Giulio Cesare in Egitto, obra mestra de Georg Friedrich Händel, és una creació monumental que explora amb precisió l’espectre vocal i emocional dels seus protagonistes. Estrenada el 1724 al King’s Theatre de Londres, aquesta òpera es considera una fita dins del gènere operístic barroc per l’ambició musical i dramàtica que demana. A Giulio Cesare, Händel demostra un profund coneixement de la tècnica del bel canto barroc, jugant amb tessitures, àries virtuosístiques i una rica paleta de colors vocals per dotar els personatges d’una complexitat psicològica única.

El Gran Teatre del Liceu presentarà aquesta òpera el maig i juny de 2025, i per entendre plenament la complexitat i els reptes vocals que afrontaran els intèrprets, és fonamental explorar en detall cada rol i les seves exigències particulars.

Giulio Cesare: heroisme i serenor
El paper de Giulio Cesare és un dels més icònics per a contralt castrat i, en les versions modernes, és interpretat per contratenors que poden assolir la tessitura i l’expressivitat original. Amb un registre que oscil·la entre Fa3 i Fa5, aquest rol requereix una veu plena de matisos i amb capacitat per assolir aguts clars i rotunds, alhora que sosté frases en la tessitura baixa. L’ària “Va tacito e nascosto”, acompanyada per un corn que crea una atmosfera de misteri i poder, destaca per la seva melodia pausada però densa en significat, on Cesare expressa la seva prudència i cautela. Aquesta ària és un exemple de legato i precisió en els atacs, combinant frases llargues amb girs melòdics que requereixen un control respiratori i un domini en la conducció de la línia vocal.

La versatilitat emocional de Cesare es posa de manifest en altres moments, com en l’ària “Presti omai l’Egizia terra”, on, amb una línia melòdica plena de saltants i intervals ascendents de quarta i quinta, mostra la seva força com a conqueridor. Interpretacions com la de Lawrence Zazzo capturen l’autoritat i elegància de Cesare, mentre que Andreas Scholl subratlla la noble serenor d’aquest personatge. En l’apartat femení, Sarah Connolly, Jennifer Larmore o Janet Baker han explorat amb encert el rol. En l’escena final, el protagonista necessita projectar una veu que equilibri la força amb la compassió, especialment en la secció de duet “Caro/Bella”, on l’empatia per Cleopatra es fa tangible en una veu plena de calidesa.

Cleopatra: seducció i fragilitat
Cleopatra, reina d’Egipte, és un dels personatges més complexos i fascinants del repertori händelià. Amb una tessitura de Re4 a Re6, aquest rol exigeix una soprano capaç de manejar agilitat, expressivitat i un registre ampli que abasta des de l’heroisme fins a la vulnerabilitat. Händel compon per a Cleopatra una ària per a cada fase emocional del personatge, amb passatges que exploren la seva habilitat política i la seva evolució personal.

En l’ària “V’adoro, pupille”, Cleopatra desplega tota la seva seducció, amb una melodia delicada i sinuosa que requereix una veu lírica amb un legato molt controlat. La tessitura en aquesta ària exigeix a la soprano moviments ràpids i un domini en les messa di voce, mostrant una sensualitat matisada. En l’ària “Piangerò la sorte mia”, Cleopatra revela la seva fragilitat i desesperació amb una melodia descendent en el registre mitjà que dona pas a un crescendo dramàtic i intens. Aquesta peça exigeix una tècnica vocal que permeti canviar ràpidament d’una ària da capo lírica a passatges més foscos en el registre greu.

Interpretacions com les dues versions enregistrades per Natalie Dessay han destacat per la seva expressivitat en aquest rol, amb una veu brillant i clara en els aguts, però també amb un fons de tristesa que humanitza el personatge. Montserrat Caballé, en una personalíssima versió al Liceu disponible en vídeo, també ha deixat una empremta destacada en el rol. Danielle de Niese, per la seva banda, ofereix una versió particular amb una escenificació en la qual alterna la seducció de Cleopatra amb la seva lluita interior per sobreviure. L’ària final, “Da tempeste il legno infranto”, és un dels passatges tècnicament més complexos, amb exigents passaggi que requereixen agilitat i una dicció precisa per mostrar la seva victòria i determinació.

Cornelia: dolor i dignitat
Cornelia, viuda de Pompée, vehicula el drama més profund de l’òpera, i està pensada per a una contralt amb un rang de Sol3 a Sol5. Aquest rol requereix una veu fosca i intensament emotiva per expressar la seva aflicció. A l’ària “Priva son d’ogni conforto”, Cornelia expressa la desesperança amb una línia melòdica descendent que ressona en el registre baix de la contralt, posant de manifest el seu dolor profund. Aquesta ària, així com “Son nata a lagrimar”, exigeixen una veu capaç de transmetre dignitat en la seva aflicció, amb llargues frases sostingudes i una projecció que permeti expressar l’amargor del personatge.

Entre les interpretacions destacades hi ha la de Marilyn Horne, que captura la tristesa sense perdre la força vocal en el registre greu, i Ewa Podles, qui aprofundeix en la noble resignació del personatge, deixant un record inesborrable en les seves actuacions. En els duets amb el seu fill Sesto, Cornelia manté el to fosc però afegeix passió, especialment a “Son nata a lagrimar”, on expressa la seva determinació en el dol. Aquest paper requereix una contralt amb tècnica precisa en els greus i una projecció que transmeti la seva humanitat i desig de venjança, mantenint sempre un equilibri entre la fúria i la resignació.

Sesto: venjança i heroisme jove
Sesto, fill de Cornelia, és un rol per a mezzosoprano amb una tessitura de Do4 a Re5, que combina aguts penetrants i un registre mig-baix en el qual mostra la seva intensitat juvenil. A l’ària “Svegliatevi nel core”, Sesto posa de manifest el seu caràcter heroic i la seva promesa de venjança, amb ràpides frases ascensionals i aguts que donen veu al seu desig de justícia. Aquesta ària és d’una dificultat notable, ja que exigeix una clara articulació en les notes altes i un ús consistent del legato per mantenir l’energia durant tota la peça.

Cecilia Bartoli aportá una força juvenil i una agilitat que encaixava amb el caràcter de Sesto, mentre que Valerie Masterson va destacar per la seva veu potent i dramàtica, que li va permetre explorar la fúria de Sesto sense perdre el control. Magdalena Kožená també ofereix una versió fresca i plena d’energia, amb una veu que equilibra la seva joventut i la seva determinació. A “Cara speme, questo core”, l’altra gran ària de Sesto, el personatge expressa la seva lluita interna entre el desig de venjança i el temor a fallar, amb un cantabile que requereix control i una subtilesa dramàtica que afegeix profunditat al personatge.

Ptolemeu: vilania i elegància
Ptolemeu, el despòtic germà de Cleopatra, és un rol de contralt castrat amb una tessitura que oscil·la entre Mi3 i Mi5. És un personatge calculador i maliciós, i Händel el dota d’una vocalitat que expressa tant la seva crueltat com una certa elegància en els seus moviments vocals. A l’ària “L’empio, sleale”, Ptolemeu es presenta amb una veu plena de girs melòdics i una intensitat que exigeix una veu amb molta presència escènica i una dicció precisa per transmetre la seva duplicitat.

L’interpretació de Christophe Dumaux és especialment destacable en aquest rol, ja que combina una excel·lent tècnica vocal amb una expressió teatral que ressalta la traïció de Ptolemeu. Altres enregistraments com el de William Christie amb Les Arts Florissants ofereixen una interpretació de Ptolemeu que subratlla la seva naturalesa complexa, jugant amb la subtilesa i la malícia en cada frase.

Achillas, Nireno i Curio: suport i contrast vocal
Achillas, el general d’Egipte, és un baix amb una tessitura que va de Sol2 a Re4 i una veu poderosa que contrasta amb la resta de personatges. En l’ària “Tu sei il cor”, Achillas expressa el seu desig per Cornelia, amb un legato pesant que transmet la seva força i la seva manca de subtilesa. Aquest rol exigeix una veu amb gran projecció en el registre greu i una capacitat per mantenir la potència vocal, sense perdre la musicalitat en els moments més dramàtics.

Nireno i Curio són personatges secundaris, però essencials per aportar contrast en l’òpera. Interpretats per un contralt (Nireno) i un baríton (Curio), afegeixen profunditat tonal a la trama. Curio, amb la seva veu sòlida, subratlla la presència del bàndol romà, mentre que Nireno aporta una agilitat flexible que reforça la versatilitat de Cleopatra.

A més de la versió de Glyndebourne de 2005, amb Sarah Connolly i Danielle de Niese, hi ha altres gravacions destacables, com la de Marc Minkowski amb Les Musiciens du Louvre, que ofereix una lectura clarament barroca amb una orquestració fresca i dinàmica. L’enregistrament d’Emmanuelle Haïm amb Natalie Dessay i David Daniels és també una opció ideal per apreciar la riquesa de timbres i matisos que requereix aquesta obra, amb un treball rigorós en la precisió i la delicadesa. Molt notable és també l’enregistrament del Gran Teatre del Liceu amb Michael Hofstetter al capdavant de l’orquestra, amb Flavio Oliver, Elena de la Merced i la celebrada Cornelia de Podles, així com l’enregistrament que es pot trobar a YouTube de la versió menys filològica (per transposada) amb Justino Díaz com a Cesare, Montserrat Caballé com a Cleopatra o Patricia Payne com a Cornelia, amb altres habituals de la casa com Raquel Pierotti (Sesto) o Enric Serra (Curio).

Albert Garriga
Crític musical