Amics del Liceu: Bon any! Gener de 2026 només pot significar una cosa: Wagner i Tristany i Isolda. Per a la primera entrevista de l’any, ens fa molt feliços tenir el tenor Clay Hilley amb nosaltres. Com va tot?

Clay Hilley: Molt bé, m’encanta Barcelona. M’encanta també la producció, l’estrena fou fantàstica, va ser un triomf per a tothom, sobretot per a la Lise [Davidsen]. És un honor per a tots nosaltres ser a l’escenari. De fet, jo no hi havia estat mai excepte que pel concert de Die Walküre del 2024 per al qual vaig obtenir el premi que atorga la vostra entitat, així que moltes gràcies. És meravellós tornar a aquesta ciutat. Vaig arribar el passat 30 de novembre, ja que el primer dia d’assajos era l’1 de desembre, i no he tornat a casa. La meva dona va arribar al cap d’una setmana aproximadament i no hem marxat, hem passat el Nadal i Cap d’Any aquí. Vam tenir uns dies lliures i ens vam quedar gaudint del clima, vam passar uns bons dies.

AL: Has comentat un dels tems dels quals volia parlar i és el Premi de la Crítica al Millor Cantant, convocats per Amics del Liceu. Com et vas sentir?

CH: Em vaig sentir molt honorat i, alhora, trist per no haver pogut assistir a l’acte de lliurament de premis. Si hagués estat a casa, a Berlín, segur que hauria pogut agafar un vol i venir. Però estàvem passant un temps a Nova York i d’altres punts d’Estats Units i Geòrgia, que és d’on soc, i no va ser possible. Però em fa molt feliç haver estat reconegut amb aquest guardó, ja ho vaig mencionar al vídeo d’agraïment que vaig enviar, que han rebut en altres ocasions Jonas Kauffmann o Piotr Beczala.

AL: Quina nit aquella [la de Die Walküre]! Encara em ressonen les notes a les oïdes.

CH: Sí, a mi també, t’ho asseguro.

AL: Una altra de les preguntes que et volia fer: és més fàcil cantar un altre rol per tu, com per exemple Tannhäuser o un altre del repertori wagnerià, més que el Tristan?

CH: Tristan seria el més difícil. En segon lloc hi hauria Tannhäuser i després Siegfried. Aleshores ja vindria Erik de L’holandès errant, tot i que és un paper curt. De fet, la part més difícil seria l’ària del final. L’ària del segon acte amb Senta és molt manejable i és molt divertida de cantar. La confrontació dramàtica que porta fins a aquesta ària és una delícia de cantar, és una part molt poderosa. Quan t’hi acomodes, és una espècie de silenci molt ben orquestrat. És un paper que ja no tinc tendència a cantar perquè pràcticament el canto igual ara que quan era més jove. Ara la veu s’ha estabilitzat i el rang baixa una mica a mesura que et fas gran. Götterdämmerung i Siegfried són difícils a la part final, però són força manejables. Sobre Parsifal: és un plaer cantar-lo. Ell és a l’escenari pràcticament durant sis hores, però en realitat durant molta estona només observa l’acció. Encara no he fet mai Lohengrin, potser algun dia sorgeixi l’oportunitat o potser no. El meu professor mateix, Jon Fredric West, era conegut pels seus magnífics Tristans, Tannhäusers i Siegrfieds i tampoc el va cantar mai. Així que ja veurem. M’encanta Sigmund també, és un plaer cantar-lo, està escrit força baix. A mesura que m’he fet gran, em costa menys de cantar.

AL: Ara que has mencionat el teu professor, com vas acabar cantant òpera? Ho contemplaves dins dels teus somnis de futur que un dia series un Heldentenor i un dels més aplaudits als teatres?

CH: Sempre m’ha agradat la interpretació, fins i tot fora de l’escenari, m’agrada fer riure i entretenir la gent. En el món de la música no vaig començar cantant, sinó amb el piano i la trompeta. Vaig començar a cantar a l’institut, vam fer una opereta britànica, i això és el que em va fer fer un gir cap al cant, perquè inicialment no tenia la intenció de dedicar-m’hi. Fins i tot a la universitat vaig continuar tocant el piano, però ja em vaig especialitzar conjuntament en la veu també, en totes dues coses. Però inicialment no tenia la intenció de dedicar-m’hi perquè és molt difícil, la inestabilitat i la inseguretat dels diners, per exemple, aquells motius que fa que els pares no animin els seus fills a dedicar-s’hi. Estava estudiant educació musical, és l’única especialitat de música que pots tenir com a professional. Quan finalitzes els estudis tens el certificat per poder ensenyar, a Geòrgia en el meu cas. Però a la meitat dels meus estudis estava al cor de La bohème i va ser aleshores quan realment em va agafar la passió per la grand opéra. M’agradaven els musicals, els oratoris, però això va canviar. Pensava que podria ser director d’una coral i fer alguns papers de solista dins d’un cor com l’Elies de Mendelssohn o La creació o El Messies, per exemple, però després de La bohème vaig canviar de pensament i vaig decidir provar. Això era el 2001 i, realment, fins 20 anys després no vaig assolir un “gran èxit”, el 2021, per tant, no fa gaire temps. Va ser quan em van trucar per fer de Siegfried a la Deutsche Oper Berlin.

AL: Aquell va ser el teu primer Wagner?

CH: Va ser el meu primer Wagner a Europa. El meu debut en el rol sencer de Siegfried. Havia fet una versió reduïda de diferents cicles de L’Anell i alguns Siegfried el 2014, però no era el paper sencer. La primera vegada que el vaig fer sencer va ser a Toronto el 2016 i aquesta versió de la Canadian Opera em va portar a fer-lo a d’altres teatres als Estats Units. Fins i tot vaig fer també una versió de Parsifal al Met. Vaig cantar Siegfried i Sigmund a San Francisco. Cap al 2018 el vaig interpretar a Chicago i, de fet, dos anys més tard, quan ens van confinar jo havia d’estar a l’escenari de la Lyric Opera. Havia cantat rols wagnerians a d’altres ciutats americanes durant aquells anys. Tots, excepte Tanhäuser o Tristan. El rol de Tristan el vaig debutar a Berlín, precisament, però només vaig tenir dues setmanes per assajar. No ho recomano a ningú [riu]. Després vaig tornar a Nova York on vaig fer Alfredo de La traviata i Die Fledermaus, i en un teatre molt petit d’Ohio vaig debutar Pinkerton de Madama Butterfly, i també hi vaig cantar Don Jose, Romeo… Però realment es va complir la predicció de 2007 o 2008 que jo em podria dedicar a això. El meu agent, Matthew Epstein, em deia que acabaria sent un especialista en Wagner i Strauss, però que encara havia d’esperar. Em va aconsellar que continués cantant altres papers com Un ballo, el de Don Jose que ja havia cantat a Ohio, Edgardo de Lucia di Lammermoor, Canio… El 2015 vaig conèixer el meu professor Jon Fredric West a través de Francesca Zambello, la directora de teatres d’òpera americana, qui em va introduir al Festival de Glimmerglass. Ella em va recomanar introduir certs papers en el meu repertori. Vaig cantar Erik de L’holanès errant i vaig actualitzar la meva pàgina web, vaig penjar-hi noves gravacions. Aleshores, a través de Facebook, Jon Fredric West em va contactar i em va dir ja estava al 92% per assolir aquell tipus de repertori i em va convida a visitar-lo. Així que des de 2015 reservo una setmana a l’any per estar-me a casa seva i seguir aprenent d’ell. A partir d’aleshores ja vindria el meu debut a Berlín substituint Simon O’Neal.

AL: Trobes a faltar aquell rols italians que havies interpretat?

CH: [riu] Jo cantaria Pinkerton cada dia! Em fa sentir molt bé. Rodolfo el vaig fer fa tants anys… M’agradaria fer més Pagliacci, o Il tabarro, per exemple, només l’he fet una vegada però m’encantaria tornar-lo a cantar. M’agradaria també La fanciulla del West, Andrea Chénier, La Gioconda, que sé que la veureu aquí al Liceu d’aquí poques setmanes. Sí que tinc una gira amb Turandot per Los Angeles amb la meva dona, que cantarà Liù. Tinc ganes que cantem junts.

AL: Clay, com a Tristan del segle XXI: qui és el teu Tristan? Sents el pes dels anteriors damunt teu o ets realment un Tristan arrelat al segle XXI? Seguim dient que és una òpera que mira cap endins, més que una òpera d’acció? Encaixaria el teu Tristan en el segle XXI?

CH: Ui, hauria de pensar-hi una mica. No em sento com si estigués en una altra època. Evidentment estem tractant amb cavallers, reis i guerrers, i en aquest sentit sí que ho pensem, però per altra banda, com tu has dit, no es tracta tant de l’acció sinó de l’interior. Així que sí, en aquest sentit soc un Tristan del segle XXI. Res del llibret sembla antic, excepte el vocabulari i la menció a aquest tipus de personatges que et deia. Intento ser, i crec que ho aconsegueixo, la persona que veieu damunt de l’escenari, però soc jo com a Tristan, no com jo mateix. En canvi, amb Siegfried sí que soc més jo mateix: està escrit de forma molt favorable a la meva personalitat entremaliada, com si fos un noi a qui no li importen les normes, que no té gaire en compte les convencions socials. És un paper molt divertit de cantar. Però tornant al Tristan, se m’encarreguen una sèrie d’actes per acontentar el rei i per aconseguir la princesa irlandesa, que no són gaire fets del segle XXI. Però hi ha coses universals sobre l’amor. En aquest sentit és força atemporal.

AL: Esperem que molta gent continuï veient aquesta producció i continuï gaudint de tu, de la Lise, i la resta del cast. Moltes gràcies, Clay, pel teu temps. Esperem veure’t més vegades al Liceu i et desitgem molt d’èxit en les properes funcions.