skip to Main Content

Adriana Lecouvreur: vocalitat i recomanacions diverses

Josep Subirá García
Historiador i crític musical de Scherzo

Adriana Lecouvreur és un títol que entra en l´anomenat «verisme elegant», lluny, per tant, de les truculències de Pagliacci o Cavalleria rusticana, i més a prop de l’univers sonor d’obres com Fedora, Andréa Chénier, Manon Lescaut, Tosca o Madame Sans-Gêne i que té la particularitat del curós tractament orquestral teixit per Francesco Cilèa, amb el seu ús intel·ligent del motiu recurrent o leitmotiv.

Ja pel títol ens trobem amb una òpera de protagonisme de la soprano, tal i com succeïa a les obres del bel canto protorromàntic. Per tant, és fonamental entendre que el d’Adriana és el paper amb més pes i responsabilitat, malgrat compartir protagonisme amb el tenor i també amb els altres dos papers confiats, en aquest cas, a la mezzosoprano i el baríton, sense oblidar la munió de petits papers, perquè parlem de l’univers de la companyia de teatre de la Comédie Française al voltant de 1730, en ple regnat de Lluís XV.

Adriana és un rol per a soprano liricospinto, que malgrat tenir una extensió força central, que va de Do3 a Si bemoll4, ha de ser capaç no tant sols de cantar llargues frases amb legato, sinó també de donar rèpliques de variable intensitat als seus duets i, sobretot, d’alternar el cant amb un declamat que no ha de ser ampul·lós ni tampoc un simple parlato. És aquí on rau la pedra miliar del paper d’Adriana: ha de ser a la vegada cantant i actriu, en frases com les de la seva entrada al primer acte «Del sultano Amuratte, m’arrendo all’impero, tutti uscite… e ogni soglia sia chiusa… all’audacee ritorni al serraglio l’augusta sua pace» del Bajazet, de Jean Racine o a la famosa escena dels retrets del monòleg de Fedra, de Racine també, que clou majestuosament l’acte tercer.

Grans cantants tenen dificultats per combinar cant i declamat, i poques es mantenen dignes, perquè és molt difícil excel·lir en ambdues vessants. Renata Tebaldi o Magda Olivero, que feren d’Adriana Lecouvreur un dels seus cavalls de batalla, solien ser paradigmàtiques. Com diuen els francesos, Adriana és per a cantants «diseuses», que saben dir/recitar/frasejar i no tant sols cantar. La veu ha d’expressar la humilitat, la vehemència i l’atreviment d’una dona enamorada que sap que pot perdre l’amor per culpa d’una altra dona, i que evidentment sap morir a l’acte quart, després d’una commovedora ària «Poveri fiori», on ha de lluir reguladors imponents. Per això, no és un paper que afrontin sopranos a l’inici de les seves carreres, sinó que és més propi de cantants en el vèrtex de les seves trajectòries o que senten que poden donar molt de sí, no tant sols com a cantants sinó com a intèrprets, per l’especial combinació de cantant lírica i actriu dramàtica del personatge sortit de la inspiració de Francesco Cilèa a partir del llibret d’Arturo Colautti.

El seu antagonista és el tenor, Maurici de Saxònia, amant i polític hàbil que es troba al bell mig de dues dones de caràcter com Adriana i la poderosa Princesa de Bouillon. Cal, per fer-li justícia, un tenor liricospinto, amb una extensió entre Mi2 i Si bemoll3, capaç de reflectir heroïcitat a l’ària «Il  russo Mencikoff» o resultar molt més amorós i galant a «La dolcissima effigie» o més melangiós a «L’anima ho stanca», tots ells moments de gran lluïment, així com als seus duets amb Adriana i la princesa. És, per tant, un rol cobejat i dotat de diverses facetes que s’han de ressaltar en veu i actuació.

L’altra plat de la balança d’aquesta òpera verista és la mezzosoprano que canta la Princesa de Bouillon. Cosina germana d’Amneris o Éboli, és el temperament fet dona. Amb una extensió que va de Si2 a La4, és un paper prou llaminer per a mezzosopranos de filiació dramàtica. Tota cantant que aspiri a dominar aquest rol ha de tenir una veu homogènia, capaç de sonar potent i pletòrica a les ressonàncies de pit i gens vulgar, sobretot perquè és sensual i manipuladora per estatus i desig, res no la deté llevat de l’escàndol, l’única situació que no es pot permetre. La mezzosoprano que canti Bouillon, a part de la seva magnífica ària d’entrada, «Acerba voluttà», totalment en fred i que ha de dominar des de la primera nota i amb una orquestra desfermada, ha de transformar-se a la seva segona secció «O vagabonda stella d’Oriente» i convertir-se en una ansiosa enamorada que acaba la peça amb un sonor Fa4. Senyora dels matisos d’insinuacions amb l’home que desitja i, alhora, tota una fera que sap que té una rival que està a la seva alçada en atreviment i de la que es desfarà quan aquesta la posi en evidencia al seu propi saló.

El baríton que interpreta el rol de Michonnet és en aquesta òpera la peça més feble perquè aquí no és ni el rival masculí ni tant sols el malvat, sinó que tot ell anuncia «l’amant amic» de la cançó de Rocío Jurado, que perfectament podria cantar Adriana. És, en definitiva, una bona persona en un rol de veu de «baríton senyor» que ha de mostrar el seu compromís amb l’ofici d’actor i confident de la primera actriu a les seves intervencions, des de l’inicial «Michonnet, su, Michonnet, giù» a «Ecco il monologo» que tanca el primer acte, o la captivadora escena «So ch’ella dorme… Taci, mio vecchio cuor» a l’inici de l’acte quart. Amb una extensió que va de Si bemoll1 a Sol bemoll3, no ofereix cap dificultat a un baríton d’expressió elegant i, alhora, digna i amorosa. La seva dificultat rau a no semblar decrèpit, sinó desencisat i resignat a ser una mera comparsa, atès que els aplaudiments i els sospirs se’ls porta Adriana.

Completen el repartiment una munió de rols comprimaris. Per una banda els benestants, com el Príncep de Bouillon, baix, amb una extensió de La1 a Mi3 i l’abat Chazeuil, tenor lleuger, amb un rang entre Do2 i La3 que han d’aprofitar les seves intervencions en un cant conversacional; i, per l’altra, la companyia d’actors encapçalada per Poisson, tenor, Quinalt, baríton, i les comares Jouvenot, soprano, i Dangeville, mezzosoprano, que tenen ocasions per fer-se notar, especialment al concertant de l’acte primer i al quartet «Una volta c’era un Principe» que segueix a una llarga escena entre Michonnet i Adriana al darrer acte.

Com a novetat en l’edició del programa d´aquesta temporada, enguany entrem de ple en l’univers digital i proposarem alguns vincles a enregistraments mítics, àries i escenes a tenir en compte d’aquesta òpera cabdal del verisme d’inicis del segle XX. Confio que els agradin i els interpel·lin a gaudir d’una òpera plena d’emocions fortes i de bellesa musical.

Adriana Lecouvreur amb Tebaldi, Corelli, Cvejic, Colzani, direcció de Silvio Varviso. (àudio, Metropolitan de Nova York, 1963)
https://youtu.be/dC1T1V1zoYk

«Io son l’umile ancella» amb Magda Olivero  (àudio privat, 1965)
https://youtu.be/o9i3_BETTP4

«Acerba voluttà» amb Olga Borodina (ROH Covent Garden, 2012)
https://youtu.be/Bk8gOhLpIj4

«L’anima ho stanca» amb Plácido Domingo (Liceu, 1989)
https://youtu.be/LU_A5BeWwEk

Duet de l’acte segon Adriana-Maurizio: «Ma è vero… Dite il gran Maurizio, voi!» amb Angela Georghiu i Jonas Kaufmann (ROH Covent Garden, 2012)
https://youtu.be/KScMC66_oVI

«La dolcissima effigie» amb Franco Corelli (Fonit Cetra, 1955-1958)
https://youtu.be/JUOiP3TcrXk

«Il ruso Mencikoff» amb Jonas Kaufmann (ROH Covent Garden, 2012)
https://youtu.be/_UU87ADbYiE

Monòleg de Fedra: «Giusto cielo! Che feci in tal giorno?», final acte tercer, amb Mirella Freni (La Scala, 1989)
https://youtu.be/xS6zLlBH7tw

«Poveri fiori» amb Montserrat Caballé (Liceu, 1972)
https://youtu.be/ZPDmD6bZ2Uc

Duet de l’acte quart Adriana-Maurizio: «Perdona l’oblio… No, la mia fronte» amb Montserrat Caballé i Josep Carreras (Tòquio, 1979)
https://youtu.be/4AXNPedc0fA

Back To Top

Ús de cookies

Aquesta web utilitza cookies per a proporcionar una millor navegació. Si continua navegant entenem que accepta les cookies i la nostra política de cookies ACEPTAR
Aviso de cookies