Entre el 7 d’abril i el 23 de juny de 1920, el diari Livodé Noviny, que fins avui es continua editant a Praga, va publicar un relat per lliuraments, d’aire còmic, escrit pel poeta Rudolf Tesnohlídek i acompanyat per unes il·lustracions de Stanislav Lolek, protagonitzat per una guineueta astuta. Aquell conte tan amè es va convertir en una petita sensació entre la societat txeca, agradava tant als infants com al públic adult, i va captar l’atenció del compositor Leoš Janáček, que en aquell moment estava a punt de fer 70 anys i era, per tant, un ancià. Però, malgrat que tingués una edat avançada, Janáček estava immers en una sorprenent etapa de fertilitat creativa. Havia nascut el 1854 i es va formar en l’escola nacionalista txeca de composició –seguint els passos dels seus mestres Smetana i Dvořák–, i els seus primers anys els va dedicar a aspectes com la musicologia, l’ensenyament i la música de cambra, i només ocasionalment va abordar obres de gran magnitud: si la seva obra s’hagués detingut en el canvi de segle, avui Janáček seria un compositor pràcticament desconegut, limitat a la història menor del nacionalisme txec.

Però a punt de fer 50 anys, un conjunt de circumstàncies horribles –entre les quals, la mort de la seva filla, Olga, el 1903– el van portar a seguir el camí de la gran música de principis del segle XX. Encara que ja havia estrenat algunes òperes prèviament, el 1904 va acabar de compondre Jenůfa, la seva primera obra mestra, un drama realista sobre una jove profundament maltractada per la societat, i el fill de la qual mor assassinat. Més tard, consolidaria aquesta línia amb una altra òpera d’estil semblant i amb un resultat encara més reeixit, Kát’a Kabanová (1921), moment culminant d’una etapa de la seva vida, entre 1916 i 1921, en què Janáček per fi va conèixer l’èxit –l’escriptor Max Brod, l’amic íntim de Franz Kafka, el va ajudar a estrenar Jenůfa a Praga–, però també la infidelitat –va tenir un affaire amb la cantant Gabriela Horváthová, i la seva esposa legítima, Zdenka, va intentar suïcidar-se–, i l’enamorament crepuscular –en iniciar una relació platònica i epistolar amb la jove Kamila Stösslová.

No és casualitat que el treball en La guineueta astutacoincidís amb un moment en què Janáček veia ja pròxima la mort i desitjava aferrar-se desesperadament a la vida. La història original era una simpàtica col·lecció d’entremaliadures de la guineueta astuta, però Janáček hi va percebre un matís: també s’hi tractava la relació entre els éssers humans i els animals, i el destí inevitable de la protagonista –lògicament, la mort– no el va observar com una cosa patètica, sinó com un ritu de pas necessari en l’eterna roda de destrucció i renaixement que caracteritza el món natural. A partir d’aquesta idea, Janáček es va reunir amb Tesnohlídek per demanar-li permís per adaptar la història i, després d’obtenir-lo, va decidir escriure ell mateix el llibret.

En l’òpera no desapareix el to lleuger del conte –hi ha moments tendres i humorístics–, però la càrrega principal rau en la representació realista de la natura i en els seus processos. Cadascun dels actes ocupa un període en la vida de la protagonista, la guineu Bystrouška: en el primer, la veiem com un cadell i com passa la seva joventut captiva, després de ser capturada pel Guardabosc; una vegada s’allibera del captiveri, en el segon acte la seguim en la maduresa, des que enganya un teixó per quedar-se amb el seu cau fins que s’enamora d’un guillot de pelatge daurat; finalment, el tercer acte és el de la mort –Harašta, el Caçador furtiu, la mata fredament d’un tret– i el renaixement, ja que Bystrouška ha tingut cadells i la història tornarà a començar. En definitiva, és una òpera per riure i plorar, per emocionar-se i compadir-se, articulada a partir d’un llenguatge musical d’una gran bellesa que hibrida el romanticisme del segle XIX amb el modernisme del XX.

Com que és una òpera protagonitzada per animals, i és una de les poquíssimes òperes que tenen aquesta característica en tot el repertori, moltes vegades s’ha considerat que La guineueta astuta ha de ser una obra més fàcil d’assimilar per un públic infantil o juvenil, o almenys no tan exigent com altres títols més «adults». Aquest punt de vista és fàcil d’entendre quan els personatges de la història són granotes, un teixó, un gos, mosquits, gallines, un picot, un mussol… I com passa amb les faules clàssiques d’Isop o de La Fontaine, la personificació dels animals ajuda a fer caure una primera barrera d’accés per als espectadors joves –com passa també en algunes pel·lícules clàssiques de Walt Disney–; i, tanmateix, tot això no amaga que el pòsit intel·lectual d’aquesta òpera és molt més profund. Els temes principals que va voler tractar Janáček a La guineueta astuta són dos: d’una banda, estudiar la relació entre els éssers humans i els animals –de vegades simbiòtica, però gairebé sempre impossible pel conflicte etern entre la civilització i la vida salvatge–, i, de l’altra, reflexionar sobre el cicle etern de la vida, que sempre comporta el ritu de pas de la mort inevitable, però també el del renaixement. És per això que la protagonista d’aquesta òpera, la guineu Bystrouška, mor al final, però ho fa sense patetisme ni heroïcitat. Simplement, la mort arriba i cal acceptar-la, de la manera que sigui.

A la partitura de La guineueta astuta es combinen elegantment diferents estils de composició: el postromanticisme txec –amb abundància de danses i melodies populars–, el modernisme alemany i també diferents passatges en els quals s’aprecia la influència de l’impressionisme francès. Aquest breu interludi, en què es representa el pas d’una nit trista a una alba esplèndida, té el segell evident de l’estil de Debussy i Ravel, i és el moment que no només marca el procés d’alliberament de Bystrouška, sinó que és un dels més bonics que s’han escrit per a orquestra simfònica.

Després de desplegar l’astúcia en la vida adulta, enganyant un teixó per prendre-li el cau i confonent els homes, Bystrouška s’ha apoderat d’una bona part del bosc. Però l’espera una sorpresa: un dia coneix un magnífic guillot de pelatge daurat que la sedueix i de la qual s’enamora irremeiablement. Aquest duet per a soprano i mezzosoprano té diversos instants d’un lirisme desbordant, en què les dues veus s’expressen individualment i conjuntament per expressar la passió de l’amor, que porta la vida en comú, la reproducció i la perpetuació de la vida.

Tal com succeeix al principi de l’òpera, el Guardabosc es recolza al tronc d’un arbre i es disposa a dormir. En aquest moment, canta el seu passatge individual més extens, una mena d’ària –amb moments immensament lírics en un estil de cant declamat–, en el qual repassa la seva vida. Allà es trobarà amb criatures del passat –la neta de la granota que el va despertar en la primera escena–, i així donarà veu a la idea principal de l’òpera, que és la constància eterna del cicle de la vida i el renaixement de la natura.

La guineueta astuta és una òpera aparentment modesta, de durada breu tenint en compte la mitjana del repertori habitual –no sol anar més enllà de 100 minuts–, però els recursos que Janáček va emprar en la seva composició van ser enormes. La grandària de l’orquestra és gegantina, requereix un gran nombre de veus blanques i adultes, a més d’un cor adult i d’un altre d’infantil. Això la situa entre els títols més colossals del segle XX.

L’orquestra és un element essencial en aquesta òpera, tant com les veus: Janáček va incloure en el seu desenvolupament diferents interludis orquestrals –principalment per expressar el pas del temps, fos una albada, l’arribada a l’edat adulta de la guineu o el naixement dels seus cadells–, i aquests fragments són com petits poemes simfònics carregats d’un color tímbric molt bonic i d’una gran emoció. Alhora, l’orquestra exigeix que les veus que cantin cadascun dels papers centrals hagin de ser fortes, ja que s’han d’enlairar per sobre d’una muralla sonora imponent.

Janáček va indicar a la partitura que, atès el gran nombre de personatges menors que té l’òpera, era recomanable que alguns cantants participessin amb dos rols, fossin d’humans o d’animals. Al Liceu, per exemple, el tenor David Alegret és, per una banda, el Mestre d’escola, però, per l’altra, també el Mosquit; la mezzo Mireia Pintó canta els papers del gos Lápak i el Picot; la també mezzo Anaïs Masllorens es reparteix entre la Dona del guardabosc i el Mussol, i el baix mexicà Alejandro López fa el mateix entre el Rector i el Teixó. Altres cantants es reparteixen la resta de papers menors: el baríton serbi Milan Perišić és Harašta, el Caçador furtiu, i el tenor Caspar Singh és Pásek, l’Hostaler. En definitiva, un equip extens i amb experiència per aconseguir que aflorin tots els matisos de La guineueta astuta, i aconseguir que brilli com el que és: una de les millors òperes de tot el segle XX.

Jaume Radigales
professor de la Universitat Ramon Llull, crític musical de Catalunya Música i del diari Ara