Amics del Liceu: El butlletí d’aquest mes està inspirat especialment en Lohengrin i ens fa molta il·lusió tenir una entrevista amb dos dels cantants de casa nostra que ja coneixem d’altres produccions i que en aquest moment estan cantant a Lohengrin: Toni Marsol i Guillem Batllori. Abans d’entrar en aquesta producció i en com ho esteu vivint, ens agrada preguntar com vau començar en el món de l’òpera perquè els Amics i Amigues us coneguin una mica més.

Guillem Batllori: Jo soc de Palamós i quan vaig arribar a Barcelona vaig entrar a cantar al Cor Jove de l’Orfeó Català. Vaig començar a fer classes de cant i allà va ser on vaig agafar el cuquet pel cant. Paral·lelament al Conservatori estudiava piano i tenia d’instrument secundari el cant i de mica en mica he anat fent camí, cantant en molts cors, de suport en cors professionals, després ja alguns rols solistes, i més tard surt l’oportunitat d’anar-me’n a Alemanya a fer un opera Studio i d’aquí, he anat amunt i avall fent rols de solista com aquí al Liceu.

Toni Marsol: Són camins molt semblants, perquè la feina de cantant és una trajectòria d’anar fent a poc a poc, perquè un no s’imagina als 15 o 16 anys tenir una professió de cantant. Ara les coses han canviat molt i un ja es pot plantejar entrar a una escola d’art dramàtic o similar, però jo sóc d’una quinta que en aquella època deies que et volies dedicar a cantar i et preguntaven «i què més faràs, què estudiaràs?». A part d’entrar al Conservatori, també tinc molt bagatge en el cant coral, perquè a Catalunya és molt potent, tenim cors fantàstics. Jo també vinc d’aquí, del Cor del Palau de la Música quan era molt jove, de fer els primers papers solistes, els primers papers en oratori i després ja en òpera amb els Amics de l’Òpera de Sabadell. Una cosa porta a l’altra i veus que és un camí que sí que es pot anar conreant.

AL: En el vostre repertori sou bastant tot terreny perquè, a part del repertori contemporani, en el qual hi entrarem més tard, des de belcanto, heu fet una mica de tot. És el vostre primer Wagner?

TM: Sí, un dia ho comentàvem, coincideix que és el primer Wagner per a tots dos. A més, un Wagner amb la Katharina Wagner. A priori penses que és una oportunitat bona i realment és així.

AL: Què tal l’experiència, com està anant?

TM: Bé, la veritat és que no et deixa indiferent. Lohengrin és un tros d’òpera i només bastir aquesta estructura operística és un regal, tant veure-ho com participar-hi. A partir d’aquí, la dinàmica d’assajos en òperes llargues a vegades és feixuga, però ha sigut una experiència molt gratificant.

GB: Més enllà d’això, cal dir que Katharina Wagner ha estat en els assajos i personalment per a mi ha estat molt amè, una persona molt entregada a nosaltres, jo m’hi he sentit molt còmode treballant-hi.

AL: Hi ha una certa pressió per estar parlant amb una descendent del compositor o per aquesta producció en sí, que té la història que té. Es va aturar amb l’arribada de la pandèmia i hem estat aquests 5 anys esperant l’arribada d’aquest Lohengrin. Heu notat aquesta energia elèctrica?

TM: Sí que hi havia una cosa que planava en la producció, com un karma, però nosaltres ho hem viscut amb molta naturalitat. Ha estat com les altres, amb la sort que hem pogut tenir la direcció d’escena des del primer dia, que això moltes vegades no passa; hem treballat com si fos la primera vegada que es basteix l’òpera.

GB: Segurament ha pesat més el fet que ja hi havia una idea que existia el 2020 i que havíem de construir sobre aquella idea. Però el fet que sigui una descendent de Wagner o la directora del Festival de Bayreuth ha estat més secundari, tot molt normalitzat. Ella ha vingut com a directora d’escena a fer la seva obra i a ajudar-nos a nosaltres a fer-la el millor possible. Ens ha tractat com un equip.

AL: Faig un petit parèntesi abans de continuar per parlar d’això de les carreres artístiques. Una situació com la del 2020 en què el món es para. Com us afecta als cantants, des del punt de vista vocal com a la vostra carrera?

TM: L’impacte és gran perquè al final nosaltres som treballadors autònoms. Igual que la restauració tanca i el treballador autònom para, al món de les arts escèniques passa el mateix. Vam tenir una frenada espectacular i t’adones que hi ha països que ho tenen més ben resolt que no pas el nostre. Tota la feina d’autònom està poc cuidada, i a nivell cultural, hi ha moltes promeses però poques realitats. Una cosa és l’entitat a la qual li continuen donant suport però una altra és tota la gent que treballa en aquesta indústria. Nosaltres mateixos i tots els nostres companys vam tenir una aturada molt gran en l’activitat. Cadascú s’ha d’espavilar a trobar el camí que pugui funcionar en aquell moment: recitals, gravacions, projectes de futur… però t’has de reinventar perquè en aquell moment ningú sabia ni què passava ni on aniríem.

GB: Jo estava a Alemanya des del setembre anterior. El teatre es va tancar però jo vaig poder continuar anant-hi, hi tenia una aula i podia estudiar, cantar… allà es podia sortir de casa. El teatre seguia obert portes endins i podíem seguir anant-hi. Vaig tenir la sort de poder continuar rodant la veu, però no només això, tots els meus companys, des de dalt de tot a baix de tot, vam tenir el suport del teatre, estàvem en nòmina i vam continuar treballant, com si estiguéssim cantant cada nit allà.

TM: És el que comentàvem abans de les diferències entre un país preparat i que té un tracte diferent amb l’activitat artística. Aquí no s’estila tenir un teatre amb companyia estable, la gent és més freelance. Jo personalment tenia diversos projectes i van caure tots. Nosaltres vam tornar aviat perquè la indústria necessitava tornar, te n’adones que aquí la nostra indústria no està coberta a nivell polític i a nivell social. Per això aquí venien a cantar els cantants d’arreu del món, perquè si no la indústria no podia subsistir.

AL: Tornant a la producció de Wagner, sense fer cap spoiler, expliqueu-nos: vosaltres sou part de l’equip dels «dolents». Això seria en una producció tradicional, però aquí hi ha un gir i us convertiu en els bons de la pel·lícula. Com interioritzeu una cosa que ara ha canviat, tenint en compte que el text és el mateix.

TM: Els dolents no són tan dolents en aquesta producció. Els quatre cavallers tenen una intervenció breu i, de fet, en la posada en escena tradicional, no està clar si són bons o dolents. Tenen una conversa amb Telramund que en aquesta posada en escena canvia una mica el sentit, però al final la proposta és una mica la mateixa. Els qui ho tenen pitjor són els protagonistes: Lohengrin, que és un mal tractador i que només actua per poder, i Telramund i Ortrud que, dins de la seva maldat, han de demostrar que vetllen per Elsa. El públic ho ha de venir a veure perquè explicar-ho és complicat, fins i tot per a nosaltres.

GB: En el fons sí que ens fan posar un color de l’altre equip, però a sota portem el nostre i ho demostrem, no ens acabem de convertir del tot.

TM: Aquí els saxons i els cavallers de Brabant són més enemics que a la proposta original, en la qual estan a punt d’aliar-se. Aquí l’aliança és una mica més forçada. Al principi sí que Telramund i Ortrud volen ajusticiar Elsa per haver matat el seu germà, però després les coses canvien.

AL: I el cigne negre és molt peça clau de la producció.

GB: El rol que posa nom a l’òpera el primer que fa és cantar al cigne, amb això ja ho diu tot.

TM: A la posada en escena tradicional el cigne ja té molta importància, i aquí encara més, però al revés, té una altra simbologia. Però jo trobo que està molt bé, és molt audaç, molt atrevit. El color del cigne ja és molt atrevit. És una dramatúrgia que fa pensar i no deixa a ningú indiferent.

AL: Deixant de banda Wagner, mirant el vostre repertori, hi ha molt de segle XX també. Tu, Guillem, vas tenir una trobada amb el Grup Jove d’Amics del Liceu amb motiu de la teva participació a Antony & Cleopatra. També tenim Je suis narcissiste, Dead Man Walking… Com veieu el futur de l’òpera? Us sentiu còmodes amb aquest tipus de repertori?

GB: De fet, el primer cop que vam cantar junts els dos fent de solistes va ser precisament a Antony & Cleopatra.

TM: Jo soc un fanàtic de la música contemporània, en soc seguidor. Se n’ha de fer proselitisme. S’han d’estrenar obres, perquè si no, què farem? Quan estrenes obres a vegades t’adones que no saps si funcionaran, perquè a més no tenim la perspectiva del temps i no podrem dir què transcendeix o no. A l’època de Wagner o Mozart, la d’obres que es van quedar en un calaix! Però si no estrenem obres, ens quedarem amb una literatura molt escassa. S’ha de continuar veient La traviata i Rigoletto, però si no fem obrers noves, se’ns acaba la literatura. Jo sempre que puc m’enrolo en projectes de música contemporània. N’hi ha que veus que no aniran endavant, però amb d’altres penses qui sap…

AL: I tant, sense anar més lluny, les de la Raquel García-Tomás, Je suis narcisiste o Alexina…

TM: Sí, Je suis narcissiste no deixa de ser una òpera bufa contemporània.

AL: Amb quin repertori us sentiu més còmodes, a part que gaudiu molt amb el contemporani?

GB: Jo tinc un ventall molt ampli. L’any passat vaig cantar per primer cop La passió segons Sant Mateu al Palau i és una de les obres que de tant escolto. Però també he fet Marcello de La bohème i és un dels que més gaudeixo a l’escenari. Ara fa res vaig fer el Comte a Le nozze di Figaro i és el que per tipologia vocal ara mateix em va millor…

TM: Jo estic molt còmode amb la feina d’actor. Quan una òpera implica actuar i no només cantar, la gaudeixo molt. Per això m’agrada molt el nou repertori, perquè hi ha més camp per descobrir. El repertori tradicional també m’agrada quan la direcció vol descobrir racons dels personatges que no s’han buscat, en gaudeixo molt. Puc fer-ho amb classicisme, romanticisme i, fins i tot, amb oratori, que també és text que s’ha d’interpretar.

AL: Com dèiem, cantants 4×4. Toni i Guillem, moltes gràcies per haver compartit la vostra experiència de cantar Lohengrin amb tots nosaltres.