Amics del Liceu: Amb la cancel·lació de Xabier Anduaga, el teu debut va passar abans d’hora al Liceu i per casualitat. Ens podries explicar com va ser aquesta experiència?

Pene Pati: Era la nit just abans del recital quan vaig rebre la trucada per cantar amb la Sara Blanch. Em van passar el programa previst i no me’l sabia completament. Sabia que la Sara estaria nerviosa pel canvi, així que vaig pensar que el millor era modificar el mínim possible el programa per no generar més nervis. Sembla difícil de creure, però ens vam conèixer mitja hora abans d’actuar el passat 24 de març. Vaig dir-li que no es preocupés gens, que es relaxés i que ho passaríem bé a l’escenari, que és la manera com millor surten els recitals.

AL: Com són els teus inicis a Samoa? Com comença la teva trajectòria?

PP: Van ser uns inicis divertits perquè jo sempre he cantat. Com a polinesi, el cant és part de la cultura i no ho veus com un talent perquè, en definitiva, tothom canta. Mai havia volgut ser cantant ni músic, jo volia estudiar informàtica. Durant els meus estudis cantava en un cor i aleshores em van dir que m’hi podria dedicar, però ho vaig desestimar. No va ser fins que algú em va dir que mai arribaria a ser cantant d’òpera perquè no era quelcom propi d’un polinesi que em vaig plantejar si això m’ho deien perquè mai cap polinesi ho havia fet abans o perquè realment no m’hi veien.
En definitiva, la idea de provar quelcom impossible a priori va ser un gran motor, sé que estava molt en desavantatge respecte altres cantants que havien començat des de molt petits, amb 4 o 5 anys, i jo vaig començar amb 21, però a la vegada aquesta diferència m’ha fet treballar de valent per posar-me al dia i estudiar.

AL: Jo vaig assistir al recital i va ser absolutament meravellós, emocionant, especialment la cançó de Samoa.

PP: Sí, tothom estava emocionat, jo també perquè per dins pensava que devia ser el primer cantant que cantava una cançó de Samoa a l’escenari del Liceu, però no només això, ser de l’altra banda del món, de Nova Zelanda, també implica que no pots agafar un tren o un avió i tornar a casa a veure la família així com així. Ets molt afortunat si ets europeu i cantant d’òpera, tot està a prop. Mentre cantava pensava que fa tretze anys que vaig marxar de casa i em vaig emocionar. Vaig pensar que quan vaig marxar de casa el meu pare tenia 60 anys i ara en té 73. Com és possible que m’hagi perdut aquests tretze anys? Però d’altra banda, també sé que si el meu pare hagués tingut aquesta oportunitat també l’hauria aprofitat, igual que jo.

AL: No puc imaginar un ambaixador millor per a Samoa

PP: Quan canto aquesta cançó m’emociono i el públic també, procuro no fixar-m’hi gaire perquè encara m’emociono més i no podria cantar. I això que aquesta cançó no formava part del repertori original, però el pianista (Giulio Zappa) em va proposar que cantés quelcom que fes referència als meus orígens igual que la Sara havia fet també. Va ser un canvi d’últim moment amb un resultat excepcional

AL: I reprenent el fil de la teva trajectòria… què passa aleshores, quan aquest jove de 21 anys decideix dedicar-se a la música?

PP: Ara, vist amb perspectiva, puc afirmar que dedicar-me a la música va ser una de les decisions més difícils de la meva vida perquè ningú em volia donar suport, i no crec que fos un tema d’egoisme, sinó de falta de confiança perquè allà tothom pensava que com que ningú abans havia aconseguit tenir èxit dins del món de l’òpera, jo tampoc en tindria. Però jo no em vaig desanimar i vaig començar a participar en concursos per tal de finançar la meva carrera.
No obstant això, no ho canviaria per res. Estic veritablement agraït per tot el que he après durant aquests anys i les oportunitats que he tingut. També he estudiat molt gràcies a les noves tecnologies, Youtube, i fins i tot i aplicacions d’idiomes perquè de vegades no em podia pagar les classes, però com que tenia voluntat he trobat la manera. Els primers anys sí que vaig tenir un punt on vaig dir: si ara no faig un pas endavant i guanyo algun concurs, ho deixo aquí, ho he intentat. Però en aquell moment vaig guanyar un concurs a Sidney, després un altre a Cardiff, San Francisco..i aleshores, el premi Montserrat Caballé, Operalia i vaig tenir moltes oportunitats de feina, però no em volia precipitar, primer volia assegurar la tècnica, no vaig dir que sí a cap paper per al qual no em sentís preparat perquè sempre he pensat que si et sents segur i preparat, aleshores la resta vindrà.

AL: Quin moment creus que és el teu punt d’inflexió, què marca un moment decisiu a la teva carrera?

PP: Penso que va ser Rigoletto (Duc de Màntua) a l’Òpera de San Francisco el 2017. Jo era un jove cantant de la companyia i normalment en aquest període s’interpreten rols curts, però en el meu cas en el segon any em van fer aquesta proposta. Jo ni m’ho podria creure, pensava que seria un cover… però no. Em vaig posar molt nerviós, vaig estudiar un any i mig per al paper. Recordo amb especial emoció quan abans de començar el meu germà va entrar al camerino i em va dir: “ei, ho has aconseguit!” Això va ser un moment màgic, quan realment vaig pensar que, malgrat tot, ho havia aconseguit.

AL: El rol del Duc és un dels important del teu disc, tens algun rol preferit?

PP:Romeo et Juliette m’encanta, més endavant m’encantaria fer Otello i també gravar un disc diferent, que arribi a emocionar l’espectador perquè aquesta és l’essència de la feina que faig, i seria un disc molt diferent del primer perquè en aquell cas era on s’havia d’entendre el tipus de cantant que soc.

AL: Has cantat Des Grieux a Manon, què en penses sobre aquesta producció? 

Bé, aquesta producció l’he vista a Bordeaux amb la Nadine Sierra. Crec que tot funciona, però és una mica grotesca… artística diríem, però tot funciona, és una producció molt bonica. Penso que Barcelona està preparada per una mica d’acció. A més m’encanta Des Grieux perquè s’enamora a primera vista i no menteix, d’alguna manera no veig que sigui feble, fins i tot quan les coses no van bé, ell és ell mateix i ho intenta tot per reconquistar Manon. És un personatge genuí. A més aquí Massanet fa una composició preciosa tant per Manon com per Des Grieux

AL: Estàs content de ser a Barcelona, què n’esperes?

PP: Estic encantat. De fet ens hem mudat a aquesta ciutat amb la meva parella. De moment per cinc mesos, estarem entre París i Barcelona. Hi ha quelcom que em recorda a Nova Zelanda. No sabria dir què és: la gent, l’energia… però en qualsevol cas, jo soc lleial a la primera ciutat que m’acull. Va ser Bordeaux a França, Berlín a Alemanya i Barcelona és el primer lloc on canto d’Espanya. La manera com se m’ha acceptat després del concert va ser màgica. El públic no podia parar d’aplaudir i jo vaig sentir que aquest era el meu lloc. Estic molt contentn i amb ganes de donar el millor de mi mateix a  Manon.