Amics del Liceu: Comencem l’entrevista donant la benvinguda a una de les cantants més estimades per Amics del Liceu, pel Liceu i pel món operístic en general. Un dels noms més importants i, crec, que més bonics: Saioa Hernández, com estàs?

Saioa Hernández: Molt bé, passant un llarg període a Barcelona, intens i molt bonic.

AL: És cert, des de La forza que estàs amb nosaltres i després amb Madama Butterfly. Com et sents a Barcelona?

SH: Molt bé, alguna de les fites més importants, sobretot a l’inici de la meva carrera, han estat aquí. Tot va començar amb els Amics de l’Òpera de Sabadell, on vaig debutar amb Il pirata. Venia de debutar internacionalment a Catània amb Norma. A més, aquell any aquí a Barcelona vaig guanyar el Concurs Manuel Ausensi, justament amb l’ària final d’Il pirata. Han estat dos moments que han marcat l’inici de la meva carrera. Tinc un afecte especial per Barcelona, el seu públic i la seva gent, tinc molts amics aquí.

AL: Forza i Butterfly… El segon acte de La forza, encara el tenim a la nostra ment, és on t’has de descobrir davant del públic.

SH: Sí, són dues òperes molt diferents, dos estils molt diferents, parlem de Verdi i Puccini, que no sempre són fàcils de combinar. A més, venia de cantar dues produccions de Turandot diferents. Vaig començar aquí els assajos, però encara em quedava alguna funció a Munic. Començar amb Verdi quan encara estàs cantant Puccini és molt complicat, entrellaçar els dos compositors… No és el més aconsellable, però afortunadament hi havia temps d’assajos i em vaig poder anar adaptant bé. La part bona és que ja coneixia els títols i saps els punts on t’has de reservar més i vas veient com mesurar-te. El segon acte de La forza és molt dur, és una de les òperes més complexes de Verdi per cantar. I després Madama Butterfly, que estàs tota l’estona en escena, ària, recitatiu… Van passant personatges però el teu sempre és allà, has de seguir mantenint tota la història i la tensió. La penso com una gran obra de teatre, no penso en àries, duets… Des que entro a l’escenari deixo de ser Saioa i passo a ser Cio-Cio-San, tot ho sento de forma molt veraç.

AL: Quin tour de force emocional acabar les funcions de La forza i començar amb Madama Butterfly amb un personatge a qui les coses no li surten fàcils.

SH: Sí, la veritat és que són dues tragèdies terribles. Verdi et permet distanciar-te una mica de les emocions, en certa manera, però Puccini arriba directe i és impossible distanciar-se’n emocionalment, és més, si te’n distancies no funciona. Has d’estar ficada completament en el personatge però, alhora, som professionals i hem de mesurar bé les nostres forces, capacitats, el nostre mode d’interpretar i emocionar a través del cant. Tot ha de seguir sent musicalment correcte, però arribar també al públic. Acabo l’òpera, cau el teló i trigo una mica a recuperar-me emocionalment. A vegades triguen a aixecar el teló per l’aplaudiment final per raons tècniques, però també perquè nosaltres acabem exhaustes, amb l’emoció tant a flor de pell, que necessites una minuts per recuperar la respiració.

AL: Com es això de cantar amb el teu marit? La química es nota moltíssim…

SH: Per mi cantar amb Francesco [Francesco Galasso] és un luxe, és un gran professional, em resulta molt fàcil cantar amb ell perquè tenim la mateixa manera d’entendre el cant. Quan trobes algú així –em passa també amb altres companys– amb qui comparteixes la manera d’entendre l’art, el mateix respecte, la mateixa aplicació, al final es nota molt bon feeling. A vegades també passa amb directors musicals o d’escena. Quan passa això es produeix la màgia a l’escenari. Tots som intèrprets molt diferents, però hi ha una cosa molt especial que és la manera d’entendre l’art. I quan coincideix la generositat que tens amb el públic es produeix una màgia molt especial. És el que em passa amb el Francesco. Hem intentat mantenir per separat les nostres carreres, però ens agrada molt cantar junts i estem feliços de fer-ho.

AL: M’has confessat que vas estudiar Dret. Sempre preguntem com vau començar a cantar. En el teu cas, va ser primer el cant o el Dret?

SH: És llarg d’explicar però intentaré resumir-ho. Quan era adolescent, a classe ens van preguntar què volíem ser de grans i aquesta pregunta va despertar en mi un desig: em volia dedicar a alguna cosa que fos vocacional, que no em resultés fer una feina, sinó alguna cosa que m’agradés, que no resultés una càrrega. Vaig passar moltes etapes, moltes coses que m’atreien, com la Criminologia, per exemple. Vaig decidir estudiar Dret per fer-ne dos anys i després preparar una oposicions per ser inspectora de policia i acabar estudiant Criminologia. Entremig van passar moltes coses, també d’espirituals, jo tenia molta atracció per la vida religiosa. No havia fet encara la comunió, però per aquest camí vaig tenir una conversió i vaig estar gairebé dos anys en un convent, també perquè volia experimentar què era allò que tant m’atreia. Podria semblar que anava donant pals de cec, però totes aquestes decisions eren molt meditades per assolir el meu objectiu de descobrir quina era realment la meva vocació. La manera de saber-ho era experimentar-ho. Abans d’entrar al convent, vaig fer les oposicions per entrar com a oficial de l’exèrcit de l’aire, havent fet ja els dos anys de Dret. Quan només em quedava el psicotècnic vaig veure aquest tema no era el meu i va ser quan vaig decidir entrar al convent. Quan en vaig sortir, el primer que vaig fer va ser tornar al cor de la universitat. Ja havia escollit la Universidad Carlos III de Madrid perquè m’havien explicat que tenia un cor important, professors de solfeig, harmonia, etc. Això per mi era molt interessant. Passava gairebé més temps amb el cor que a les classes, i em va atrapar de seguida. Per això vaig tornar, és el primer que vaig buscar, tornar a cantar. La directora del cor va ser la que em va dir que m’havia de dedica al cant. Tot i tenir ja uns 19 o 20 anys, em van dir que era l’edat ideal per entrar al conservatori. Vaig entrar al Grau Mig i no estava gaire ben estructurat perquè havies de compartir classes amb alumnes d’entre 12 i 50 anys, hi havia molta barreja. Vaig decidir que era millor fer-ho tot per privat. Vaig començar a participar en cors de companyies privades, com un hobby. Paral·lelament, quan estava al convent vaig decidir que volia estudiar Magisteri, especialitzada en Educació Musical. Quan la vaig acabar, vaig començar a treballar en una escola i quan se’m va acabar el contracte em van cridar per participar en una companyia privada com a corista a fer una gira durant un mes amb La traviata per diferents pobles de França. Aquell va ser el meu primer contacte amb l’òpera. En el primer assaig dalt de l’escenari i amb vestuari tot va prendre sentit i vaig descobrir realment la meva vocació. Vaig veure que em volia dedicar professionalment a cantar i interpretar. Amb quatre anys, quan en tenia 29, vaig debutar amb Norma a Catània.

AL: Entre les teves professores hi ha noms com els de Caballé i Scotto. Deu imposar molt…

SH: Sí, amb Scotto vaig fer masterclasses, vaig aprendre molt d’ella, sobretot a nivell interpretatiu, i de la versemblança de l’actuació. Primer és el cant, sí, però ha d’estar unit a la interpretació. S’ha de trobar l’equilibri i Renata Scotto era un geni en això. Amb el meu marit vam venir aquí a estudiar i Montserrat Caballé va ser qui ens va obrir els ulls sobre les nostres veus, però també sobre aspectes tècnics que calia canviar. Vam començar tots dos a treballar amb ella. Jo ja la coneixia a través del seu germà Carlos pel Concurs Manuel Ausensi. Ell va venir al camerino durant el concurs, juntament amb Mirna Lacambra. Ell em va oferir cantar Norma a Catània, la qual em prepararia amb Montserrat Caballé, i ella, Il pirata a Sabadell. D’aquesta van ser moltes funcions, crec que nou, i va ser una experiència increïble. Els dos rols més complicats de Bellini i pràcticament de tot el repertori. Vaig preparar-los tots dos amb Montserrat Caballé. Ens van ajudar molt a tots dos i de forma gratuïta. Amb molt d’afecte i molta dedicació. A partir d’allà vam fer el nostre canvi tècnic, ella ens va donar les pautes i vam començar a estudiar pel nostre compte. Vaig buscar masterclasses i és quan les vaig fer amb Scotto. A partir d’aquell moment vaig començar a estudiar amb el meu marit Francesco directament. Ell es va haver de reconstruir també tècnicament i alhora em va ajudar a mi. Jo vaig començar a treballar bastant, coses cada cop més importants i amb més responsabilitat i ell va decidir deixar de banda l’inici de la seva carrera per dedicar-se a mi i a ajudar-me.

AL: I arribem a la funció inaugural de la temporada de La Scala amb l’Odabella d’Attila de Verdi… Explica’ns com és debutar una nit de Sant Ambrosi.

SH: En aquell moment no era conscient del que m’estaven oferint. Jo estava cantant La Gioconda a Piacenza. A La Scala estaven buscant una soprano per interpretar Odabella. Algú els va suggerir que m’escoltessin i va venir el director de càsting de La Scala a veure l’última funció de La Gioconda i d’allà ja em va dir que tindria una sessió de treball amb el mestre Riccardo Chailly. Al principi jo no tenia clar quan havia de ser aquell Attila, fins que un cop parlat amb Francesco, vam veure que es tractava de la inauguració de la temporada de La Scala. Quan vaig fer la sessió de treball amb Chailly estava paral·lelament assajant Tosca a Parma i seguia amb les funcions de La Gioconda. El mestre em va preguntar amb què volia començar i li vaig dir que amb l’ària «Santo di patria» d’Attila, tot i no haver-la cantat mai. D’allà, ja vaig sortir amb el contracte de debutar a La Scala. Va ser una prima  molt bonica, tot va funcionar molt bé. La Scala també va treballar molt bé el fet de donar-me a conèixer al públic i la crítica. És molta pressió i s’ha de tenir un caràcter especial pe afrontar una situació així. És molt dur perquè al final dels assajos tothom està nerviós, és molta pressió per a tothom perquè és un moment molt important.

AL: Faig repàs del repertori i hi ha un munt de cavalls de batalla de la teva corda. Quin d’ells et faria il·lusió preparar-te ara?

SH: Em faria molta il·lusió debutar Don Carlo, em crida molt l’atenció. També Anna Bolena o Roberto Devereux. No sé si arribaran o no. Vaig començar amb belcanto, Norma, Lucia di Lammermoor, … i m’agradaria molt tornar-hi. Cada cop és més difícil perquè m’estic obrint a d’altres repertoris. M’agradaria també tornar a cantar La Wally, també Francesca da Rimini, un rol que em va encantar, i per què no, fer més verisme també.

AL: També tens un bon currículum de sarsuela

SH: Sí, diria més aviat òpera espanyola, perquè de sarsuela, n’estic cantant menys de la que m’agradaria. Em donen rols més operístics, com una Dolores, entenc que no hi ha gaire gent que canti aquest repertori. M’encanta fer-lo, però també m’agradaria cantar Luisa Fernanda, Gigantes y cabezudos, La del manojo de rosas… M’agradaria tornar a la sarsuela perquè m’agrada molt recitar. Ja havia fet Curro Vargas, La del soto del parral… però m’agradaria fer-ne més.

AL: Has posat el teu granet en recuperació o manteniment d’aquest repertori

SH: Sí, n’hi ha una que em va agradar molt cantar i va ser Circe de Chapí.

AL: Una última pregunta, sobre el que parlàvem abans de la pressió d’una nit d’estrena, com ho fas per estar bé aquell dia, com et relaxes?

SH: No és que faci res especial, és cert que soc bastant tranquil·la dins el caos. Això també em passa en l’aspecte musical. Com més sons escolto a l’orquestra, més còmoda em sento. Em passa una mica el mateix en períodes de molta feina, crec que rendeixo més. En canvi, quan tinc llargues temporades de descans, després em costa més tornar. S’ha de saber equilibrar-ho. Intento gaudir jo mateixa i fer gaudir als que estan a prop. M’agrada que les coses es facin bé, que es treballi bé. I si veig que no es fa bé, no em costa res dir-ho perquè es facin canvis, si no, tothom acabarà estressat. De fet, quan vaig estrenar aquí Il trovatore estava molt malalta, vaig estar a punt de cancel·lar. Arribava unes cinc hores abans al teatre per vocalitzar, mantenir la calma i en el moment de sortir, donar-ho tot. Sortir a l’escenari amb por és el pitjor que et pot passar, s’ha de sortir a gaudir. És la meva premissa. Perquè si jo gaudeixo, gaudiu vosaltres també.

AL: Ens has fet gaudir d’aquesta entrevista, així com ens fas gaudir al teatre. Moltes gràcies per la teva generositat i esperem que et tornem a veure!