Amics del Liceu: Com va decidir començar a cantar?

Ekaterina Semenchuk: Quan era petita tenia un to de veu molt alt i la meva mare sempre deia «Segur que serà cantant». Vaig néixer en una família molt musical, no eren músics professionals, però a tots ells els agradava molt i sempre em van animar i recolzar a convertir-me en una cantant d’òpera. Va ser molt difícil escollir entre dedicar-me a la medicina o a la música. Vaig començar a tocar l’acordió i també altres instruments, però la veu em va ensenyar el camí i em va protegir de prendre decisions errònies.

AL: Així doncs, la teva veu és el teu àngel de la guarda?

ES: La meitat de la meva família eren metges. Quan vaig començar a conèixer el poder de la veu humana vaig entendre que era com una medicina per a tots. Coneixem molts àmbits de la nostra vida en què la veu ajuda a prendre la decisió correcta, ens ajuda en malaltes físiques o mentals, i moltes altres coses. Així que vaig decidir convertir-me en una cantant gràcies a aquest talent que vaig rebre de Deú per aportar a la gent aquesta mena d’ajuda. M’agrada molt aquesta missió i porto tota la vida essent fidel a aquesta mena de regal que m’ha fet Déu, els meus pares i els meus avis, per fer-lo arribar a la gent.

AL: Tot això es fa evident havent-te escoltat a Macbeth o al mateix assaig general de Turandot del qual vam gaudir tots els Amics i Amigues fa uns dies en el qual et vas emportar molts Brava!

ES: Les primeres converses amb la direcció general del Teatre van ser molt especials per a mi, no només perquè era la primera vegada que cantava aquí, sinó també per la producció tan complicada i els cantants que m’acompanyaven en una òpera del meu compositor favorit, Macbeth de Verdi. Va ser molt especial per aquest teatre i en general per tot el món de la música. Per mi va ser una experiència molt interessant i em vaig sentir molt feliç i profundament emocionada amb tots els detalls que vaig rebre el director d’escena, Jaume Plensa. M’agrada molt l’art i formar part d’aquesta nova composició artística va representar un moment molt important. Em vaig sentir molt acollida per l’escena, el públic, el cor, l’orquestra… He conegut molts músics per tot el món al llarg de la meva carrera, molts d’ells ens trobem d’una producció a una altra, ens retrobem després de 20 anys, però he de dir que l’equip del Liceu és molt especial, el nivell de professionalitat dels cantants i els cors és molt alt, saben perfectament com respirar, com pensar, com escalfar… T’escolten minuciosament a cada assaig, a cada representació. No treballen al 20% o 30%, sinó que ho fan sempre emocionalment al 100%, com si sempre fos l’última funció. Així que tenir el suport dels cors a l’escenari és una gran sort i felicitat per a qualsevol cantant.

AL: I són realment importants tant a Macbeth com a Turandot…

ES: Sí, tant a Macbeth, sempre tenim les nostres entrades importants juntament amb els cors i a Turandot també. Ser aquí un altre cop i rebre novament aquest escalf i suport m’aporta felicitat i tranquil·litat. Sentir-me acollida per aquests músics increïbles i excel·lents persones és una gran sort.

AL: Ha mencionat la producció de Macbeth. Va ser un repte per vostè afrontar aquesta producció?

ES: En aquell cas no era la primera vegada que cantava Macbeth, a diferència de Turandot que sí que suposa el meu debut en aquest paper. Sabia que era una producció molt especial per al Liceu. En canvi, Macbeth era una nova producció i per mi tenia un planning d’assajos molt dur, havia de volar pràcticament cada dia de Roma a Barcelona. A Roma estava cantant Aida, també en una nova producció que a més s’havia d’enregistrar. Per mi va ser molt difícil i vaig dedicar-me a fer exercici per protegir el meu cos i la meva ment de tot aquest estrès. Però a la vegada vaig trobar molt fàcil entrar en aquesta idea de fer Macbeth. Cada representació va ser molt fàcil, mai vaig sentir cansament, sinó felicitat. La música i l’escenari em donen molta felicitat. A vegades penso que sóc més feliç a l’escenari, o com a mínim més lliure per explicar qui soc a través de la meva veu i del meu cos. Em sento com a peix dins l’aigua.

AL: I ara aquí al Liceu ha anat d’una producció moderna, el Macbeth de Jaume Plensa, a una producció històrica com la Turandot de Núria Espert i Bárbara Lluch.

ES: Això també ha estat una gran sort. Com que vaig començar a cantar molt aviat –tenia 14 anys quan vaig començar amb el meu professor del conservatori– i la meva vida professional va començar també molt d’hora –vaig interpretar la infermera d’Eugene Oneguin amb 18 anys–, he pogut cantar molts estils diferents de música –música contemporània, Verdi, Puccini, Mozart, Rossini, i música francesa com Les troyens, de Berlioz, etc. Tota la meva vida he treballat amb directors d’escena, d’orquestra, col·legues cantants, que entre ells són molt diferents, però potser en aquesta diferència rau la possibilitat de poder interpretar qualsevol tipus d’estil musical a l’escenari. De cada director d’escena, primera intento entendre la idea i fer-la meva. He de dir que soc molt afortunada perquè el 99,9% dels músics i professionals amb qui he treballat han estat fantàstics. He tingut l’oportunitat de cantar amb els més grans noms del món operístic, em refereixo a grans noms no com els més famosos, sinó els més grans artistes que fan la seva feina de manera molt profunda. Recordo cada producció, cada assaig, cada reunió… Soc afortunada perquè aquesta vegada he estat dedicada només a Turandot, a cap altra producció, tot i que en tenia la possibilitat, però agraeixo al meu manager haver aconseguit poder-me centrar només en la Turandot, fer el meu debut tranquil·lament, sense cansar-me i de forma fàcil.

AL: I com afrontes aquest debut? És un gran paper.

ES: Sí que és un gran paper. No és llarg com Dido a Les troyens o Dalila a Samson et Dalila, perquè sóc una mezzosoprano i durant la meva vida he interpretat majoritàriament rols de mezzosoprano i contralt, però des que vaig interpretar Macbeth per primera vegada a València fa uns vuit anys, dirigida per Peter Stein, i al costat de Plácido Domingo, amb qui he fet diverses produccions per tot el món, he treballat molt per introduir lentament rols de soprano al meu repertori com Lady Macbeth de Mtsensk, Il priggionero de Dallapiccola, Lisa de la Pikovaia Dama, Abigaile a Nabucco i ara és moment per la Turandot. He de dir que és una història molt estranya, perquè abans de cantar Il trovatore com a Azucena també a València fa uns vuit anys, dirigida per Zubin Mehta, havia dit diverses vegades que no, però ho van entendre, van esperar i vaig poder fer un treball excel·lent amb Gerardo Vera, el director d’escena, i cantant amb Maria Agresta i Jorge de León. Quan vam fer el primer assaig, Maria Agresta em va dir «Tu seràs una gran Turandot, tindràs una gran oportunitat» i aquí estem.

AL: Tindràs l’honor, a més, de cantar la representació número 100 d’aquesta òpera al nostre teatre.

ES: Sí, i quan fèiem amb ella l’assaig, m’escoltava i li veia la cara i la veia feliç. Maria Agresta és un dels exemples de cantants que estan contents amb els èxits dels altres col·legues. Ella i Jorge de León tenen un gran cor. La qualitat humana de la teva veu es nota quan a l’interior tens pau i una ànima i cor oberts, quan dones sense esperar res a canvi.

AL: I per acabar, quin rol espera poder interpretar properament?

ES: M’agradaria tornar a cantar Lady Macbeth de Mtsensk, Lisa a Pikovaia Dama, Turandot, Abaigalie, Gioconda, Medea, m’agradaria fer molts altres papers. Per exemple, no he cantat gaires vegades Samson i Dalila, però és un rol molt bonic i la música és meravellosa.

Moltes gràcies per dedicar-nos aquest temps i per la seva interpretació a l’assaig general de Turandot. Li desitgem molt bones festes, un bon any i molts èxits.