Amics del Liceu: Com neix el teu interès per l’òpera? Com són els teus inicis com a cantant?

Michael Fabiano: És una gran pregunta. Quan tenia aproximadament 17 anys volia dedicar-me al món dels negocis, el meu pare era director general d’una empresa i tota la família es dedicava al món de l’empresa, així que vaig anar a la Universitat de Michigan per estudiar administració d’empreses i econòmiques. Alhora volia estudiar música i vaig fer classes de cant amb George Shirley, el primer tenor negre que va cantar al Metropolitan. Recordo exactament quan vaig fer la primera classe amb ell, em va dir: «Michael saps quina veu tens?» i vaig respondre «No, sé que puc cantar bé i que a la meva família li agrada la música, però no sabia que tenia un do». I em va dir: «Tens una veu com cap altra, però si vols fer classes amb mi, has de posar-hi ganes». Després de tres setmanes estudiant a la biblioteca i pensant molt en les meves possibilitats, vaig decidir que sí, que volia estudiar per convertir-me en cantant d’òpera. George em va dir a la tercera classe: «Quan una persona té un talent que és diferent al dels altres, té la responsabilitat social de compartir aquest talent». Això és molt fort, però tenia raó i ara crec en això.

AL: Com van ser els inicis de la carrera? 

MF: Recordo quan tenia 21 anys estava estudiant a Philadelphia, a una escola molt important dels Estats Units que tenia alumnes com Steven Costello, Bryan Hymel, Ailyn Perez, Angela Meade, Nancy Fabiola Herrera, molts cantants importants al món. Vam estudiar junts més o menys a la mateixa època. Recordo que li vaig dir al meu professor que volia participar al concurs del Metropolitan i el meu professor i algunes altres persones em van dir que no ho fes, que encara no era el moment. Però jo crec en la idea que cada persona ha de fer el seu camí, per exemple, el camí de Steven Costello no és el meu camí, tampoc el d’Angela Meade, etc. Així doncs, vaig decidir tirar endavant i el 2007 em vaig presentar al concurs i al cap d’unes setmanes el vaig guanyar, amb 22 anys. Immediatament després d’aquest concurs va començar la meva carrera. Vaig debutar a Klagenfurt (Àustria) com a Alfredo a La traviata.

AL: Set anys més tard, al 2014, vas guanyar dos dels millors premis del teu país, el Beverly Sills i el Richard Tucker. Què van significar per tu? I què signifiquen aquests dos cantants com a referents, sobretot Richard Tucker? 

MF: Richard Tucker és un dels tenors que més m’agraden, és un tenor fantàstic. Sí, aquell va ser realment un gran moment de la meva carrera.

AL: Aquesta temporada t’hem vist com a Cavaradossi. Què et va aportar de nou la perspectiva de Rafael R. Villalobos?

MF: Rafael R. Villalobos és una persona molt intel·ligent, una persona molt amable i molt interessant que ha estudiat molt sobre la història del castell de Sant’Angelo, sobre Roma, sobre tots els escenaris que apareixen a la història. Coneix molt bé totes les històries paral·leles. Quan va decidir crear una obra que feia un paral·lelisme entre Tosca i Passolini ho vaig trobat molt interessant. Vaig llegir en una entrevista que li van fer on deia que si una persona vol fer una nova Tosca ha de fer coses noves dins de la història de Tosca. No estic d’acord amb aquesta idea. Penso que Tosca és Tosca. La història està molt ben descrita, és molt clara. Amb aquest punt de vista del Rafael no hi estic d’acord, però treballar amb ell ha estat molt interessant, malgrat no estar d’acord amb tota les seves idees, però jo crec que un cantant té l’obligació de ser un gran col·laborador. En art tot és col·laboració. Jo puc entrar a escena interpretant el personatge, malgrat no estar d’acord amb tot, però tinc molt respecte per ell.

AL: I com has enfocat aquest Des Grieux de Manon?

MF: És la mateixa situació. Si algú vol llegir la historia de Manon de 1733, per mi és molt clar que no és una prostituta, és més elevada, és més que Violeta a La traviata, i quan ella té més o menys 15 anys no s’està prostituint, sinó que és una dona innocent i alegre. Per tant, és cert que estic fent coses amb les que no estic d’acord, no comparteixo el punt de vista, però és la meva obligació fer-ho. Vull trobar un camí en la meva manera de pensar.

AL:El teu disc d’àries gravat el 2019 se centra en Verdi i Donizetti: són els compositors que més t’agraden? Com ho descriuries?

MF: Quan estava estudiant a la Universitat de Michigan, vaig trobar el meu camí estudiant Donizetti. Recordo una nit que no podia dormir perquè estava estudiant fins a deu partitures seves. Conec totes les obres d’aquest compositor, obres que altra gent no coneix. M’agrada molt el foc que va escriure Donizetti a la seva música, que és molt diferent que altres compositors belcantistes com Bellini o Rossini. Entenc perfectament per què existeix Verdi quan llegeixo la música de Donizetti.  Així doncs, vaig fer aquest CD que va descobrir una connexió entre el foc de Donizetti i el camí de Verdi.

AL: Com definires ara la teva veu? Actualment estàs acceptant rols cada cop més pesats.

MF: Jo cada cop tinc més edat, en faré 39 aquest mes de maig. Vaig començar la meva carrera amb 17 anys. Són molts anys. Estic seguint el meu camí i s’està desenvolupant en aquest moment cap a un repertori diferent. Estic en un moment de canvi. Quan algú està en aquest moment, ha d’adoptar els dos modes de cant, el líric i el spinto. Per tant, està bé que dins del mateix any estigui cantant Des Grieux però també Calaf. Per mi és molt important perquè he de mantenir la meva veu lírica, mentre em vaig movent cap a una altra manera de cantar. Vigilo com protegir la meva veu, quines coses puc fer diferent. Tinc una tècnica que encara estic desenvolupant. Jo sé que no sóc un tenor perfecte, però vaig canviant dia a dia.

AL: Sabem que al desembre et tornarem a tenir al Liceu com a Calaf. Com et sents a Barcelona i treballant al Liceu?   

MF: Em sento molt bé treballant en aquest teatre. Conec molt bé la seva història i crec que un dia podria ser un cantant històric per aquest teatre. Tinc molt respecte per tots els cantants que han cantat aquí. Cantar Calaf no és difícil per mi, per dos motius: m’hi identifico en el seu caràcter i, a més, té dues àries més o menys conegudes, però fora d’això, no té grans duets, no té grans concertants com altres òperes com Don Carlo o Aida. El rol és molt directe.

AL: La forma de treballar a Estats Units és diferent que en un teatre de temporada com és el Liceu?

MF: No, la veritat és que és molt semblant. Al matí prenc un cafè, esmorzo, camino cap al teatre per assajar, faig la funció i torno cap a casa. És el mateix que a altres ciutats. Tinc les meves rutines.