Amics del Liceu: La UNESCO ha decidit que l’òpera lírica italiana sigui patrimoni immaterial de la humanitat. Vostè n’és un dels grans representants, com se sent amb aquest reconeixement?

Giacomo Sagripanti: Bé, això va ser fa uns mesos, quan vaig llegir la notícia em vaig quedar molt sorprès perquè no ho esperava. El repertori italià, per a un director d’orquestra italià, és quelcom molt important, especialment també per Itàlia. La cultura no és un camp fàcil, sempre s’hi pensa en últim lloc per invertir diners, molt per darrere de l’esport, suposo que a Espanya passa el mateix. Aquest fet és quelcom important que posa en valor tota la categoria dels artistes lírics. Espero que, amb aquest nomenament, Itàlia s’adoni també de com d’important és l’òpera italiana i hi inverteixi recursos econòmics i socials perquè estigui a un nivell molt alt.

AL: Vostè té una carrera meteòrica. Voldria anar a l’inici, com va decidir dedicar-se a la música?

GS: Vaig començar de petit amb el piano. No vinc d’una família de musics, sinó de professors. El meu avi era molt apassionat de l’òpera i amb 10 o 12 anys tenia cada diumenge posat el concert de Riccardo Muti des de la Scala de Milà i la figura del director em fascinava. A més, tenia un molt bon professor de piano i li vaig preguntar què havia de fer i vaig començar a fer el recorregut i a estudiar composició. He estudiat amb Bartoletti, Palumbo, tota aquesta gent de l’escola operística italiana i bé, un pas rere l’altre, des de fa gairebé 15 anys. Dins de la meva feina, la majoria de repertori és òpera però en els darrers dos o tres anys faig també concerts simfònics que també són importants per a mi.

AL: Hi ha algun compositor amb el qual se senti més còmode?

GS: Vaig començar amb el belcanto, jo també soc professor i dic als meus alumnes que la millor manera de començar és el belcanto perquè t’obliga a escoltar els cantants. L’estructura musical és més senzilla, però els cantants són llum, és el més important i cal saber què pot fer la veu. Si comences amb el belcanto ho fas amb el virtuosisme màxim: Donizetti, Rossini, Verdi, i després tot el que fas ja és en funció de la veu. És un luxe començar amb el belcanto. Com a director italià, comences amb òpera italiana. Igual que si ets un director alemany et donaran òpera alemanya per començar i és just. Però ara tinc 42 anys i tinc també quelcom de repertori txec, Per exemple, Rusalka que vaig dirigir l’any 1997 per primera vegada. També de Puccini ho he fet gairebé tot. Ara és el moment de deixar alguns títols i prendre una nova direcció i continuar creixent.

AL: I quant a la música simfònica, quines són les preferències?

GS: Prefereixo els romàntics, com Beethoven, Brahms, aquest és el repertori ideal, però de vegades fer Mahler, que l’any que ve dirigiré a Sevilla, també em serveix per explorar el món. De moderns, Stravinski, Petrushka, coses més tècniques de coordinació. Si fas molta òpera, tècnicament el simfònic et pot resultar més fàcil perquè no té tota la màquina que hi ha darrere d’un teatre: cor, cantants, orquestra, ja tens una habilitat tècnica més virtuosa. En canvi el simfònic t’obliga a escoltar bé els detalls, els equilibris que quan fas òpera no tens el temps d’escoltar. Són dues coses importants.

AL: Voldria parlar de Rossini i del Rossini Opera Festival (ROF), què significa per vostè Rossini?

GS: Per mi ha estat el compositor més important durant aquests 15 anys de carrera, els moments importants m’han passat sempre amb Rossini. Vaig començar a Martina Franca, on es fa un belcanto una mica més desconegut amb títols com Gianni di Parigi, de Donizetti, o Aureliana in Palmira, de Rossini. Jo tenia uns 20 anys i Alberto Zedda va venir a veure l’espectacle i, des d’aquell moment, va començar la meva connexió amb el ROF. Primer em convidava a fer Il viaggio a Reims amb els joves però no tenia disponibilitat al calendari. I sí, al final aquí vaig fer el meu primer Viaggio a Reims. Finalment al ROF debuto amb Il barbiere di Siviglia el 2014. Des d’aquell moment Rossini va ser el compositor amb qui vaig tenir una gran connexió. El meu debut a l’Òpera de París va ser amb La Cenerentola i ara al MET serà amb Il barbiere di Siviglia, Rossini és particular. Al ROF també vaig fer Moise e Pharaon. Vaig debutar a Madrid amb Il turco in Italia. Els primers títols en teatres importants han estat sempre amb Rossini, segurament sabien que jo estava en aquesta línia de treball. Si ho fas bé, surten més projectes.

AL: I com és La Cenerentola?

GS: Molt bé. Ara fa anys que no la dirigia i m’he adonat que si fas molt de repertori, quan tornes al que has estudiat de jove tot és diferent. Per exemple, aquí tenim dos repartiments fantàstics, hem treballat molt. Per a una orquestra, Rossini és difícil, és molt virtuós. El treball és de nivell i el repartiment també és molt bo. És la primera vegada que faig aquesta producció. És un títol particular, no és el típic buffo rossinià, té aquesta atmosfera mig de somni que li pot donar un aire una mica més seriós en alguns moments. És un Rossini una mica amb dues cares.

AL: Sí, passa d’un extrem a l’altre…

GS: Penso que algunes vegades fa salts com si fos un Mozart, fa canvis de situació molt ràpids que també succeeixen a La Cenerentola. El coneixement de La Cenerentola és amb una cançó molt trista, no és com per exemple el Figaro d’Il barbiere, és tota una altra cosa, això és una particularitat, té una direcció molt interessant. De les tres és la que m’agrada més (Il barbiere, La Cenerentola i Italiana in Alghieri)

AL: Et puc fer una pregunta sobre muntatges? Vaig ser a La traviata de París, que succeeix a l’actualitat i la Violeta canta en un kebab, com es veu des del fossat?

GS: No tinc preferències, de base m’agrada veure quelcom nou perquè crec que és una obligació dels artistes d’avui, no podem fer sempre el museu, la música, el libretto… Són sempre situacions que vivim nosaltres també, són les emocions, i veure-ho en un ambient contemporani és d’impacte per a mi també. Per exemple aquesta Traviata que comentes també va fer variar la interpretació, perquè l’escena era molt forta i pots evidenciar-ho a través de la música. El risc d’aquestes produccions és com tractar-les tècnicament, el cor, per exemple, és un punt delicat per a un director. Si hi ha un muntatge giratori, s’ha de calcular tot perfectament. La música ha d’anar al tempo que toca, si no, no quadra. També els assajos ajuden molt, et confrontes amb tots els altres participants de l’òpera. París va ser un èxit.

AL: Una darrera pregunta, com veu el futur de l’òpera?

GS: Bé, cal ser honest, l’òpera no és un negoci de felicitat avui. He llegit recentment un article d’un diari anglès on han fet una enquesta i sembla que si els teatres de tot tipus tanquen a Anglaterra, no se n’adona el 50% de la població. És un món que no té la mateixa salut que l’esport, que probablement té massa salut. Jo em pregunto per què. Bé, l’òpera s’ha d’obrir a les persones joves, però requereix una educació, no pots pretendre que un estudiant jove vingui a La Cenerentola i s’enamori així com així, això no passa habitualment. Cal fer una feina organitzada i prèvia a les escoles, és quelcom que no és un entreteniment. L’òpera et dona una moral, et veuràs a tu mateix en els personatges, et pot canviar la manera de veure la vida, no és un partit d’un esport qualsevol. El teatre és una màquina artesanal i avui dia tot és ràpid i virtual, acabem essent més mandrosos. Cal educar en aquest valors, jo tinc dues filles petites i procuro educar-les, cal educar el gust, i el cap ja no està acostumat a treballar com treballava abans, per ser millor cal un esforç.

Moltes gràcies pel seu temps. El veurem l’any que ve a La traviata i espero que per molts anys!