Si pensem avui en Venècia com a ciutat musical, ens venen a la ment Antonio Vivaldi i altres compositors de l’època barroca. Ens hem oblidat que aquesta afirmació també s’adapta perfectament a l’època en què Amilcare Ponchielli va compondre La Gioconda, ambientada a Venècia i que es va representar per primera vegada, naturalment a Venècia, l’any 1876.

Mentrestant, sembla trivial dir-ho, persisteix la llarga tradició de les barcarole, les arrels de les quals es remunten a les «cançons de barques» renaixentistes. Van ser principalment els gondolieri qui van transmetre aquest tipus de cant amb què acompanyaven els passatgers de les seves pròpies embarcacions. La barcarola més famosa és, sens dubte, «La biondina in gondoleta». No se sap amb exactitud quan se’n va compondre la lletra o la música, però sí que amb tota seguretat ja era coneguda el 1788 i es considerava escandalosa —un espia va informar els inquisidors estatals, la magistratura veneciana més secreta i amenaçant, que l’havia sentit cantar. La biondina («rosseta») va existir realment: era una noble famosa en la seva època, la formosa Marina Querini Benzon, natural de Corfú (l’illa grega pertanyia en aquell moment a la república de Venècia) i es diu que li encantava pentinar-se la llarga cabellera rossa al balcó de la mansió que tenia al Gran Canal, tot inspirant així els versos del poeta Anton Maria Lamberti. El compositor bavarès Johann Simon Mayr, una celebritat de l’època, hi va afegir la música. Havia anat a Venècia amb la intenció d’exercitar-se amb les barcarole i va ser un dels primers a dignificar la cançó vernacla veneciana en els salons de gairebé tot Europa. Friederich Rückert va traduir posteriorment la barcarola a l’alemany, mentre que a mitjan segle XIX el poeta francès Théophile Gautier es va referir a una «Biondina» cantada a l’estil de la cançó tirolesa «Jodler». Una nit va llogar amb uns quants amics una gòndola amb cantant que, segons va relatar el literat, «després d’haver-se lubricat els bronquis amb un got ple, ens va cantar la «Biondina in gondoleta» amb una veu gutural, profunda i un xic ronca, però que s’estenia sobre l’aigua, amb les notes i les cadències prolongades, a la manera dels cantaires del Tirol».

Gioacchino Rossini va inserir l’any 1816 una referència a la celebèrrima barcarola a la classe de cant d’Il barbiere di Siviglia, mentre que el 1835 el músic de Pesaro es trobava a París i va compondre «La regata veneziana» («Voga, o Tonio benedetto, voga, voga») en les Soirées musicales. Fins i tot Franz Liszt es va inspirar, l’any 1839, en la «Biondina in gondoleta», tot reprenent el tema a la suite per a piano «Années de Pèlerinage».

La tradició de la barcarola —no podria ser d’una altra manera— també és present a La Gioconda. El llibretista, Arrigo Boito, va passar la infantesa a Venècia abans de dedicar-se als estudis de música al Conservatori de Milà. Qui sap quants cops, de menut, va sentir cantar les barcarole. Per tant, sembla bastant natural que n’inserís una al començament del segon acte, quan Barnaba fa amistat amb els pescadors. El cor que serveix de fons a l’enverinament de Laura recupera els elements típics de les «cançons de barques»: la brillantor de la lluna reflectida a l’aigua i el ritme del rem que marca el tempo.

Segons relata l’austríac Franz Werfel, les barcarole s’inspiren en el moviment marcat pel rem: «Amb un moviment gairebé imperceptible, la gòndola lliscava primer fins que l’impuls cessava i aleshores reduïa la velocitat. I sempre de la manera següent: una nota llarga seguida d’una breu. Aquest moviment va ser el pare de totes les barcarole. «Temps venecià de sis octaves», tal com l’havia batejat Verdi en compondre Rigoletto. En qualsevol cas, van ser molts els músics que es van deixar influir per Venècia i les seves famoses embarcacions. El 1824, Franz Schubert va compondre Gondelfahrer i Robert Schumann Venezianisches Lied, i l’any 1832 el rus Mikhaïl Glinka va compondre Venetsianskaya noch. El 1841 va ser el torn d’Hector Berlioz amb la barcarola «Sur les lagunes», inclosa en el cicle Les nuits d’été.

Hi hagué qui visità les illes de la costa que separa la llacuna de la mar (Lido, Pellestrina) per a escoltar els cants que s’entonaven tot esperant el retorn dels pescadors: quan es començaven a entreveure les veles a l’horitzó, les dones que aguaitaven a la vora de la mar cantaven una cançó en particular, a la qual responia el marit des de la seva barca. D’aquesta manera, es creava una mena de diàleg rítmic musicat entre la mar i la platja, que creixia en intensitat a mesura que augmentava el nombre d’embarcacions que s’aproximaven a la riba.

No se sap si tal vegada Richard Wagner va presenciar el retorn dels pescadors, però sens dubte a la fi del segon acte de Tristan und Isolde fa referència a aquest diàleg cantat dels gondolers. Ell mateix ho va recollir a la seva autobiografia: «Durant una nit d’insomni vaig escoltar per primera vegada les famoses cançons dels gondolers. Em va semblar sentir la primera crida, en el silenci de la nit, procedent de Rialto, a un quilòmetre i mig, com un lament aspre, i la resposta va arribar en el mateix to, des d’una distància encara més gran i en una altra direcció. Aquestes foren les impressions que em van semblar més característiques de Venècia durant la meva estada allà, les quals em van acompanyar fins a la fi del segon acte de Tristan, i que potser fins i tot em van inspirar el perllongat plany del corn del pastor a l’inici del tercer acte».

Wagner va morir el 13 de febrer de 1882 a Ca’Vendramin-Calergi, l’actual seu del Casino. Estava acompanyat pel seu sogre, Franz Liszt, qui havia compost només sis setmanes abans la sonata Trauergondel [La lúgubre gòndola], a mode de premonició de la mort del músic alemany, després d’albirar des de la finestra el pas d’una gòndola fúnebre que recorria el gran Canal.

A tall de conclusió, com a contrapunt, amb un to alegre, recordem les regates: el terme va néixer a Venècia al segle XIII en referència al moment en què les barques s’alineaven abans de la sortida. La regata també és present a La Gioconda: un dels protagonistes és un regatista, el vencedor de la cursa de rem victorejat com a triomfador —recalquen els cors en senyal de goig. Probablement tot això formava part també del llegat de records del llibretista, si bé en aquell moment les regates eren quelcom esporàdic encara mancat de periodicitat anual que cobraria posteriorment a partir de les darreries del segle XIX.

Alessandro Marzo Magno
periodista