Amics del Liceu: Tu tens uns començaments una mica precoços, oi Montserrat?

Montserrat Seró:  Sí, podríem dir que canto de tota la vida a nivell personal i després, professionalment, una mica més gran. Just aquest any ha sigut un despuntar més florit.

AL: Et venia d’una família artística que et va inculcar la passió per la música o ha estat un acte de rebel·lia? A més, tocaves el violí, oi?

MS: Sí, s’assembla molt. L’acte de rebel·lia va ser al contrari, deixar la música i el conservatori perquè en aquell moment la sistèmica educativa no acabava de ser.  Vaig fer una acte de rebel·lia i vaig dir, vaig a viure i cantar i… el que sorgeixi. Sí que és cert que a nivell familiar he tingut una família preciosa, maquíssima que m’ha recolzat sempre amb la música, que van fer cas a la meva professora de música de l’escola que és qui els va dir que hi havia una nena que refilava bonic i que em fessin anar al conservatori. A la coral de l’escola, ella sempre em feia cantar els solos de les cançons com el cucut de paret, nadales… Fins i tot havíem fet algun concurs de corals i a mi em feien fer els solos. Recordo el meu debut a Barcelona, a l’Auditori, en aquesta agrupació de corals que hi vam anar a cantar.

AL: Amb quina edat?

MS: Devia ser amb 10 o 8 anys.

AL: Ho tenies a l’adn… Que interessant, perquè en aquest butlletí també entrevistem una sòcia que era professora de música, que també es diu Montserrat. És un rol molt interessant, tu n’ets el viu exemple, que una persona et digui que vals per això, que parli amb els pares i t’animi a continuar amb una carrera de música, que una nena petita no sé si ho té gaire al cap…

MS: Totalment, és un rol bàsic i elemental per dedicar-se a això. Els pares de vegades venen de carreres musicals, però en el meu cas no. Els padrins sí: per exemple, el patern cantava a les corals de Les Garrigues i el matern xiulava mentre feia passejos. I en el cas de les professores sí que tenen aquest rol elemental, perquè si no, com saps que se’t dona bé alguna cosa? Tu vas fent per la naturalesa, però si no ho contrastes…

AL: Mira quin bon ull i quina bona oïda va tenir i mira, gràcies a ella, aquí ens trobem. Per cert, Montserrat, quin any tan bonic i tan dolç… Pensava en la Kate Pinkerton, aquest debut tan bonic, i ara amb West Side Story.  Comencem amb aquest debut al Liceu, com ha estat?

MS: Doncs espectacular. Ha sigut el meu primer gran debut a l’òpera i ho he pogut fer a casa nostra, a Catalunya, al Gran Teatre del Liceu, amb els Amics, perquè els meus inicis van ser amb el Concurs Viñas, en el qual vaig obtenir dues vegades la beca cedida pel vostre Premi Amics del Liceu. Des d’aquest concurs també va esdevenir el contacte amb el Víctor que va confiar amb mi per fer aquest paper i l’altre de West Side Story. Ha sigut aquest any, començant amb Madama Butterfly, en què he pogut abocar tot el desig i convicció amb què m’hi puc dedicar i les ganes que tinc d’encarnar personatges.

AL: Com ha de ser el moment en què trepitges per primera vegada aquest escenari, no m’ho puc ni imaginar… Tu que ho gaudeixes tantíssim i ets tan passional, no em vull ni imaginar com deuries estar en aquell moment de sortir a l’escenari.

MS: Tots els sentits els tenia encesos, sentia l’olor molt potent, la vibració, tot estava receptiu i, a la vegada, amb una gran concentració perquè, és clar, si penses massa, el temps et passa i les tres frases de la Kate… no et pots despistar i que se’t passin (riuen).

AL: A més anaves guapíssima amb aquell vestit! Era un luxe veure’t vestida d’època.

MS: Sí, tothom em deia que quina sort havia tingut, no sempre sortiràs tan afavorida.

AL: I ara amb ganes de West Side Story? Tu ets d’aquelles que diu musical o òpera? A mi aquest debat m’encanta..

MS: És veritat… no t’ho sabria dir, és fer una interpretació viva, i després ja agafa més d’un cantó o d’un altre. No et sabria dir gaire la diferència en aquelles èpoques compositives.

AL: Sí, com qui diu, de la partitura va saltar a Broadway…

MS: Amb moltes ganes pel rol i per la resta de companys. L’altre dia li deia a la meva mare, és que allà tindré la Nadine, el Dudamel, la Laura Brasó, companys de tota la vida, de la terra, el Juan Diego Flórez… Són companys que quan ets petita te’ls mires, són ells les grans estrelles, sobretot la Nadine, l’admiro moltíssim, crec que ens ha donat tantes alegries, dona una vida a l’òpera i als personatges… És el necessari, que els personatges visquin.

AL: N’aprens per osmosi? Aprofites que estan allà, que podeu xerrar, és una bona escola, un assaig?

MS: Sí, només de ser-hi, quan ho fan bé, el teu cos mimetitza, se’t posen coses a lloc. Em va passar amb Madama Butterfly, a mi em resultava coherent d’una manera totalment inconscient el que s’estava fent, després cantava. Ja em passava altres vegades venint de públic.

AL: Clar perquè ara estava comptant, tenies dotze companys que anaven rotant, quatre personatges amb tres casts diferents. Allò deuria ser una escola molt interessant anar parlant amb uns i altres…

MS: I uns casts de primeríssima, molt contenta i agraïda.

AL: I Montserrat, tu també ets una mica tot terreny, perquè també has cantat el Don Juan no existe. Veig que estàs en repertoris del segles XX-XXI. Hi ha algun repertori amb què et sentis més còmoda? Què sents respecte a l’òpera contemporània?

MS: Que m’hi senti més còmoda, m’encantaria respondre’t de manera més convincent d’aquí dos o tres anys, tindré més experiència a l’hora de portar un rol.

AL: D’acord, no hi ha pressa.

MS: Pel moment em resulta tot bastant similar, a no ser que hagi de ser molt escrupolosa amb una estètica com és la belcantista. O com és la que ara agafaré amb la Zerlina de Don Giovanni, que debutaré a La Maestranza de Sevilla. De moment no t’ho sabria dir, és agafar-me a les línies melòdiques del personatge que impliquen recitatius o àries, posar-ho a lloc i que sigui expressiu.

AL: Expressament el belcanto et fa més por o respecte?

MS: El belcanto és la veritat pura. Si no entres en una fluïdesa de l’aire, una fluïdesa del cos on hi ha la tensió i la distensió justa, no succeeix. Aleshores és la veritat pura.

AL: Els socis d’Amics hem tingut la gran sort d’escoltar-te dues vegades l’ària final de l’Amina de La sonnambula. A més, com qui diu, d’aquí a aquí… Més veritat que això no l’hem pogut gaudir. És cert tot el que dius, els que hem estat a l’altra banda com a públic, tant a La nit dels Amics com a la conferència de La Sonnambula, on vas fer també la cabaletta, va ser impressionant.

MS: Jo encantada, a més va haver-hi una rebuda tan afectuosa que estic encantada de ser benvinguda i apreciada en el vostre col·lectiu d’Amics.

AL: Sempre, això tingues-ho clar. Com veus el futur de l’òpera? Quina és aquesta excitació que provoca una òpera de nova creació? Tenim futur assegurat?

MS: Sí, jo per l’experiència que estic assolint veig que, tant el repertori clàssic com el de nova creació, és quelcom que mou a les persones quan hi van. Si les interpretacions són verídiques i t’hi poses del tot, aleshores les persones ho sentim i ho apreciem. La nova creació sempre pot ser més discutida i té una altra cosa que no tenen els títols clàssics i és que no han tingut temps de poder ser viscudes, repetides, aleshores dependrà de les circumstàncies amb què poden ser interpretades. Don Juan, en concret, va ser un èxit a Madrid i el factor que sigui de nova creació fa que tu com a intèrpret, la directora d’escena Bàrbara Lluch, en aquest cas, i la resta de l’equip, puguem posar-hi molta veritat perquè la interpretació té el permís de ser llegida amb el nostre present, molt interessant perquè li aporta una frescor que fa que sigui més proper amb el públic viu. tenim aquesta certa connexió coetània.

AL: I, escolta, de la propera temporada què és el que et fa més il·lusió?

MS: Sí, em fa molta il·lusió, a banda de la Zerlina, la Violetta Valéry que farem a Sabadell.

AL: Home, hi serem, eh! Et fa por? Diuen que quin cavall de batalla…

MS: Por no, respecte, però penso posar-hi totes les ganes i les hores. Agradarà més o menys, no ho sé, però està per descobrir.

AL: Que bé, quines ganes. I, a llarg termini, un personatge que et faci molta il·lusió?

MS: Doncs abans jo responia Violetta.

AL: Doncs ara n’hauràs de buscar un altre…

MS: Lucia di Lammermoor, depèn de per on viatgi la veu, també em fa moltíssima il·lusió. Perquè els personatges que tenen aquesta mena de passió que els porta fins a la bogeria m’encanten. Fins i tot, Gilda també ha de tenir un punt obsessiu i desajustat per posar el seu cos per amor. I després ja vindran coses més serioses que suposo que vindran de la mà de la meva maduresa personal.

AL: Déu n’hi do, de totes tres, m’encanten les tres. Una última pregunta. Com portes tot el tema dels viatges: Nova York, Mèxic.. i com et relaxes i et dones temps per tu?

MS: El fet de portar el ritme, n’estic aprenent. He tingut fases que pensava, que bé, vaig a conèixer això, a viatjar, però també he passat per fases de trobar a faltar tenir una certa rutina. Ara estic aprenent a valorar aquest estil de vida com a tal, on la relaxació i tocar arrels és clau, i ho faig a través del meu poble. Ara vinc d’allà i s’hi està fresquíssim. És un poble de dos-cents habitants i em retrobo amb les meves arrels.

AL: I quin és?

MS: És secret, però és a la Noguera.

AL: Quan et facin filla pròdiga del poble ja se sabrà (riu)… Allà t’hi veig tranquil·líssima

MS: Sí, allà em relaxo. Aquest és el punt més important, que siguis on siguis puguis estar tranquil·la i allà estic estudiant.

AL: Montserrat, moltíssimes gràcies pel teu temps i molt bon estiu. Que vagi molt bé West Side Story i per la temporada vinent Zerlina, Violetta… Gràcies pel teu temps, a l’altra banda de la càmera tens moltes admiradores i admiradors.