Amb I Capuleti e i Montecchi, que veurem representat aquest mes d’octubre i novembre al Liceu, Vincenzo Bellini va haver d’enfrontar-se a problemes força diferents als que havia superat en òperes anteriors. El principal va ser que l’encàrrec que li va fer Alessandro Lanari, director llavors del teatre de la Fenice de Venècia, per a la temporada de Carnaval de l’any 1830, es concretà amb la signatura d’un contracte un mes i mig abans de l’efectiva estrena que tingué lloc l’11 de març de 1830, fet que no va agradar gens al compositor sicilià, atès que preferia treballar al seu ritme i mai apressat com ho eren altres dels seus coetanis, com Gaetano Donizetti o Giovanni Pacini, capaços de compondre molt  més ràpid.

Va haver de córrer de valent perquè els assajos comencessin a finals de febrer. Els dubtes de l’administració del teatre venecià, que veieren que Pacini no podria entregar a temps una òpera nova, atès que tenia un altre contracte per les mateixes dates per Torí, i la negativa a la proposta inicial de Bellini d’avançar l’estrena a Venècia d’Il Pirata, que ja havia triomfat a La Scala dos anys abans, van retardar l’encàrrec definitiu.

Per altra banda, la col·laboració amb el seu llibretista habitual, el preuat i sol·licitadíssim Felice Romani, no fou tan plàcida i lineal, ja que en lloc de crear un nou llibret va optar, atès el poc temps que tenien, per reformar-ne un que ja havia escrit sobre el mateix tema cinc anys abans per a Nicola Vaccai: Giulietta e Romeo, títol que s’estrenà exitosament al milanès Teatro della Cannobiana l’octubre de  1825 i que tindrà molt a veure amb la difusió de l’òpera de Bellini una mica a contracor i que ja comentarem més endavant.

Bellini va haver, doncs, de compondre música sobre un llibret que Romani ja havia escrit per un altre, fet totalment plausible atès que Romani en tenia els drets i, a més, no tenia altre remei si volia entregar a temps la partitura original. Això comportà que manllevés molta de la música composta per una òpera anterior que no va tenir l’èxit esperat, Zaïra, òpera en dos actes basada en una tragèdia de Voltaire i que al Teatro Ducale de Parma, avui conegut com a Regio, fou protestada. Bellini, en això, seguí la tradició de l’autoprèstec que tant havien conreat abans compositors com Händel i Rossini i que també seguiria Donizetti. De fet, en una carta va manifestar que «Capuleti havia venjat Zaïra».

La llarga influència de Giulietta e Romeo, de Vaccai, i la presència a Venècia de la mezzosoprano Giuditta Grisi, germana de la soprano Giulia i cosina de la ballarina Carlota, va fer que Bellini optés per confiar el paper de Romeo, líder de la facció gibelina dels Montescs, a una mezzosoprano lírica en lloc d’una veu aguda masculina, com hauria estat més lògic en uns temps on el naixent romanticisme ja començava a bandejar els rols en travesti.

Tota mezzosoprano lírica que canti el paper de Romeo, amb una extensió que va de Sol₂ a Si₄, ha de ser capaç d’afrontar la marcialitat de la seva cabaletta «La tremenda ultrice spada» com els dolços accents d’enamorat que predominen al llarg duet del primer acte, «Sì, fuggire; a noi non resta…Odi tu? L’altar funesto… Vieni, ah! vieni, in me riposa», que podria figurar sense problemes a una òpera seriosa de Rossini com Tancredi o Semiramide,  o l’escena del final del segon acte, on consuma el seu suïcidi, «Tu sola, o mia Giulietta».

La seva estimada, Giulietta, confiada a l’estrena veneciana a la soprano Rosalbina Caradori-Allan, no planteja cap problema de tessitura a una soprano lírico-lleugera, atès que la seva extensió va de Do₃ a Do_5, encara que tradicionalment s’han interpolat notes fins al Re₅ o Mi bemoll_5. És un paper de soprano pura, de línia angelical i heroïna desgraciada, ja anunciada en rols com Nelly o Bianca. De fet la seva famosíssima ària «Oh quante volte, oh quante!»  procedeix de la cavatina de Nelly «Dopo l’oscuro nembo» de la seva anterior Adelson e Salvini (1825), i és un dels millors exemples de «melodia lunga lunga lunga», per utilitzar l’expressió de Verdi respecte a la bellesa hipnòtica del melodisme bellinià.

El rol de Tebaldo, el nuvi imposat pel pare de Giulietta i aliat dels Capulets, és confiat a un tenor líric, amb una extensió que va de Si₁ a Si₃, i encara que no puja al Do agut o Do₄ a la partitura original, la veu ha d’estar segura a dalt. Veiem, doncs, que l’antagonisme per l’amor de Giulietta rau entre una veu de mezzo lírica –Romeo– i un tenor líric –Tebaldo, quan en títols posteriors com I Puritani (1835) la rivalitat amorosa ja es decanta entre tenor i baríton.

Capellio, el pare de Giulietta, és cantat per un baix, l’extensió del qual va de Labemoll₁ a Mi bemoll_3. Quan ha d’imposar el seu propòsit ho fa sobre el registre agut, atès que, a l’òpera, la voluntat sempre es subordina al poder i a la facció on un pertany.

És al rol de Lorenzo, metge i familiar de Capellio, on comencem a trobar variacions en l’assignació vocal, ja que Bellini, per a les funcions previstes per La Scala el desembre de 1830, va haver de baixar a contracor el rol de Giulietta perquè s’havia escripturat a una mezzo,  Amalia Schütz-Oldosi, i va fer que l’original Lorenzo, baix, amb una extensió de Do₁ a Mi bemoll₃, passés a tenor, amb una extensió de Si bemoll₁ a La bemoll_3.

No acabaren aquí els balls de transposicions, ja que a les funcions d’I Capuleti e I Montecchi a Bolonya el 1832, la diva més recalcitrant del moment, Maria Malibran, va reemplaçar l’escena de la tomba al darrer acte per l’escrit per Vaccai, costum que seguiren altres mezzos i contraltos del moment. En canvi, una altra temperamental prima donna de l’època, Giuseppina Ronzi di Begnis, a Florència el 1834 va restaurar el final original de Bellini.

Afortunadament, al llarg del segle XX s’optà per respectar la distribució vocal del compositor, excepte a la reposició de l’obra a La Scala el 1966, on el director Claudio Abbado va fer que Romeo fos cantat per un tenor, Jaume Aragall, enlloc de l’habitual mezzosoprano. Com a Giulietta es comptà amb el tàndem Margherita Rinaldi i Renat Scotto, i com a Tebaldo tingueren un també jove Luciano Pavarotti. Encara que es va cantar en alguns teatres en aquest format, des de finals de la dècada dels 60 del segle passat s’acostuma a cantar amb un Romeo mezzosoprano.

La discografia en CD te quatre pedres miliars:

1.- L’enregistrament de l’any 1975 al segell EMI, dirigit per Giuseppe Pattanè, amb un repartiment encapçalat per Beverly Sills (Giulietta), Dame Jane Baker (Romeo) i Nicolai Gedda (Tebaldo). La fantasia de Sills a l’hora de variar les seccions ràpides és un dels seus principals reclams.

2.- El dirigit per Riccardo Muti a EMI el 1984 amb Edita Gruberova, Agnes Baltsa i Dano Raffanti procedent de les funcions al Covent Garden. Una encertadíssima direcció orquestral amb uns cantants de somni i talent reconegut.

3.- El completíssim de 1997 a RCA amb Roberto Abbado al front de l’orquestra i ràdio bavareses amb Eva Mei, Vesselina Kasarova i Ramón Vargas, que inclou com apèndix el segon acte de l’òpera de Vaccai pels mateixos cantants, la qual cosa permet conèixer el resultat final d’aquesta inserció per caprici de la Malibran.

4.- Qui vulgui un repartiment molt actual i ple de divos, pot récorrer a l’enregistrament de Fabio Luisi a Deutsche Grammophon el 2008 amb Anna Netrebko, Elina Garanča i Joseph Calleja amb la orquestra i cor de l’òpera de Viena.

En DVD tenim dues versions recomanables: la primera, la versió de La Scala de 1830 al segell DYNAMIC en enregistrament de 2004, dirigit musicalment per Luciano Accocella i amb un repartiment encapçalat per Patrizia Ciofi, Clara Polito i Danilo Formaggia. I la segona, la versió original per a La Fenice, amb producció del mateix teatre el 2015, dirigida musicalment per Omer Meir Wellber, amb la soprano Jessica Pratt, la mezzosoprano Sonia Ganassi i el tenor Shalva Mukeria, comercialitzada per NAXOS.

I si volem avançar-nos a la producció que es veurà al nostre Liceu en aquesta temporada2026-2027, tenim via Youtube la producció de l’Opéra Royal de Wallonie-Liège, amb Maurizio Benini al fossat i direcció d’escena d’Allex Aguilera, de l’any 2024.

Enllaç de l’òpera completa: https://youtu.be/xqnn5Q5f0wc?si=JRFLhjVbJRqbwWI7

I aquí tenim una selecció audiovisual dels punts àlgids del melodrama bellinià.

«Se Romeo t’uccise un figlio» – Ària de Romeo, Acte I – Anna Caterina Antonacci – Palermo 2002:
https://youtu.be/vJRc-vhyC5M?si=Mb1_1eCffG_dA_wP

«Oh, quante volte!» – Ària de Giulietta, Acte I – Jessica Pratt – Venècia 2014
https://youtu.be/t9LgagkATJo?si=3jxLWRr1K5zQtx0u

«O tu mia sola speme… Deh, tu bell’anima… Ah! Crudele, che mai facesti» – Duet Romeo-Giulietta, Acte II – Sonia Ganassi i Jessica Pratt – Venècia 2014
https://youtu.be/nCI50vdCq28?si=-cAjvHJcUrQmA-pH

Josep Subirá i García
Historiador i crític musical a Scherzo i Ópera Actual