Marc Giró
Periodista

Primera. Si pensem com de barroers i maldestres som els humans, i per això només cal llegir la secció d’internacional d’algun diari dels clàssics, resulta un autèntic miracle que les obres de Monteverdi i del barroc en general hagin arribat fins als nostres dies, gairebé quatre segles després de la seva creació, sanes i estàlvies. Possiblement això hagi estat a causa d’aquest fenomen, sovint llefiscós i complex, que és el de la moda, beneïda sigui, que va aconseguir tornar-les a posar en òrbita, a principis dels anys 90 del segle passat, gràcies a la conjunció de diversos astres, no els diré que no, però, per mi, sobretot, gràcies que en Jordi Savall va encarregar-se de la banda sonora de Tous les matins du monde, la famosa pel·lícula d’Alain Corneau protagonitzada per en Gerard Depardieu quan encara era cent per cent francès i dècades abans que, incomprensiblement, ho deixés estar amb la Carole Bouquet per llançar-se, més incomprensiblement, als braços del Putin i nacionalitzar-se rus. La banda sonora de Savall va aconseguir que als discmans del respectable sonés la Marche pour la cérémonie des turcs de Lully, després que ho fes Sooner o later de Madonna, un tema, sigui dit de passada, bastant infecte del que avui, afortunadament, sobretot per a la pròpia artista, ningú ja no en recorda ni una miserable nota.

Segona. Els humans que protagonitzen aquesta òpera, que també en aquells temps eren barroers i maldestres perquè la cosa es veu que ve de lluny,  han de enginyar-se-les per si mateixos i pràcticament sense la interferència dels déus olímpics. Això suposa una forma d’estar al món premonitòriament moderna que constata la nostra solitud. A partir d’aquest moment haurem de responsabilitzar-nos dels nostres propis actes i deixar de fiar-ho tot al pensament màgic.

Tercera. El paper de l’emperador Neró, originalment en mans d’un castrati, avui l’acostuma a representar un contratenor. Aquest fet connecta l’òpera barroca amb l’estranyesa que és, ara com ara, la principal característica de l’art dels nostres dies. Gràcies a la música d’aquests intèrprets de veu allunyada, per dir-ho així, del binarisme sonor, assistim a la dissolució d’una certa idea de masculinitat però també, d’una prejudicial idea de feminitat confirmant una de les crisis, la del gènere, més joioses dels últims temps. Familiaritzar-se amb aquesta estranyesa, que alguns confonen equivocadament amb el caos, és actualment una de les obligacions de les persones que es tinguin per civilitzades i una de les vies cap a la pacificació de les ànimes, que bona falta ens fa.

Quarta. En l’òpera que ens ocupa, però, també reconeixerem la forma despòtica tan pròpia dels poderosos que desdenyen, des de sempre, l’opinió, les necessitats o les exigències «del senat o del poble» per tal d’aconseguir els seus capricis i entregar-se a la passió, fins al punt de prescindir dels savis (i aquí es prescindeix, sense contemplacions, del mismíssim Sèneca), dels amics o la família, i tergiversar la realitat, que corrompen, per modelar-la a plaer.

Segons expliquen els historiadors, és possible que la ficció hagi tractat injustament o, millor dit, de forma poc afinada, la figura de l’emperador Neró, però no és menys veritat que aquella imatge del Neró de Peter Ustinov a Quo Vadis, el film de 1951, observant, foll, com crema la ciutat de Roma, mentre toca la lira estrepitosament, no deixa de ser una bona representació dels sàtrapes d’avui.