Amics del Liceu: Després de la pausa estival, l’octubre significa l’estrena d’Akhnaten de Philip Glass al Liceu i qui millor per aquest primer butlletí que el nostre Akhnaten. Moltes gràcies per acompanyar-nos. L’Akhnaten d’aquest segle XXI, com a mínim, d’aquesta primera part. Jo ja t’havia pogut veure a Nova York i ara aquí a Barcelona, estic molt emocionat. Comencem per la primera pregunta que sempre fem als nostres convidats: què et va portar al món de l’òpera? Com vas esdevenir contratenor?

Anthony Roth Costanzo: Moltes gràcies per haver-me convidat. Doncs quan era petit era a Broadway i em van demanar fer una òpera i ho vaig trobar tan fascinant, tan complex psicològicament parlant –els meus pares són tots dos psicòlegs–… Vaig veure que podia expressar molt més amb l’òpera, molta més emoció, podia ser més jo mateix, així que vaig seguir aquest camí. També vaig fer moltes altres coses: vaig fer pel·lícules, vaig estudiar a la universitat, però l’òpera dona la possibilitat d’unir totes les formes d’art, ballet, escenografia, disseny de vestuari… hi ha moltes coses involucrades en el món de l’òpera.

AL: I a més de la interpretació, ets director d’un teatre d’òpera… com ho combines tot a la teva agenda?

ARC: Sí, és complicat, hi ha una sèrie de fotografies meves corrent d’un teatre a un altre, o des de l’escenari del Liceu on a cada descans responc correus electrònics, i treballo fins les dues de la matinada, per la diferència horària amb els Estats Units. Per què ho faig? Perquè sento aquest impuls de poder canviar el món de l’òpera, que tingui un gran impacte, que arribi al màxim de gent possible… I per poder fer això hem de ser molt creatius, i com a directors hem de pensar que la creativitat no ha de ser només damunt de l’escenari sinó també en els models de negoci, en la manera de comunicar-nos amb el públic i en tota la logística que involucra tot això.

AL: Continuant amb això, que és tan important, tu estàs interpretant un personatge que era algú que va revolucionar l’status quo en aquell moment. Com creus que pots revolucionar l’òpera i oferir-li una perspectiva més fresca?

ARC: Akhnaten va canviar el funcionament de la societat, de la religió –va ser el primer monoteista, pel que sabem, i això va ser abans del judaisme, del cristianisme, de l’islamisme– i va canviar moltes coses que avui consideraríem positives, com per exemple, elevar les dones a una posició més alta; però també va fer coses que a la gent no li van agradar. La pregunta que ens podem fer sobre aquesta producció d’Akhnaten és si va ser bo o dolent, si va ser visionari en trobar un nou camí, si va ser un bon líder… I és interessant perquè jo mateix ara com a director d’un teatre, com a líder, em trobo en el dilema entre dir a cadascú el que creus que és correcte però alhora escoltar-los, donar-los iniciativa per poder trobar el canvi dins de la pròpia comunitat. Totes dues perspectives són vàlides. En termes de què estic canviant, què estic revolucionant, primer de tot hi ha l’art en si mateix: com podem explicar més històries, utilitzant òperes clàssiques situant-les en una nova producció i revisant què més podrien dir aquestes peces canòniques, però també creant noves òperes amb nous compositors i veus. En el meu primer any a Philadelphia, vam fer que cada entrada al teatre, fos a la zona que fos, costés 11 dòlars o el preu que cadascú volgués pagar-ne. Vam passar de ser una teatre a punt de la bancarrota en el qual només veníem un 30% de l’aforament a ser l’únic teatre dels Estats Units a aconseguir exhaurir les localitats i vaig acabar el meu primer any fiscal amb superàvit. Vam canviar les coses i l’emoció venia de tenir el teatre ple de gent, amb un 69% per sota dels 45 anys. A Amèrica, per tal de convertir l’òpera en alguna cosa culturalment valuosa hem de fer sentir que és per a tothom, que no sigui per a una petita elit amb una visió específica, sinó que pot arribar a molts tipus de públic amb visions molt diferents. No estic intentant acabar amb la tradició, tal com va fer Akhnaten, sinó que estic intentant convertir l’òpera en quelcom sostenible.

AL: Tornant a Akhnaten, has cantat en aquesta producció diverses vegades. Cada cop és diferent, el personatge ha crescut amb tu?

ARC: Cada cop és diferent, sí. De fet, cada funció és diferent perquè depèn també de l’energia del públic. Veuràs que em moc molt lentament, en un temps suspès. Els teus pensaments i emocions són diferents cada dia. En comptes d’ignorar-los i fer allò que està preestablert, intento entrar en el personatge i portar el públic cap a mi. Però aquesta vegada hi ha una cosa que és molt diferent de la resta de vegades que l’he interpretat. Philip Glass diu que l’«Himne al Sol», la peça central, ha de ser cantada en la llengua del país on es representa i del públic que està escoltant l’òpera. Fins ara l’havíem representat a Londres, Nova York i Los Angeles i, per tant, l’himne es cantava en anglès. És l’única part en una llengua col·loquial, la resta està escrita en llengües antigues –crec que és perquè tot el que es diu està en el cap d’Akhnaten, és una pregària d’alguna manera. Ara som a Barcelona i he après a cantar l’himne en català. Em sembla que és la primera vegada que aquí al Liceu es canta en català un text d’un compositor no espanyol. És molt emocionant, també espanta una mica, perquè vull que la pronúncia sigui perfecta, teniu moltes vocals i consonants diferents i és un repte fer-ho bé. Cada dia ho faig una mica millor i és molt emocionant cantar en català en aquest teatre, puc sentir l’esperit de la cultura catalana.

AL: Creu-me que el públic t’estarà animant. Com a director d’òpera i fent arribar l’òpera a tots els públics –jo personalment estic animant a tothom a venir-la a veure–, tothom pregunta però aquesta òpera de 1984 és realment una òpera o què és? Com animaries a venir a veure Akhnaten a algú que potser no sap què és?

ARC: He cantat centenars d’òperes i potser aquesta és la millor. Aquesta producció és una transformació, el públic deixarà el teatre d’una manera diferent, en un estat mental diferent, fins i tot si creus que odies Philip Glass o l’òpera moderna, és tan reveladora… Hem convertit molta gent: a un nen de dos anys i mig li ha encantat aquesta òpera, a una persona gran que no li agrada res més que Verdi ha sortit emocionada… És una experiència tan poc habitual… Durant els primers deu minuts pots pensar «vull marxar d’aquí», però si et deixes envoltar per la música, evadir-te del mòbil, dels missatges i aconsegueixes entrar en aquesta percepció, recordes què és la vida i t’allunyes d’aquest món boig.

AL: Jo els dic que la música de Glass et porta a una mena d’estat zhen mentre veus l’escenari, és fantàstic. Última pregunta perquè estàs sent molt generós amb el teu temps, ja que ara tens un assaig. Després d’un dia estressant, com desconnectes de tot? És una pregunta clixé però en el teu cas realment te l’he de fer perquè fas tantes coses…

ARC: No tinc gaire temps per desconnectar perquè realment estic treballant fins al moment abans d’anar-me’n a dormir, però he fet una cosa emocionant, he escrit un llibre. És un moment de calma en què desconnecto de tots els meus dispositius i em poso a escriure. El llibre es titula Contratenor, és la història d’aquesta tipologia de veu des de la meva perspectiva personal. Espero que es tradueixi al català. És la manera de tornar a mi mateix després de tant viatge, tants correus electrònics…

AL: Esperem poder llegir-lo aviat. Moltes gràcies, Anthony, pel teu temps. Tenim molts Amics i Amigues expectants amb aquesta estrena.