Lohengrin (1848) és l’última òpera romàntica de Richard Wagner, que va abandonar aquesta via i la va donar per esgotada, per centrar-se en la seva gran reforma del gènere, el drama musical, amb la seva següent creació: L’anell del Nibelung. Durant molts anys, Lohengrin va ser la seva òpera més popular, fermament instal·lada en el seu repertori, fins i tot fora de l’àmbit dels països de parla alemanya. El 1871, Cosima comentava que «Lohengrin manté la seva posició com a l’obra més lucrativa de Richard». I, segons un costum arrelat fins a ben entrat el segle xx, fora de l’àmbit alemany es cantava en italià i se la considerava una òpera lírica, italianitzant. Certament, hi havia motius per a això. Persisteixen a Lohengrin vestigis de l’antiga òpera de números (en oposició a l’òpera d’escenes o Durchkomponiert), recitatius, àries, duos i cors. Fins i tot una escena tan avançada musicalment com el duo d’Ortrud i Telramund de la primera escena del segon acte conclou amb un convencional duo de venjança en el qual canten a l’uníson, una cosa que l’ideari estètic de Wagner, fixat en Òpera i drama (1851), proscriuria més endavant. Més encara, des del punt de vista vocal, el planter de Lohengrin no requereix d’un baix-baríton (Holandés, Wotan, Sachs) o d’un Heldentenor o tenor heroic (Tannhäuser, Siegmund, Siegfried, Tristan), les dues grans aportacions de Wagner a la tipologia vocal. Lohengrin requereix, almenys, de cinc veus de fust amb bona projecció, més que no pas cabaloses i amb capacitat per a la matisació.

Lohengrin, el misteriós Cavaller del Cigne, té Adolar com a model, protagonista de l’òpera Euryanthe de Carl Maria von Weber. Lohengrin no pot transformar la seva naturalesa sobrehumana en una existència purament humana, d’aquí el dramàtic i inevitable desenllaç. És un estrany, però no un marginat, massa brillant per al món vulgar. Lohengrin és un tenor líric-dramàtic, que a Alemanya s’anomena de vegades jugendlicher Heldentenor (tenor heroic juvenil). El seu paper requereix, d’una banda, tints heroics, especialment en la seva interacció amb el rei Enric, Telramund i el cor masculí (o sigui, amb el món de la noblesa i el món marcial, de les armes) i, d’una altra, qualitats líriques en els seus tendres diàlegs amb Elsa. Ha de dominar les mitges veus, que abunden en el comiat del cigne o en el duo nupcial del tercer acte. La seva tessitura s’estén del Reb₂ al La₃. Juntament amb Walther von Stolzing de Die Meistersinger, Lohengrin encarna l’ideal alemany de bel canto, en contrast amb papers com Siegfried o Tristan, que requereixen més robustesa vocal i resistència. Encara que en l’estrena a Dresden el va cantar Karl Beck, probablement Wagner el compongués pensant en Joseph Tichatschek, tenor de Dresden que va estrenar Rienzi i Tannhäuser. El 1867, a Munich, el va cantar Heinrich Vogl, un dels grans tenors wagnerians de la segona meitat del xix, que va debutar amb Lohengrin al Met de Nova York l’any 1890. Altres grans intèrprets del paper van ser Jean de Reszke, Ernest van Dyck, el gran Lauritz Melchior, que es va acomiadar de l’escena el 1950 amb Lohengrin; Leo Slezak, Franz Völker (Lohengrin modèlic dels anys 30 del segle xx), Wolfgang Windgassen, Jess Thomas, James King, Gösta Winbergh, René Kollo, Peter Hoffmann (visualment l’ideal d’heroi wagnerià), Siegfried Jerusalem i Peter Seiffert. En temps recents, el molt líric Klaus Florian Vogt, de veu blanquinosa i mel·líflua i excel·lent projecció, ha fet de Lohengrin el seu cavall de batalla, i ha rivalitzat durant uns anys amb Jonas Kaufmann com el Lohengrin més prolífic. Si el polonès Piotr Beczala continua les seves incursions en el paper, podem tenir un nou ideal de Cavaller del Cigne, un de nou de Reszke.

Elsa, la jove hereva de Brabant, és l’estereotip operístic de la innocència perseguida. El seu paper es caracteritza per la tessitura alta, el lirisme (els seus solos «Einsam in trüben Tagen» i «Euch Lüften, die mein Klagen» s’interpreten com àries de concert), el tendre acompanyament per instruments de vent-fusta i una tímida mudesa quan apareix per primera vegada a l’escenari. Elsa es mou entre el fulgor del món del Grial encarnat per Lohengrin i la foscor d’Ortrud. Prefereix la mort a la possessió incompleta. Encarna la feminitat, la puresa, la innocència. Wagner va imaginar el rol interpretat per la soprano Louise Köster, a qui va qualificar de virginal, femenina i molt elegant (carta a Minna, 26 de setembre de 1847). Per a Wagner, Elsa era «el paper més important, en realitat el paper principal… El més encantador i afectuós del món» (carta a Albert Wagner, 4 d’agost de 1845). L’intèrpret ideal d’Elsa, la tessitura de la qual s’estén del Do₃ al Si₄, ha de tenir una veu càlida, amb sons delicats, aflautats, i un punt de fragilitat. Han estat grans Elses, Elisabeth Rethberg, Maria Müller, Eleanor Steber, Elisabeth Grümmer (l’ideal insuperat), Ingrid Bjoner, Gundula Janowitz, Anna Tomowa-Sintow i Cheryl Studer. En temps recents, Anja Harteros s’ha erigit en l’Elsa de referència, amb permís de la diva Anna Netrebko, que va debutar triomfalment a Dresden amb el paper l’any 2016 i que el cantarà a Bayreuth l’any 2019.

Ortrud, la figura crucial que impulsa activament el drama i instil·la en Elsa el recel cap a Lohengrin, és un dels grans personatges femenins de Wagner, molt superior, més complex i polièdric que la simple i unidimensional Elsa. «Ortrud és una dona que no coneix l’amor… La seva naturalesa és política. Un home polític ens repugna, una dona política ens espanta: va ser aquest espant el que vaig voler retratar» (carta a Liszt, 30 de gener de 1852). Ortrud (del Sib₂ al Sib₄) és un paper per a una mezzosoprano dramàtica de veu voluminosa, impactant, que domini la insinuació (duo amb Elsa del segon acte) i el cant de bravesa (invocació als déus pagans). Ha de mostrar personalitat, magnetisme animal, un temperament ferotge. És l’antítesi de Lohengrin, el seu costat fosc. Tots dos tenen poders sobrenaturals i pertanyen a un món prehistòric o metahistòric, que contrasta amb el món cortesà del Brabant del segle x. El cristià Lohengrin és la llum, la puresa, la franquesa. La pagana Ortrud representa la foscor, la maldat, la falsedat, l’astúcia. No és per casualitat que la seva tonalitat associada és Fa# menor, el relatiu menor de La major, tonalitat de Lohengrin. «La interpretació d’aquest personatge ha de ser concebuda àmpliament en la seva delirant fúria, que no se satisfà sinó amb aniquilar els altres o aniquilar-se a si mateixa», va dir d’ella Wagner. La representació del seu «fanatisme assassí» i la seva «terrible bogeria» van inspirar Wagner per compondre la música més atrevida d’aquesta òpera. En la nòmina de grans intèrprets d’Ortrud tenim noms com ara Margarete Klose, Kerstin Thorborg, Christa Ludwig, Eva Randova o Astrid Varnay. Més recentment, Waltraud Meier s’ha imposat amb rotunditat. Evelyn Herlitzius sembla haver agafat el relleu.

El malaurat Friedrich von Telramund, espòs d’Ortrud, és noble i valerós, però al mateix temps és un caràcter feble. Està completament dominat per la seva manipuladora esposa, que li indueix a acusar Elsa injustament. Telramund és un baríton dramàtic, d’instrument sòlid, fosc, contundent, la veu del qual ha de reflectir les característiques abans esmentades de noblesa i feblesa, que l’emparenten amb el gibichung Gunther de Götterdämmerung. És un paper de tessitura elevada (de Si₁ a Sol₃), amb freqüents Mi i Fa aguts, que exigeix una veu de notable consistència, amb potència i facilitat per al declamat. Entre els grans intèrprets del paper, cal citar Julius Huehn, Josef Metternich, Hermann Uhde, Ernest Blanc o Dietrich Fischer-Dieskau.

El rei Enric (Enric I l’Ocellaire) va ser un personatge històric, rei de la França Oriental entre els anys 919 i 936. A Lohengrin és un paper que, lògicament, es va encarregar a un baix, en aquest cas un baix cantant. La seva tessitura va del Mi₁ al Fa₃. Exigeix potència per destacar en els concertants, i una veu rodona, ampla, noble, que inspiri respecte. Encara que la seva intervenció no és molt extensa, passatges com el recitat «Gott grüss euch» o l’arioso cantabile «Mein Herr und Gott» del primer acte donen oportunitats sobrades de lluïment. Acabem amb l’Herald del rei, baríton (de Re₂ a Fa₃), el cant del qual està centrat en la franja, relativament alta, del Si₂ al Fa₃, que ha de ser brillant i sonora.

Entre els enregistraments recomanats està la clàssica immarcescible de Rudolf Kempe (EMI, 1963), molt ben enregistrada, amb una superlativa Filharmònica de Viena a les ordres del mestre saxó, que dicta una lliçó magistral. Aquest enregistrament reuneix la millor Elsa (Grümmer) i la millor parella negra mai enregistrada (Ludwig i Fischer-Dieskau).

Destaco l’enregistrament de Claudio Abbado (Deutsche Grammophon, 1992) per la direcció lluminosa, mediterrània, prodigiosa, del mestre milanès, l’Elsa esplèndida d’Studer, l’Ortrud de referència en les últimes dècades, Meier i el gloriós rei Enric de Moll. Jerusalem en hores baixes i un Welker de veu ingrata i rocosa baixen el nivell, però no anul·len l’interès d’aquest enregistrament.

Finalment, el recent enregistrament en viu, publicat en DVD i Blu-ray (Deutsche Grammophon, 2016), dirigit per un excel·lent Thielemann, documenta unes funcions inoblidables amb una parella que només amb el seu debut ha fet història en aquesta òpera, Netrebko i Beczala, i un repartiment sòlid i equilibrat, en el qual destaca Herlitzius, Ortrud de raça.

Miguel Ángel González Barrio
Professor titular de la Universitat Complutense de Madrid. Col·laborador d’El País.