Amics del Liceu: Què la va cridar a endinsar- se al món de la composició?  

Raquel Gacía-Tomas: Sempre ha estat quelcom molt natural per a mi, des de petita vaig aprendre a tocar el piano i de la mateixa manera que aprenia a escriure, aprenia també el llenguatge de la música i creava també la meva pròpia música dins del nivell que tenia.

AL: Què va significar ser guardonada, el 2020, amb el Premi Nacional de Música?  

RGT: Va ser quelcom molt inesperat i ha significat prestigi i més oportunitats laborals. També un reconeixement simbòlic molt important perquè me’l van donar per Je suis Narcissiste i en el 2020, un any complicat per a tothom. En definitiva, m’ha canviat la vida.

AL: Canvia molt el procés compositiu d’una òpera o d’una simfonia o música de cambra? Què en destacaria? En quina s’hi troba més còmode? 

RGT: Per mi són disciplines molt diferents encara que tinguin un llenguatge en comú: la música. El tipus de pensament creatiu varia, ja que en una òpera la música està al servei de cada escena i de la història que s’explica, però tot i així ha de tenir en compte la psicologia dels personatges i tots els detalls que es volen expressar. L’òpera és el terreny en el qual més m’agrada treballar i on penso que més puc aportar i també arribar a nous públics. Per exemple a l’Under 35 d’Alexina B s’han exhaurit pràcticament les entrades, em fa molta il·lusió arribar a públic jove.

AL: Aquests dies hem pogut veure al Liceu 7 deaths of Maria Callas. Quins són els seus referents en la seva faceta multidisciplinària?

RGT: Em costa molt anomenar els meus referents, no sé dir dates o noms concrets però soc com una esponja. Segons el mestre Jaume Tribó, la música d’Alexina B li recorda a Ravel, Poulenc… referències que ell veu claríssimes però que jo no soc capaç d’anomenar conscientment. Ell sí que té una gran cultura operística i és capaç d’establir-hi connexions molt fàcilment.

AL: Com arriba al tema d’Alexina?

RGT: Va ser gràcies a la seva llibretista, Irène Gayraud. A finals del 2019 la vaig trucar perquè volia treballar amb ella perquè té una gran formació i sensibilitat. Volia arribar a un tema que tingués connexió amb l’òpera francesa i també la perspectiva de gènere. Em va proposar la història d’Alexina B, i la vaig trobar fabulosa.

AL: Quin és el procés compositiu i també tota la recerca històrica que hi ha al darrere de la figura?

RGT: Al principi ens vam entusiasmar parlant de la història, ja que Alexina B. és la primera persona intersexual que escriu les seves memòries i que ens han arribat fins a nosaltres, el seu testimoni és molt important per la comunitat LGTBI+. Inicialment vam tenir alguns dubtes respecte l’enfocament, però en definitiva, mentre es tracti la història amb respecte, és bo que hi hagi més visibilitat. Aleshores em van donar la beca (beca Leonardo per a Investigadors i Creadors Culturals 2020 de la Fundació BBVA) i vaig començar a connectar amb associacions i a documentar-me exhaustivament per poder fer aquesta òpera. És molt important documentar-se i conèixer la història del col·lectiu. La ONU calcula que un 1,7% de la població és intersexual i és el mateix percentatge de pèl-rojos que existeixen a la població. De fet, tots coneixem algun pèl-roig i segurament també tots coneixem alguna persona intersexual que possiblement no ho expressi per algun tabú o prejudici que existeix a la societat.

AL: Com veu les coses després de la seva denúncia a Je suis narcissiste?

RGT: Tinc la sensació que amb aquesta nova òpera anem més al detall. Je suis narcissiste era una òpera bufa feta en un context diferent, ara parlem d’una història real i d’un tema sensible i desconegut. A més, a nivell musical i escènic han passat 4 anys molt intensos. És una obra més madura i amb un llibret de gran qualitat i rigor, ha estat un plaer treballar amb aquest llibret. També tots els/les cantants que participen són esplèndids, m’emocionen durant els assajos i no només a mi, sinó també a altres persones. Canten i actuen esplèndidament.

AL: Com és ser una compositora que, a diferència de la gran majoria de compositors, pot ser present a l’estrena de la seva obra al Liceu? 

RGT: Entenc la pregunta i soc conscient de la dada, però vull que es valori l’obra i no el meu gènere. Tot i això, sent la segona dona en 175 anys, és una dada important per remarcar la manca de dones i si això ajuda a normalitzar i donar oportunitats a totes les dones compositores que vindran al darrera és perfecte. La meva figura beneficia el col·lectiu de tota la societat i així el talent sortirà guanyant i això dona més força. Estic formant part del canvi que està passant a tota la societat: òpera, esports i la resta d’àmbits on les dones tenim més visibilitat. També m’agrada pensar que soc un referent per al Cor de nenes Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya, que forma part de l’òpera, elles estan assajant amb nosaltres i la Marta Pazos i jo som referents femenins que tindran, dones que prenen decisions i s’organitzen des del respecte. No hi ha imposició als assajos, no hi ha por, ho fem d’una altra manera defensem i apliquem els nostres valors.

AL: Com veu el futur de la dona a l’òpera?

RGT: La meva perspectiva és molt concreta, no estic en les altes esferes de l’òpera i en el meu àmbit anem a millor, però em preocupa l’imperatiu estètic del món de les cantants i actrius, no sembla que estiguem avançant tant. Sembla que s’hagi de demostrar més bellesa, això preocupa.  No sé com es deuen tractar a les altres òperes les cantants femenines, igual que als cantants masculins? Això em preocupa. Però els canvis no venen tots alhora, són bombolles que es van sumant i faran un nou paradigma, estem en aquest procés.