP: El meu debut va ser el 2012 al Teatro Regio de Torí amb Amelia d’Un ballo in maschera, precisament. Vaig ser seleccionada pel tercer cast, no era molt coneguda aleshores, ja tenia més de 30 anys i em costava rebre encàrrecs. Només tenia una oportunitat, però ho vaig donar tot i des d’aleshores no he parat. Teatre rere teatre, he cantat per tot arreu.

AL: I aleshores la història està feta, ve l’Abigaille de Nabucco a Salzburg, que diria que ha estat el primer gran moment, no?

AP: Sí, però primer, abans del Regio de Torí, vaig començar a cantar en petits teatres provincials i el rol que cantava més era Abigaille juntament amb Tosca i aquest rol (Abigaille) m’ha portat molta sort, l’he cantat a molts teatres. Bé, potser falta Barcelona, però sí, probablement la meva carrera va despuntar a Salzburg amb aquest rol i el mestre Muti.

AL: Sí, després voldré parlar dels rols, però diria que sent una soprano de coloratura en el teu repertori has tocat Bellini, Verdi, Giordano, etc. Hi ha molts rols, canvia la veu? La tècnica?

AP: No, la tècnica és sempre la mateixa, però quan vaig començar a cantar la meva veu era més adient per la coloratura dels primers Verdi, de Bellini i Donizetti i em va anar molt bé, però tenia també aquesta part de la veu dramàtica que m’ha vingut molt bé per fer Cavalleria Rusticana, Andrea Chénier o La Gioconda, que vaig debutar aquí a Barcelona. Ara la veu va madurant i puc passar dels rols de coloratura cap als rols dramàtics, és una evolució natural de la veu. He fet Norma, Medea, aquests rols els puc cantar.

AL: Et fa una mica de pena deixar rols? He vist que has fet alguns treballs de recuperació d’obres que no són freqüents com I due foscari, l’has interpretat moltes vegades.

AP: Sí, vaig debutar a La Scala de Milà, és un rol difícil però el puc cantar encara. Per exemple, Nabucco l’he cantat més de 100 vegades. De fet, vaig celebrar les 100 representacions d’Abigaille a l’Arena de Verona, però aquest rol, per exemple, és millor deixar-lo a part però continuar amb altres com Medea o Lady Macbeth, que és la meva preferida, o I due Foscari, Norma… També m’agradaria molt fer les tres reines de Donizetti, he fet només Roberto Devereux.

AL: Hi ha temps…

AP: Sí, hi ha temps, però és cert que la meva veu està evolucionant cap al cant dramàtic pur.

AL: T’agrada algun compositor del dramàtic pur? Verista?

AP: Sí, per exemple La Gioconda, que l’adoro, no l’havia cantat més després del Liceu, i ara la cantaré al Teatre Bellini de Catània. També m’agrada molt Andrea Chénier i Adriana Lecouvreur, que he debutat recentment a París i ha estat un enamorament a primera vista i espero tornar-la a cantar aviat.

AL: Hi ha algun rol que et faci molta il·lusió?

AP: Bé, el proper any debutaré La fanciulla del west. Per una soprano és molt important i no és un rol que se senti tant sovint, hi ha molt de cor, és una òpera difícil ja sigui des del punt de vista vocal com escènic, però és preciosa.

AL: I aquell final..

AP: Sí, és com una pel·lícula.

AL: Estàs ja preparada per La forza del destino? Tinc dues preguntes: què significa el Liceu per tu i com serà aquesta Leonora, hi ha un toc especial propi?

AP: Soc molt aficionada al Liceu perquè és un dels teatres més importants d’Espanya i pels cantants és un somni i un plaer cantar-hi. El teatre és preciós, el públic és fantàstic. Aquí he debutat Attila en versió concert i des d’allà comença el nostre lligam, interromput per la pandèmia, però que ara s’està reprenent. Amb diversos rols verdians, a part de La Gioconda, he fet sempre Verdi. Amelia m’agrada molt, però amb La forza... La meva filla es diu Leonora per Il trovatore però són les dues operes que porto al cor, quan vaig començar a estudiar al conservatori, els primers dies sentia cantar a la classe del costat “Pace pace mio Dio” i pensava.. caram, quina bellesa, la vull cantar! I vava ser una de les primeres àries que cantava d’estudiant i sempre que puc la canto, en concerts i recitals. També hi ha l’ària del primer acte “Me pellegrina ed orfana”. Jo tinc una part molt guerrera però una altra de molt romàntica i sensible que connecta amb tot això i em commou molt, ella parla del seu pare. Leonora de La forza està enamorada del pare i de Don Alvaro. Ella és molt religiosa, ha perdut els seus dos amors i es dona a Déu, és una pobra dona que pateix molt i culmina en l’aria “Pace pace mio Dio”, allà dono tot el meu cor.

AL: També el segon acte quan t’obres i expliques el teu drama…

AP: Sí, però allà n’estic convençuda i tinc coratge, vaig a parlar amb el cap de la comunitat però no me’n surto, he patit molt i estic buscant un alliberament. Però hi ha Carlo que ha arribat abans.

AL: Sempre penso que cantar una òpera ha de ser molt cansat a nivell físic, però a més en aquesta hi ha aquesta part psicològica de representar bé, i no hi ha ni un bri de joia, d’alegria.

AP: Sí, sempre dic que cantar La forza és un tour de force perquè requereix molt de físic, el 2n acte per Leonora és molt dur, sempre has d’estar activa per poder explotar en el “Pace pace mio Dio”, que requereix una fredor mental que em resulta difícil, jo soc napolitana i ho porto a la sang, quan canto ho dono tot de mi mateixa.

AL: Hi ha algun rol que et faci patir molt?

AP: Sí, segurament tots en els quals hi ha una mare amb un fill. Recordo Suor Angelica, Medea, Norma… m’haig de controlar perquè si no, no puc cantar. Cal aprendre’n. Entro molt a la psicologia del personatge, no som només executors de la veu, també som el cos del personatge, que es transforma.

AL: I’Amelia, que t’ha portat a guanyar el Premi de la Crítica?

AP: Sí, vocalment et diria que és encara més complicada que Leonora de La forza perquè canta sempre i requereix molt. És una dona que també pateix des de l’inici i costa fiscalment. Bé, tots els rols verdians són difícils.

AL: Afirmaries que Verdi per tu és EL compositor?

AP: Sí, neixo amb Verdi, és on millor m’hi trobo i hi serà fins al final de la carrera

AL: Tens alguna òpera preferida de Verdi?

AP: Sí, Macbeth, i la segona Il trovatore, perquè va ser la primera que vaig estudiar més a fons i per això porta la meva filla el nom de Leonora. M’acompanya des de fa temps

Moltes gràcies i molta sort, ets una de les grans per nosaltres!