Aida és una de les fites absolutes de l’òpera italiana del segle XIX. Té la fama de ser una de les òperes més espectaculars del repertori verdià, la qual cosa, sense deixar de ser certa –¿hi ha res més emocionadament espectacular que la segona escena del segon acte amb la celebèrrima «Marxa triomfal» i l’impactant protagonisme coral?–, no és suficient per explicar ni l’originalitat, ni la perfecció de la seva música ni les tremendes exigències en el terreny estrictament vocal. Convé recordar que l’evolució del llenguatge operístic de Giuseppe Verdi evidencia una constant recerca de la més commovedora expressivitat teatral, del cant entès com a expressió sincera de sentiments, emmantellat en tot moment per una orquestra capaç de mantenir, embolcallar i afegir a les paraules una força teatral única, en un nou i genial concepte de teatre musical que exigeix als cantants penetrar en la psicologia i en l’ànima dels personatges. La veu és el centre neuràlgic de l’univers verdià, fermament arrelat a les tradicionals regles del cant italià, renovat amb un impuls definitiu pel mestre de Busseto. En Aida Verdi manté llaços amb altres estètiques operístiques –és clara l’empremta de la grand opéra francesa en el monumentalisme escènic i el moviment de masses i l’ús molt intel·ligent del leitmotiv remet, evidentment, a l’univers de Richard Wagner–, però també renuncia a molts elements de l’òpera romàntica que únicament servien per al pur lluïment vocal –cap ària de bravura precedida del seu oportú recitatiu; tampoc cap cabaletta de caire heroic: tot en Aida exigeix un esforç afegit als cantants: explorar la veritat psicològica del personatge i transmetre-la al públic seguint la lògica de les situacions dramàtiques que succeeixen a l’escenari. Exigeix un esforç vocal que, en molts sentits, anuncia l’exaltació dramàtica d’Otello, fita verdiana absoluta.

En la seva essència, i malgrat la seva fama d’òpera espectacular, Aida és un drama intimista i és aquesta concepció operística la que defineix la vocalitat dels personatges. Els rols essencials del drama són: Aida, princesa etíop presonera a Egipte; Radamès, valent guerrer egipci, enamorat d’Aida; i Amneris, filla del faraó i rival en la lluita per l’amor de Radamès; tres caràcters –la tendresa d’Aida, l’heroisme de Radamès i la gelosia d’Amneris– que Verdi explora amb subtilesa, personificats cada un per temes musicals que calen en l’espectador. Radamès és un paper d’extraordinari lluïment per a un tenor liricospinto amb capacitat per donar els accents dramàtics que requereix l’acció. També ho és Aida, que necessita una soprano liricospinto també amb tendència al dramatisme. Amneris, per la seva banda, demana una mezzosoprano de veu potent, resistent i amb amplitud suficient. Els altres tres personatges del drama són el pare d’Aida i rei dels etíops Amonasro, paper no gaire extens, però de gran intensitat, que requereix un baríton de caràcter, i dos papers per a baix: Ramfis, Gran Sacerdot de Fhtà, i el rei d’Egipte, paper relativament breu i de menor dificultat –no és estrany que els dos baixos que figuren en un repartiment intercanviïn els rols en funcions alternes. La fitxa vocal de l’òpera es completa amb dos papers molt breus, però no exempts de risc: la Sacerdotessa, per a soprano lírica, paper molt ingrat per la seva ubicació interna a l’escenari; i un Missatger, per a tenor líric, que ha d’afrontar la seva compromesa intervenció en un moment de màxima expectació, preparat per Verdi amb gran instint teatral.

L’orquestra, determinant en el drama verdià per fixar la resistència vocal dels personatges principals, no es limita a acompanyar els cantants: el diàleg amb les veus és d’una riquesa d’idees tan enlluernadora com la paleta de colors que Verdi utilitza per suggerir, pintar i evocar les atmosferes: en aquest sentit, el refinament en la descripció de la nit egípcia a la vora del Nil, al principi del tercer acte, estableix de forma admirable el clima emocional d’Aida en la seva bellíssima «O patria mia», una de les àries més difícils del repertori. Únicament una soprano de veu sensual, sàvia en l’art del filat i el control absolut de la mitja veu, podrà fer justícia a aquesta pàgina o al preciós duo final. La barreja de tendresa i apassionament que caracteritza el personatge demana, en definitiva, una vocalitat vibrant, una combinació sensual de bellesa vocal i pur temperament verdià. Qui hagi tingut el privilegi d’escoltar Montserrat Caballé en la seva bona època, amb la perfecció canora, la desbordant expressivitat del seu cant i els seus llegendaris pianissimi, tindrà gravada amb foc a la memòria una encarnació modèlica del personatge. Altres sopranos de referència són Renata Tebaldi, per bellesa vocal i expressivitat lírica i, per la seva major incisió dramàtica, Leontyne Price, Zinka Milanov i Maria Callas, capaç de perfilar matisos expressius d’una força singular.

Les veus dramàtiques tampoc no ho tenen fàcil amb Radamès, perquè exigeix una vocalitat generosa, empenta, l’squillo propi dels tenors de gènere spinto i capacitat per apianar i perfilar delicats matisos: sense aquesta ductilitat, és impossible salvar els esculls de la dificilíssima «Celeste Aida», autèntica pedra de toc, temible, a més a més, per la seva situació tot just a l’inici de l’obra, amb la veu encara freda. La desbordant bellesa vocal i la força de Jussi Björling, l’empenta i la musicalitat de Plácido Domingo, l’impecable domini estilístic de Carlo Bergonzi, el vigor dramàtic de Richard Tucker o la pura bellesa vocal de Luciano Pavarotti, són alguns dels grans tenors que han deixat la seva empremta en el personatge.

Amneris requereix fogositat, passió i nervi verdià, temperament i extensió. I la llista de referència és àmplia: Giulietta Simionato, la fogosa Fedora Barbieri, la tècnica i el temperament d’Ebbe Stignani, la vehemència i el poder de Fiorenza Cossotto i, els últims anys, la vibrant Dolora Zajick.

Entre els intèrprets més excepcionals d’Amonasro cal destacar la sumptuosa vocalitat de Leonard Warren, el vigor dramàtic de Cornell McNeil, la força teatral de Tito Gobbi o la fibra verdiana de Piero Cappuccilli.

Entre els baixos llegendaris en el rol de Ramfis, regnen sense cap mena de discussió la monumental veu de Boris Christoff, la bellesa vocal de Tancredi Pasero i el noble i expressiu cant de Nicolai Ghiaurov.

Javier Pérez Senz
Periodista i crític musical