Amics del Liceu: Nadine, moltes gràcies per acceptar aquesta entrevista, sabem que vas de bòlit entre assaigs, proves i altres compromisos. Per part nostra ho tenia tot previst, tenia un guió i unes preguntes però de cop diumenge passat va passar, va tenir lloc aquest concert que ens va deixar sense paraules, molts de nosaltres hi érem, va ser quelcom excepcional, més de dues hores, com va ser?

Nadine Sierra: Sí, van ser gairebé tres hores, va ser sorprenent, primer et posaré en context perquè la Pretty Yende i jo hem fet ja alguns d’aquests concerts conjuntament, el primer amb Pablo Mielgo, el mateix director del concert de diumenge, va ser a Viena l’any 2021 i la Pretty Yende i jo ens coneixem des de que érem adolescents, perquè vam treballar amb el mateix entrenador vocal que es diu Kamal Khan. Ens va presentar quan vaig anar a Sud Àfrica, ella estava a la Universitat de Cape Town i ara que veiem que les nostres professions es desenvolupen i ens hem convertit en companyes,  vam pensar que seria un projecte interessant i que funcionaria perquè treballem molt bé juntes, ens coneixem i gaudim i la vaig trobar a faltar diumenge, però en Pablo i jo hem treballat conjuntament en altres ocasions i això ens va permetre fixar el programa ràpidament quan la Pretty va haver de cancel·lar per problemes personals. En Pablo és un d’aquests companys de feina amb qui tenim molta proximitat, una relació d’amics pràcticament i això fa que tot sigui molt més senzill, especialment quan hi ha imprevistos. Afortunadament tot va sortir molt bé, em sentia com si estigués cantant en un gran menjador amb tots els meus amics i família, em sento així aquí, em sento molt ben acollida i això ajuda molt. Tot flueix, es fa fàcil fins a un punt on el concert es va estendre fins a gairebé 3h.

Amics del Liceu: I tant!

NS: I aquesta bona acollida encara em fa venir més ganes de fer La Sonnambula, perquè de nou és aquesta relació amb el públic i espero que el públic també senti la mateixa complicitat amb mi

AL: Deixa’m dir-ho, la meva mare em matarà però jo vaig anar-hi amb ella i va acabar plorant, va ser realment emocionant, al darrere teníem una dona amb un somriure d’orella a orella i tothom estava aclaparat al nostre voltant. Sento que hi ha una nova generació de cantants que, parlant-ho amb altres amics, anem a l’òpera i tenim la sensació d’estar vivint un moment especial, de formar part d’aquesta nova generació. Jo fa molts anys que vinc al Liceu i fa temps que no tenia aquesta sensació, amb un recital així que em deixés sense paraules. Com et sents quan tens aquesta audiència que senzillament t’adora?

NS: Em sento molt agraïda, potser ho veig en un sentit més ampli, no sóc només jo. Quan tenia 10 anys i em vaig enamorar de l’òpera, sempre he tingut aquest pensament de servir la música, de donar-la al públic, perquè m’ha donat molt a mi, és com un cicle i és la manera de retornar-ho. Em fa molt feliç quan veig gent que en gaudeix tant, amb la mateixa intensitat que en gaudeixo jo des de l’inici, i penso en com m’ha canviat i enriquit la vida i com ho continua fent actualment, quan veig això, penso que tota la feina que he fet i l’amor que he donat a l’òpera ha valgut la pena. És quelcom que des de l’inici quan vaig començar em dona motius per continuar, sento amor, però sento que és amor per la música, a la qual jo serveixo. De vegades és dur per mi posar-me al capdavant de tot perquè sóc molt humil, sempre penso que quan agafes les coses massa per tu, el karma troba la manera de fer-t’ho saber, t’ensenya que no ets tu, que és quelcom més gran el que té importància i així faig les coses quan actuo a l’escenari i amb el públic, no va de mi, va de la música i de l’òpera, és quelcom més gran, molt mes gran que jo. I si amb la meva feina puc donar quelcom al món com ho han fet cantants com Gruberova, Sutherland, Beverly Sills, Callas, aquestes meravelloses dones, si puc sumar quelcom em sento molt agraïda i valorada. És quelcom excepcional

AL: Pell de gallina, voldríem que ens parlis dels teus orígens, si no vaig equivocat vas entrar al món de l’òpera amb 14 anys?

NS: Sí, vaig començar amb les classes de cant quan tenia 6 anys perquè estava sempre cantant i interpretant a casa amb els meus pares i les meves germanes. Disney també va ser una influència, jo sóc americana i filla de la meva generació i les princeses Disney eren els meus ídols de petita.

AL: Alguna preferida?

NS: L’Ariel!

AL: Ai mira, com jo! També adoro la Sireneta

NS: Es ella, encara hi estic obsessionada, m’ha portat a ser cantant, a perdre’m en la música. Quan tenia 10 anys, la meva mare va veure aquesta fascinació i va sentir una pista, quelcom a la meva veu connectat amb l’òpera i es va preguntar si la seva filla no estaria interessada en la música clàssica. Era cert, ella em va introduir a La Boheme, que va ser la meva primera òpera i aleshores li vaig dir que volia ser cantant d’òpera. Ella va dir que podia provar-ho, però que requeria molta disciplina i treball. Penso que des d’aleshores he estat desitjant fer aquesta feina, ho sentia dins meu, era el meu destí, havia de ser part d’això d’alguna manera i vaig començar amb les classes de cant amb 10 anys, amb àries curtes primer, lied, començant per aquí i ara ja en tinc gairebé 37 i aquí estic. Sempre he tingut clar el rumb, mai he cantant pop o teatre musical, tot i que podria ser molt típic per una artista americana però per mi l’òpera era el camí que volia. He construït al damunt d’això i aquí estic. I mentre creixia he anat escoltant grans cantants com Mirella Freni , Maria Callas o alguns tenors com Luciano Pavarotti que és un molt bon cantant per mi. Em vaig enamorar no només de l’òpera sinó també dels cantants, hi ha molt d’ells en aquesta forma d’art i això és molt inspirador encara que alguns ja no hi siguin. I si puc ser part d’això per a generacions més joves, o per la meva, estic aclaparada perquè se que significa.

AL: És que tens raó, amb tot el reconeixement que han tingut cantants com Beverly Sills, Richard Tucker, tots els aplaudiments de moltes nits.

NS: I tant, i està plenament justificat. I encara hi ha unes altres figures que em serveixen de guia avui dia que son els meus professors, que em fan ser on sóc ara, mai hauria pogut arribar fins aquí sense ells, només amb la meva passió per l’òpera. He rebut molt bons consells de persones que han estat a la meva vida durant molt de temps, especialment del meu entrenador vocal. Ho ha estat durant 23 anys, ell és en Kamal Khan, l’adoro, és un geni, i no només pels seus interessos sinó perquè també és un enamorat de la música i vol servir-la tan bé com pugui. El vaig conèixer quan jo tenia 13 anys. I va ser al Palm Beach Opera, un programa de formació per a joves cantants d’òpera on vaig estar des dels 14 als 18 on vaig començar a col·laborar com a membre del cor, possiblement vaig ser la cantant més jove que hagin tingut perquè amb 14 anys habitualment et posen al cor infantil, no al cor d’adults, però en aquell moment en Kamal era l’assistent del director musical i era qui s’ocupava del cor.  Ell va suggerir que si volia una experiència més real en el món de l’òpera, podia ser part del cor d’adults, no de l’infantil. Evidentment li vaig dir que sí sense dubtar-ho. Aleshores vaig poder veure molts cantants solistes de prop, alguns que avui dia son companys meus de professió. Dos dels que vaig veure des del principi van ser Ailyn Perez, cantava la Papagena, i ara canta Mimì, la Traviata.. també en Luchas Meachem, amb qui encara tinc contacte. Ell feia de Papageno, I molts altres i en vaig aprendre moltíssim. El Palm Beach Opera em va introduir i em va preparar per al món de l’òpera, em va ensenyar com funciona tot plegat, penso que això és un bagatge que tinc a dins des que era molt jove, ara ja farà uns 20 anys que sóc dins del món de l’òpera.

AL: I hi ha una professora que realment em cau la bava de pensar que era la teva professora. És la mezzosoprano Marilyn Horne.

NS: Sí! la vaig conèixer a Nova York quan jo tenia 17 anys i la història és divertida perquè jo evidentment l’havia vista tota la vida a plataformes com Youtube i me la imaginava una dona amb molta presència, corpulenta molt alta, i quan la vaig conèixer em vaig quedar en xoc, es tota menuda, entranyable, com si fos la meva iaia. No estava ni segura que fos ella i li vaig preguntar si ho era, i va contestar-me, Sí, qui creus que soc? Ella donava unes masterclass al Carnegie Hall de Nova York i jo volia anar-hi. I quan vaig començar a parlar-hi vaig veure que teníem molt en comú perquè ella també havia començat de molt joveneta en aquest món i aleshores em va preguntar si m’agradaria aplicar per un altre programa on ella també col·laborava a Santa Bàrbara, a Califòrnia. Es tracta d’un programa de l’oest d’Estats Units molt famós per a joves talents operístics, que permet aprendre dels millors. I bé, amb 19 anys vaig entrar en aquell programa i era la més jove de tothom. Per una banda era molt intimidant i sovint m’havia de justificar, estic aquí com la resta i em prenc les coses seriosament igual que la resta malgrat que sigui tan jove, ho prometo. Però tenir la Marilyn allà com a guia, com a professora, com a còmplice fins i tot, i encara la veig així avui dia, va ser bàsic per trobar el meu camí sobre el qual caminar amb valentia i seguretat. Acostumàvem a dinar juntes i xerràvem de tot, de la professió però també de la vida. M’ha donat consells de vida, també em va dir que tenir una professió és magnífic, però que també sóc una dona, que no permeti que la professió m’aïlli del tot, ella es va casar en algun moment de la vida, va tenir fills, ara té nets, va fer la vida personal que va creure i té una vida plena, no tot és la professió, és també omplir la vida de felicitat dins i fora de l’escenari . Ella és una dona meravellosa, molt humil, molt real, i estic contenta que l’hagis mencionat i que l’apreciïs.

AL: I tant, ella t’ho pot dir tot sobre el belcanto, sobre coloratura. Si em donessin un dòlar cada vegada que l’escolto..

NS: Sí, a més ella va començar com a soprano, va cantar Mimí i això li permet entendre la profunditat del repertori de la veu.

AL: Bé, parlem d’Amina, com veus aquesta Amina? Conec la producció de la Bàrbara Lluch i no és l’Amina a la qual estem acostumats. També vaig fer la conferència que oferim per a tots els Amics i Amigues i em vaig estar documentant sobre tota la literatura que hi ha al darrera l’Amina, la pobra noia a la qual tothom assenyala, vs Elvino, el noi benestant que hauria pogut casar-se amb Lisa i tots aquests temes i contrastos, la Bàrbara els posa molt en evidència. Com ho enfoques?

NS: A mi m’agrada molt que això es posi de manifest, perquè no passa sovint que els directors vulguin posar el focus en tots aquests temes, perquè son temes que encara avui dia estan vigents: persones que son oprimides per les seves famílies, forçades a alguna cosa i hi ha molt de tot això en l’òpera, diria que probablement el 99% dels rols que interpreto parlen d’això i normalment son dones molt joves i inexpertes. És aire fresc tenir una directora que emfasitzi aquests temes i que en parli i em pregunti a mi per donar veu a això a través de les meves accions i reaccions respecte Elvino. Perquè la situació a l’òpera és injusta

AL: Sí, és molt injusta i tu ets part del joc escènic

NS: Sí, és un error, un malentès, i ella és acusada de dimoni, de prostituta pràcticament. I tenim en aquesta producció el que la Bàrbara anomena les ombres de l’Amina, que son uns ballarins fantàstics que fan dansa contemporània amb mi i son el meu subconscient que ve a la vida, això segurament no havia passat mai a la Sonnambula, la psicologia al darrera del personatge, la història amb l’Elvino, la societat, està assenyalant tota l’estona. Tot l’afecta i molt. També hi ha l’escena final on ella està a dalt d’una església, és increïble, veiem el canvi d’aquesta joia de voler casar-se amb Elvino a la pregunta: hauria de casar-me o hauria de triar un altre destí? Jo penso que la Bàrbara mai hauria volgut que el personatge saltés i triés un altre destí, però és més un salt per anar fora de la societat, fora d’aquesta opressió que té, és quelcom més metafòric i és l’escena final… i m’encanta.

AL: M’encanta perquè qüestiona si realment la mereix, i pensa si realment ha d’estar amb ell

NS: És que realment es qüestiona la vida, no sé si és molt diferent, només que emfatitza aquest punt però no canvia la història en realitat, i posa el focus en com ho fem a l’escena, per mi afegeix profunditat i això és molt bonic.

AL: Em moro de ganes de veure-la, ja l’he vista a Madrid però una segona vegada aquí. Han canviat molt les coses?

NS: Sí, perquè fa tres anys de la première amb en Xabier Anduaga

AL: I amb en Fernando oi?

NS: Sí! I tots hem canviat en tres anys. En Xabier per exemple ha estat pare, ha tingut el seu primer fill i també ha canviat com a home, i jo també he canviat com a dona a través de les meves experiències, i això influeix molt en com interpretem sobre l’escenari i també a nivell vocal, determina com cantem. Em sento més segura ara que uns anys abans.

AL: La qual cosa connecta molt bé amb aquesta Amina

NS: Exactament, el rol és molt exigent i tornar a aquests rols amb més experiència tant jo com en Xabier que estic segura que pensaria igual, ens dona moltes més eines per desenvolupar-nos, afegeix una nova dimensió i estic segura que tots els assistents ho apreciaran.

AL: N’estic segur. Nadine has sigut immensament generosa amb el teu temps, una darrera pregunta

NS: Si us plau, pregunta!

AL: En el teu darrer concert quan estàvem aplaudint com a bojos, vas dir que esperem que per molts anys que ens puguem veure. Sense revelar res, només voldríem saber si aquest idil·li continuarà durant molts anys

NS: Es clar! Tinc una gran relació amb aquesta casa, el Victor m’ha convidat moltes vegades en el futur i cada vegada que em proposa alguna cosa estic molt emocionada per veure de quin projecte es tracta in confirmar-ho. Ja per començar tornaré ben aviat amb West Side Story,

AL: Sí!

NS: O sigui que per suposat l’idil·li no ha acabat i veurem com continua

AL: Mil gràcies pel teu amor cap al Liceu, cap als Amics i cap a l’òpera, fins la propera!