Amics del Liceu: Ángeles, normalment comencem les entrevistes preguntant als nostres convidats com van entrar en aquest món, però en el teu cas hi ha un gran sol per girar al seu voltant que és la teva família.

Ángeles Blancas: Ho has descrit molt bé, els meus pares són com un gran sol, m’acompanyen sempre. Amb ells vaig aprendre, vaig estudiar, anava amb ells als assajos, però no m’acabava de decidir perquè és una professió meravellosa però la carrera és terrible. Jo hauria volgut fer arqueologia, història antiga, belles arts… i vaig acabar entrant per la porta de darrere. Sempre he estudiat música, però un dia les coses van fer un gir i em vaig veure fent les proves d’ingrés a l’Escola Superior de Cant, una mica de la nit al dia. A casa sempre s’ha cantat, jo feia classes de teatre perquè el món de la interpretació em fascinava, però era una adolescent sense les coses clares.

AL: Va ser una sort per nosaltres perquè t’hem pogut gaudir durant moltes temporades. Com va ser el teu debut?

AB: El meu debut va ser amb la Reina de la Nit al Teatro de la Zarzuela en un segon repartiment. D’això ja fa molt de temps, fa uns trenta anys que cavalco pels escenaris. Era una producció d’Emilio Sagi i allà va començar tot.

AL: M’ha sorprès molt, tot i que és evident que la veu evoluciona, però m’he estat informant de la teva carrera i de cop et veig a Youtube cantant «Bel raggio lusinghier» de Rossini…

AB: Cal saber fer tots els canvis. Vaig començar de soprano lleugera, després vaig anar avançant cap a lírica. Hi havia una cosa en la meva veu que sempre tenia certa tendència, però mai no he forçat res, sempre he deixat que les coses succeïssin. El meu pare sempre em deia que allò que passava en el nostre cervell es transmetia a tot el cos. El repertori de Donizetti, Rossini, etc., el trobo molt bonic, però sempre notava que em faltava alguna cosa. Quan em van oferir per primer cop Rusalka el 2007 vaig dir, ara sí. Va haver-hi un període de transició bastant complicat on es varen barrejar moltes coses, però mai no vaig forçar la maquinària. Els meus pares em van ensenyar una gran tècnica, imprescindible per poder cantar i donar a tots els personatges el que tens al cap.

AL: És molt bonic tenir aquest coaching familiar tan proper que et va evitar escollir rols poc adquats.

AB: Sí, treballar amb els pares no és fàcil, però ho tenia molt clar. Els he vist en escena, treballar, patir, passar-ho malament. Tot es compartia.

AL: De part de tots els Amics i Amigues, et volem felicitar pel Premi Ópera Actual de l’any passat per la Kostelnička de la Jenufa a Sevilla. És el que dèiem, et faltava alguna cosa en aquest repertori i vas començar amb la Rusalka i et vas llençar cap al segle XX.

AB: Sí, aquest és el meu lloc. La veu cada vegada està agafant cos i un color més fosc. Kostelnička, per exemple, tot el que és Janácek, Strauss, Wagner, Prokofiev, Reinman, ja parlant de música més contemporània, Wolfgang Rhim, dos dels grans mestres del segle XX-XXI. Aquí és on estic millor, el repertori, els rols, la dramatúrgia, la potència expressiva, és on em trobo millor. No vull mirar enrere però els 15 anys d’interpretar Rossini, Bellini, Donizetti, els primers Verdi, em van donar un bagatge tècnic que poso al servei del segle XX.

AL: I amb això arribem a Katerina Ismailova. Explica’ns com la veus, com te la fas teva, com és aquesta Katerina d’Ángeles Blancas? 

AB: No ho sé (riu). Encara estic aprenent d’ella, és un paper que debuto, els assajos han estat un pèl escassos però funciona així en tots els teatres amb els segons repartiments. Tot el que jo porto mentalment, tot el que he llegit m’ajuda, estic aprenent d’ella, tant a nivell vocal com a nivell de gaudir totalment d’ella sense que hi hagi cap passatge en el qual no em senti còmoda. La música de Xostakóvitx és totalment descriptiva i això és una grandíssima ajuda. El personatge de Katerina és gairebé àrid, en certa manera. No es desvia, en el moment en què troba el seu nord, que és Serguei i tot el que ell li proporciona, ja no hi ha marxa enrere. A part de la societat que la rodeja, que és terrible, hi ha la seva naturalesa psicològica, matar i fer qualsevol cosa per estar amb ell, però no només pel sol fet d’estar amb ell, sinó pel que ell li ha fet descobrir, que és ella mateixa, sentir-se viva, més enllà de la moralitat. Fins i tot en el text de Leskov, el personatge està gairebé abandonat. En la primera escena, que és molt descriptiva, es mou en aquest món de lassitud i d’abandonament. Però apareix Serguei i remou tot el que ella té dins, hi ha un sentiment com d’hipnosi que va més enllà de la realitat i per això fa el que fa.

AL: De fet, Àlex Ollé diu que ella és una bomba de rellotgeria

AB: Sí, mai saps què pot passar amb les persones que les provoques, les provoques… i un dia exploten.

AL: Què tal aquesta producció?

AB: Estèticament és un espai molt bonic i molt inspirador.

AL: Per anar acabant, fem un repàs: Cleopatra de Giulio Cesare, Liù de Turandot, Nedda, Luisa Miller i Donna Anna, pel que fa a presegle XX, i en aquest pas a aquest repertori, La cabeza del Bautista, La voix humaine i Una vocce in off, sense comptar l’escenari del Foyer en el qual també has interpretat diverses peces.

AB: Sí, allà vam fer Me llaman la primorosa, un espectacle molt bonic de sarsuela. Sí, en el meu repertori hi ha Donizetti, Bellini, Verdi, Puccini… No sé per què quan realment creix un cantant és repetint els rols, però no he tingut aquesta sort. Estic desitjant tornar a fer L’àngel de foc, tant de bo surtin moltes Lady Macbeth a partir d’aquí, tot i que per una artista espanyola sempre és més complicat.

AL: Ah sí?

AB: Sí, però no per l’aprenentatge en sí, jo no tinc problema a cantar en txec, en alemany, en urdú si és necessari. Però sempre és més fàcil que aquest tipus de repertori li donin a les cantants americanes, a les alemanyes o noruegues, en canvi a les espanyoles ens veuen més en el repertori italià o sarsuela. Això forma part de la dificultat de la carrera. Has d’estar sempre en òptimes condicions, demostrant i deixant-t’hi la pell.

AL: En una d’aquests títols que hem citat, a La voix humaine vas estar meravellosa i és on veus aquesta part que comentes de la interpretació, no només el cant.

AB: És un rol que ja no faig perquè la meva veu ja no em deixa. Però aquesta qüestió de la realitat teatral, he aplicat el mateix quan he interpretat Bellini, Rossini o Poppea, perquè també he fet Monteverdi. Es tracta d’aplicar aquesta sensibilitat teatral i interpretativa a tot el que fas. Evidentment el segle XX és clarament això, si no saps interpretar, estaràs deixant de banda moltes coses meravelloses. Però en el segle XVII, XVIII, XIX… s’ha de fer igual. En aquests anys les coses han madurat i evolucionat. Quan vaig començar els tipus de veus eren més estrictes, estava tot molt esquematitzat.

AL: Què significa debutar aquest rol en aquest teatre? Què significa el Liceu per tu?

AB: Jo estimo aquest teatre, la meva mare estimada aquest teatre i aquesta ciutat. A més aquest teatre té un cinquè pis, uns Amics del Liceu, que és molt trencador, no tots els teatres ho tenen. El Teatro Real mateix no ho té. Aquí doneu canya, teniu un impuls especial… i el Teatre del Liceu és història.

AL: Moltes gràcies per la teva generositat i per inaugurar aquesta temporada d’entrevistes i toi, toi, toi amb la Katerina.