Aida és una de les fites absolutes de l’òpera italiana del segle XIX. Té la fama de ser una de les òperes més espectaculars del repertori verdià, la qual cosa, sense deixar de ser certa –¿hi ha res més emocionadament espectacular que la segona escena del segon acte amb la celebèrrima «Marxa triomfal» i l’impactant protagonisme coral?–, no és suficient per explicar ni l’originalitat, ni la perfecció de la seva música ni les tremendes exigències en el terreny estrictament vocal. Convé recordar que l’evolució del llenguatge operístic de Giuseppe Verdi evidencia una constant recerca de la més commovedora expressivitat teatral, del cant entès com a expressió sincera de sentiments, emmantellat en tot moment per una orquestra capaç de mantenir, embolcallar i afegir a les paraules una força teatral única, en un nou i genial concepte de teatre musical que exigeix als cantants penetrar en la psicologia i en l’ànima dels personatges. La veu és el centre neuràlgic de l’univers verdià, fermament arrelat a les tradicionals regles del cant italià, renovat amb un impuls definitiu pel mestre de Busseto. En Aida Verdi manté llaços amb altres estètiques operístiques –és clara l’empremta de la grand opéra francesa en el monumentalisme escènic i el moviment de masses i l’ús molt intel·ligent del leitmotiv remet, evidentment, a l’univers de Richard Wagner–, però també renuncia a molts elements de l’òpera romàntica que únicament servien per al pur lluïment vocal –cap ària de bravura precedida del seu oportú recitatiu; tampoc cap cabaletta de caire heroic: tot en Aida exigeix un esforç afegit als cantants: explorar la veritat psicològica del personatge i transmetre-la al públic seguint la lògica de les situacions dramàtiques que succeeixen a l’escenari. Exigeix un esforç vocal que, en molts sentits, anuncia l’exaltació dramàtica d’Otello, fita verdiana absoluta.
