AL: D’on ve la teva passió per l’òpera? 

XS: És curiós perquè d’inici no vaig tenir una passió per l’òpera, la meva formació és musical i teatral, cantava a la coral de l’escola, estudiava el saxo a l’escola de música de Berga, jo anava per ser actor i l’òpera va venir per casualitat i més tard, i quan la vaig descobrir amb 26 o 27 anys va esdevenir la meva gran passió, vaig sentir que aquest és el meu lloc. De fet, inicialment pensava que em dedicaria al teatre musical, soc com un trencaclosques de moltes coses diferents. L’òpera ho engloba tot, per això em sento a casa.

AL: Com vius l’eclosió de contratenors que s’està donant en els darrers temps?

XS: Ho visc amb molta felicitat. Hi ha varis factors:  per una banda, els teatres i gestors culturals havíen programat durant molt de temps els mateixos espectacles d’una sola època i això ha canviat i també hi ha hagut una evolució de la nostra corda vocal, hem pogut entrar als conservatoris i formar-nos, educar-nos amb professors que també eduquen altres cordes vocals, ara estem en igualtat de condicions per formar-nos.

AL: Aquesta temporada t’hem pogut gaudir molt, com ha estat l’experència d’Alexina B?

XS: Ha estat una experiència única, d’aquelles que passen poques vegades. Com a intèrpret connecta molt amb l’origen d’allò que fem, perquè sempre la música s’ha escrit per papers concrets i quan t’escriuren alguna cosa per tu és un luxe, et connecta amb la creació contemporània. És una òpera que tenia tots els elements: temàtica, equip artístic, ganes del públic de veure un espectacle diferent i gaudir-ne. Ens agradaria que això pogués formar part de la realitat de totes les temporades i normalitzar-ho. És curiós perquè vivim a l’època on es fa menys música de la nostra època. Si tu poses els recursos necessaris, les coses surten.

AL: I com encares el rol de la Poppea?

XS: Em sento a casa. Haig de confessar que és un dels rols que he cantat més a la meva vida. Sembla que Monteverdi em conegués quan va escriure el rol d’Otone perquè a nivell de tessitura, expressió, caràcter em va molt bé. Ja he fet 7 produccions diferents passant per diferents filtres de directors musicals, directors d’escena, però sempre està connectat amb l’origen del personatge. A Viena per exemple amb una producció completament oposada a aquesta posada en escena, però el personatge i la teatralitat s’aguanta amb la mateixa integritat. Això només passa als grans personatges. Poder revisitar Otone és fantàstic, sempre hi trobes un color diferent. També em passa quan canto el Winterreise i cadascú li dona un matís diferent.

AL: Algun repte futur, et veus fent un Rossini o algun rol totalment diferent?

XS: Ara confessaré una cosa: si demà em diguessin que no puc tornar a cantar, estic en pau perquè he fet molt més del que pensava que faria. La vida m’ha regalat una sèrie de projectes fantàstics. Mai he pensat en la meva carrera de manera ambiciosa però he tingut oportunitat de cantar en grans teatres com l’òpera de Viena, Berlín, Estats Units… aleshores, el que m’interessa és poder fer coses que siguin signficatives, de complexitat tècnica i artística. La propera temporada per exemple seré a l’òpera de Viena amb El gran macabre i m’interessen aquest tipus de reptes. També aquesta temporada he debutat com a director d’escena i m’hi he sentit molt còmode. Les coses van una mica per aquí ara mateix. També tinc clar que cantaré tants anys com la meva veu ho vulgui, no m’arrossegaré pels escenaris i amb això em sento ben a prop dels grans cantants barrocs castrati de l’època, que es retiraven cap als 50 anys, encara que sigui la meva gran passió interpretar, podré fer-ho d’altres maneres. Però com deia Woody Allen “Els humans fem plans i mentrestant els déus se’n riuen” i espero gaudir-ne molts anys més.

AL: Moltíssimes gràcies, et desitgem una gran Incoronazione di Poppea

XS: Moltes gràcies