amicsdelliceu

El motiu pel qual Mozart va escriure Le nozze di Figaro probablement no quedarà mai aclarit, i tampoc per què amb aquesta òpera va assolir un èxit que va servir com a model en la seva època vienesa. Sembla ser que ningú no li va encarregar aquesta composició i, en els escenaris teatrals de nombrosos països d‘Europa, el drama original de Beaumarchais en què es basava l’obra estava prohibit perquè, des del punt de vista de la França prerevolucionària, mantenia una postura crítica respecte de la relació entre la noblesa i els seus servents. Pel que es veu, però, l’Emperador Josep II va donar suport a la producció de l’òpera. Podria ser que no hi veiés cap risc per a la seguretat interna del seu país: no hi veia cap perill en unes persones que podien pagar-se les caríssimes entrades de l’òpera, atès que formaven part de la noblesa i no voldrien desemmascarar-se i posar elles mateixes en dubte el sistema de poder global. Aquest podria haver estat el pla de Josep II; ell mateix considerava que actuava correctament en relació amb els privilegis adquirits per la noblesa, i amb l’òpera i el seu missatge social podia representar millor la distància que el separava de la noblesa de classe inferior. Se’ls havia de mostrar la corrupció moral i la infàmia; en concret tracta el tema del «dret de cuixa» que alguns homes nobles exercien sobre les serventes que es casaven.

Le nozze di Figaro és una de les òperes mozartianes amb més personatges sobre l’escenari. I amb una doble simetria per a la doble parella protagonista: Figaro i el Comte d’Almaviva (baixos) i Susanna i la Comtessa (sopranos). Però amb matisos.

En temps de Mozart, la distinció entre baix i baríton (com la de soprano i mezzosoprano) era inexistent, però la tradició ha imposat que el Comte sigui un baríton i que Figaro el canti un baix. Com el que passaria en la següent òpera del binomi Mozart-Da Ponte: sovint és un baríton qui encarna el rol de Don Giovanni i un baix qui canta el de Leporello.

A Le nozze…, Figaro ja no és el despreocupat barber de Sevilla, tot i que manté sornegueria i bon humor. Ara s’hi afegeix certa amargor, amb un Comte perseguint Susanna, promesa de Figaro. Mozart li escriu una partitura en què en no poques ocasions es destil.la desengany i mala bava: una ària com «Aprite un po’quegli occhi» del quart acte, requereix un cantant-actor que sàpiga transmetre el contingut expressiu de la peça. El personatge, però, té reservada una de les pàgines «estrella» de l’obra: l’ària conclusiva del primer acte («Non più andrai»), a més de lluïdes intervencions en els no pocs números concertants, especialment el memorable sextet del tercer acte.