Amics del Liceu:  Quantes funcions i produccions has cantat al Gran Teatre del Liceu?

Mireia Pintó: No t’ho sabria dir, em va sorprendre molt quan la temporada passada es va retransmetre Il Trittico i en una entrevista en Ramon Gener em va fer exactament la mateixa pregunta i vaig contestar que no ho sabia… eren unes 150, ara ja deuen ser unes 160 i és un plaer estar aquí. Sí que recordoque el meu primer contacte amb el Liceu va ser justament amb l’òpera que fem ara, Eugene Onegin, quan es va fer l’any 1998. Recordo que era al Japó en una gira de concerts i em van trucar per dir si volia fer de cover d’Olga i va ser un regal i una sorpresa perquè no havia audicionat, però havia guanyat concursos i estava treballant a nivell professional. Em va fer molta il·lusió. No vaig arribar a fer cap funció però sí que vaig fer assajos amb orquestra, etc. I per això em fa més il·lusió poder estar en aquesta producció.

A.L: D’on et ve la teva passió per l’òpera i com t’hi acabes dedicant?

MP: Vaig començar a estudiar al conservatori de Manresa, vaig començar pel piano i en un moment donat un dels professors em va dir que tinc un instrument bonic i que m’hi podria dedicar professionalment. Vaig pensar que valia la pena provar-ho. Vaig combinar piano i cant fins que vaig escollir el cant com a prioritat perquè ambdues coses eren molt exigents.

A.L: Vas tenir com a professors Regine Crespin i Alberto Zedda…poca broma

M.P: Em sento afortunada per les persones que m’han format perquè m’han aportat molt musicalment i tècnicament, així com també diferents visions, estic contenta i agraïda.

A.L: Vas passar de l’ Acadèmia Rossiniana a Cenerentola a La Zarzuela?

M.P: De fet va ser a l’inrevés, primer va ser el meu debut a La Zarzuela, vaig fer unes audicions i em van donar el rol. Vist en perspectiva, vaig debutar amb un rol molt exigent que té l’ària al final de l’òpera, però estic molt contenta, ho vaig gaudir moltíssim, va ser una experiència molt maca.

A.L: Com has vist aquesta evolució dels cantants cap a una part més d’actors, diferent de com es veia unes dècades enrere?

M.P: És interessant posar-se a la pell dels personatges que interpretes, que poden no tenir res a veure amb tu, però aquest és el repte: veure com sent aquesta persona, contextualitzat en l’època i intentar ser aquesta persona. Això és el més honest, hem de cantar i expressar uns sentiments que formen part del personatge. En això s’ha guanyat molt gràcies a Maria Callas, que va donar una empenta molt grossa en el fet que al món de l’òpera hi hagués una part no només vocal sinó també interpretativa intensa.

A.L: En el cas d’Il trittico saltaves d’un paper a l’altre i canviar de registres, com va ser?

M.P: Va ser una producció molt intensa, penso que vaig ser la única que estava a les tres produccions, però molt interessants. Intentava, cada vegada que canviava de vestit, simbòlicament treure’m també la pell de cadascuna d’elles per incorporar-me a la següent. La música també era un contrast, l’entorn era diferent, intentava que cada òpera fos el que havia de ser.

A.L: Saltant entre Il trittico i Eugène Onegin, com les veus aquestes produccions?

M.P: D’entrada, quan estudio els personatges, em faig una idea a través del llibret, el personatge i tot el que passa per acumular més informació de tot allò que l’envolta i intento veure què sent el personatge. A partir d’aquí quan arribo a l’assaig veig què em demana el director/a d’escena i com això es combina. La majoria de les vegades l’essència del personatge és la que està en el llibret, més enllà que et vesteixin d’una manera més moderna o més d’època i no es desvirtua encara que canviï. Els personatges senten, odien… els sentiments son els mateixos ara que al s. XV. Es tracta d’anar a l’essència i després veure què demana el director d’escena i poder-ho combinar.

A.L: Què tal està anant la producció d’Eugène Onegin i Larina?

M.P: Molt contenta de fer aquest rol i tornar al Liceu, que és el teatre que tots els cantants d’aquí portem al cor sense cap mena de dubte, és un treball molt interessant i una companyia amb companys fantàstics. En el cas del segon cast no hem pogut treballar amb amb el Sr. Loy però sí amb l’assistent i ha estat molt bé. Curiosa la visió d’aquesta segona part perquè jo comptava que Larina, com passa habitualment, no hi fos a la segona part, però tots formem part de la paranoia que l’Onegin té dins del seu cap, fora del context habitual i sempre és interessant veure diferents punts de vista i com es poden fer diverses lectures d’una mateixa cosa.

A.L: Trobo que el teu personatge és molt interessant perquè traça amb les seves paraules el pal de paller de l’obra, com el costum és un regal que substitueix la felicitat en definitiva

M.P: Sí, a Larina la van fer casar amb un senyor i primer va plorar molt, però com que la convivència era més o menys bona s’hi va acostumar i és el costum que es va sobreposar a la felicitat.

A.L: Gran contraposició amb Olga, el paper que et vas preparar per a l’any 1998

M.P: Sí, Olga és una personalitat molt contrastada amb Tatiana, és molt romàntica i llegeix molts llibres, s’havia apartat del món amb la fantasia romàntica de la felicitat, viu més al dia i gaudeix de l’ara.

A.L: Tens algun moment o producció al qual tinguis un amor especial?

M.P: Segurament seria injust destacar-ne algun perquè sempre he procurat donar el millor que he pogut de mi mateixa, l’únic que diria és La Cenerentola perquè va ser el meu debut i va ser al Teatro de la Zarzuela perquè el Teatro Real encara estava tancat. Va dirigir Antoni Ros-Marbà, però hi ha tants records i tan bonics que és difícil destriar-ne.

A.L: Tindrem Mireia per temporades, oi?

M.P: Sí, tenim diverses coses aparaulades

Grans notícies, ens quedem tranquils. Moltíssimes gràcies per aquests minuts que ens has dedicat, però també per tots aquests anys de plaer com a públic que gaudim del teu art.