Amics del Liceu: Amics i Amigues, acabem l’any amb un Elisir d’amore que ens encanta i no podíem tenir millor convidat que Huw Montague Rendall, un dels nostres tres Belcore. Ens fa molta il·lusió entrevistar-lo en un dia de funció, ni més ni menys. En un parell d’hores, pujarà damunt de l’escenari.

Normalment comencem preguntant al convidat com es va introduir en el món de l’òpera, però en el teu cas voldria començar felicitant-te pel Gramphone Award que acabes d’obtenir pel seu disc Contemplation. Enhorabona! Com va ser l’experiència?

Huw Montague Rendall: Moltes gràcies! Bé, va anar molt bé, una experiència molt bonica. La gent va ser molt agradable. Ja ho vaig dir durant la vetllada: ja és un privilegi poder enregistrar un disc en aquest moment, però, a més, ser premiat per una cosa que treballes amb tanta cura és un gran honor. Em sento un privilegiat, l’acte va ser molt bonic i vaig estar rodejat de gent encantadora.

AL: De fet, es tracta d’un disc molt ambiciós perquè conté moltes àries i cançons, molts gèneres diferents. Algun amb el que et sentis especialment còmode o algun que diguis «aquesta peça és la més m’ha agradat»?

HMR: Si tornés a enregistrar un disc, tornaria a escollir els mateixos tracks. Són peces que m’agraden tant.. i ara ja les he enregistrat totes. Això fa molt difícil trobar un repertori per un segon disc perquè ja he enregistrat tota la meva música preferida [riu]. Res del que conté el disc va ser difícil per mi perquè, com he dit, és música que m’encanta i que m’ha acompanyat durant diversos moments de la meva vida, bons moments, mals moments… Sempre ha estat allà com la meva font d’inspiració i un suport emocional.

AL: Tornem a la pregunta sobre com vas començar en el món de l’òpera. En el teu cas, provens d’una família operística: els teus pares Diana Montague i David Rendall. Suposo que aquest fet va jugar un paper important en què esdevinguessis cantant d’òpera.

HMR: I tant! Per mi la porta d’esdevenir un cantant d’òpera sempre va estar oberta i em va ensenyar molt sobre el camí de com podia arribar a ser-ho. Mai vaig tenir cap dubte sobre el que volia fer, però la manera com ho podia aconseguir és la millor lliçó que m’emporto d’ells. Com actuar, com oblidar momentàniament la tècnica per convertir-me merament en el personatge, les coses més importants que hem de recordar damunt d’un escenari, com s’ha d’assajar, com hem de tractar els col·legues, com ser professional… Aquest tipus de coses són les que he après dels meus pares. Créixer en un teatre rodejat de tanta gent, de col·legues seus com són Plácido Domingo, Luciano Pavarotti, Kiri Te Kanawa, va ser una experiència genial per a mi:  poder escoltar els més grans cantants del món, conviure amb ells, que truquessin a la porta del camerino, viure immers d’aquesta manera en aquest món…

AL: Des de la infància ja havies desenvolupat el gust per l’òpera, o va ser més endavant després de totes aquestes experiències?

HMR: Inicialment no era una cosa que em plantegés perquè, de fet, ja era la meva vida, ho vivia des de dins, formava part del meu creixement. És com algú que sigui fill de xefs, segur que hi ha un plat que a casa era la mar de normal i has crescut amb ell, i ara, cada cop que menges aquell plat, sents que és part de la teva infantesa. Amb l’òpera em passa això. Era una necessitat, no un luxe o res que hagués descobert, sinó que estava inherent en mi des que era una nen i que m’ha nodrit. Pot sonar una mica arrogant, però és la veritat.

AL: Sempre hi ha un tema que parlo amb els nostres convidats i que vaig comentar amb la soprano Nadine Sierra, i és que per preparar-me les entrevistes navego pel vostre compte d’Instragram perquè d’allà se n’extreu molta informació. Consideres que actualment és una part important de la teva carrera? És a dir, no només cantar sinó mostrar fragments de la teva vida professional a les xarxes. Creus que és una cosa més dels cantants més joves o que tots hi heu de ser presents?

HMR: Crec que ja no és només necessari pels cantants joves, sinó que Instagram ja abasta totes les franges d’edat i ens serveix per promocionar-nos. És important ser visible, sí. La gent vol saber qui ets i et volen conèixer més personalment, especialment en aquesta indústria que sempre està coberta per aquest vel de misteri i secrets. Fa 30 anys anaves al teatre i veies algú a l’escenari i pensaves «uau, qui deu ser?» i no sabies res d’ells a nivell personal, a part de petites coses que sortien a la premsa. Les xarxes és com convidar el públic al teu camerino i veure’t preparar-te, crec que la gent ho troba realment interessant. Però penso que està bé també mantenir una mica el misteri, no creus?

AL: Sí, totalment d’acord. Cal mantenir una mica la fascinació, la màgia de l’escenari…

HMR: Sí, però ara vivim en una societat en què necessitem saber aspectes de tot en general.

AL: Sí, per exemple, a tots dos ens agraden els gossos. Sé el nom del teu gos [riuen].

HMR: Sí, veus? Es tracta d’això, perquè d’aquesta manera ens sentim connectats.

AL: Respecte aquest Elisir d’amore que cantaràs d’aquí menys de dues hores, una de les coses sobre les que tinc curiositat és quan hi ha diversos casts, com ara que per exemple hi ha dos Belcore més, compartiu la vostra perspectiva del personatge, o cadascú té la seva idea prefixada de qui hauria de ser Belcore?

HMR: Estic segur que tots som completament diferents. Habitualment no ens coneixem. En aquest cas sí que coneixia en Jan Antem, però no coneixia Carles Pachon, tot i que havíem parlant per Instagram, justament. Però no ens havíem vist assajar prèviament. Tots ho fem completament diferent. No ens diu ningú «això ha de ser d’aquesta manera». Sí que els moviments escènics són els mateixos, però els pensaments per fer que l’escena succeeixi són completament diferents. Això és genial. Aquest vespre, per exemple, canta Pretty Yende. Hem assajat algun cop, però encara no hem actuat junts cap vegada en aquesta producció. Això li donarà un color completament diferent al d’altres funcions. Diferents pensaments, diferents reflexions, diferents manera de mirar-nos l’un a l’altra. I això canvia cada nit si tens un tenor o una soprano diferent al teu costat. Un dia van ser Serena Sáenz i Michael Spyres, un altre, Serena i Filipe Manu… però és part de la gràcia de l’espectacle. El muntatge està molt ben marcat pels cantants, no hem de fer res que vagi en contra del cant. Això deixa molt espai als personatges per desenvolupar-se.

AL: Com és el teu Belcore? He vist que és una actuació molt física també.

HMR: Quan estava estudiant el paper, vaig parlar amb Alessandro Corbelli, un dels mestres del repertori italià, i em va dir que Belcore és com un gall, caminant amb el pit enfora, fent el fatxenda. Això ho interpreto molt amb les mans [es posa les mans a la cintura]. Hi he pensat molt. No és un home gaire agradable, així que l’intento fer una mica despreciable fins i tot. Quan li diu a Nemorino «Va via, buffone» li posa una pistola al damunt. És horrible! No és només un idiota que es mou de forma arrogant, és més que això, no és un home bo. Va de poble en poble, especialment en aquesta producció en què és, de fet, un feixista, espantant la gent. I es pensa que és molt guapo i que totes les dones el volen, però en realitat no és així. Però és molt divertit interpretar-lo. No sé si heu vist L’escurçó negre [Black Adder]. En aquesta sèrie, a la quarta temporada, hi ha un personatge anomenat Lord Flashheart interpretat per Rik Mayall. Seria perfecte per a Belcore. És aquest arrogant, ambiciós, amb un gran bigoti, com jo [riu]. Tinc algunes fonts com aquesta per interpretar el meu paper. Estic acostumat a interpretar un altre tipus de papers, com Hamlet, Pelléas, fins i tot Papageno, però Belcore és completament diferent.

AL: Tens algun compromís per les properes temporades que et faci especial il·lusió, algun debut?

HMR: Sí, cantaré Le nozze di Figaro a Viena. Cantar Mozart a Viena és gairebé un somni. És com interpretar Shakespeare a Londres. Necessites estar en forma perquè les expectatives són molt altes, però en tinc moltes ganes. Cantaré també Pelléas. I ara mateix necessito també una mica de descans [riu]. Necessito ser oncle dels meus nebots, germà dels meus germans, fill per la meva mare, etc. Aquest és el meu paper preferit.

AL: Et desitgem molt d’èxit aquesta nit, del que podem estar segurs perquè ja hem vist les funcions anteriors. Molt bon Nadal i un nou any ple de compromisos professionals. Moltes gràcies en nom de tots els Amics i Amigues.