Rusalka és una òpera només per a cinc veus. El cor té poc paper, tot i que important en un moment determinat de l’acte segon, i l’orquestra a vegades el substitueix com si fos un poema simfònic amb argument. A les cinc veus protagonistes, que ara examinarem, cal afegir-hi les tres veus femenines de les ondines, les Zinky, «germanes» de la protagonista, dues sopranos i una mezzosoprano o contralt. També tenim els dos personatges més o menys bufs (segons el plantejament que es faci, avui en dia això no està tan clar com abans), el Guardabosc i el Mosso de cuina (Hajný i Kutchik), així com un Caçador, veu de tenor solista entre els que acompanyen el Príncep en les seves aventures cinegètiques. Però l’acció es concentra en aquells cinc protagonistes, que es pot considerar que són acompanyats per les nimfes o amb prou feines interromputs pel Guardabosc i el Mosso de cuina.

Cal tenir en compte que aquestes opcions són pròpies dels últims anys i, atès que vivim en una època que fa temps va perdre la innocència, és lògic que les posades en escena de Rusalka deixin de creure en el conte i, fins i tot, en la naturalesa (aigua, bosc, fauna, cacera) i furguin en el sentit latent (no ocult) de la música de Dvořák i de l’inquietant relat en què es basa. Per desvetllar allò romàntic, la psicoanàlisi és una arma ferotge, però depèn de les mans que l’usin: s’ha de crear una nova poètica, no només desmuntar l’anterior. Així doncs, no és el mateix un Vodnik paternal que un Vodnik reflex d’una societat tancada, com el de les tres posades en escena que assenyalem en la discografia: un benèfic, l’altre clarament pervers. Això afecta a la resta de personatges, en especial Jezibaba, però també a la protagonista que pot passar de voler transcendir el seu món màgic i potser protector a intentar fugir d’aquella societat tancada.

Sempre s’imposarà una protagonista necessàriament lírica, més que lleugera, spinto fins i tot, sense que això sigui imprescindible, tot i que el volum, el color i les baixades fan que aquest element no sobri. A canvi, però, ha de conservar en la seva línia un lirisme pur. Rusalka, no obstant, és un personatge que calla durant força temps de l’acció, durant l’acte segon (aquest no és el seu sacrifici, però hi radica, en l’afàsia). La seva primera gran culminació és, per descomptat, el cant a la lluna de l’acte primer, una de les cançons (més que no pas ària o arioso) més belles de tot el repertori. No només del txec: de la totalitat. Però el rol es consuma de veritat en la catàstrofe de l’acte tercer, en aquest duo d’amor i mort amb el Príncep «inconstant». Ella no és poetessa, és la poesia, com diria Rodolfo.

Aquest mateix lirisme és el que cal demanar al Príncep, però a l’inrevés. És a dir, no és sobrer un Príncep belcantista, amb tocs mozartians. Tanmateix, el que a vegades es requereix és un Príncep amb tocs heroics. No hi ha contradicció, sinó contigüitat de recursos vocals, amb protagonisme central del tenor líric. Al contrari que Rusalka, en el Príncep hi ha una aparent ambigüitat. Si la protagonista és sincera i enamorada (sempre), el Príncep només creu en el seu amor el temps que aquest dura. Ha de donar «inconstància», no falsedat: hi creu mentre canta i deixa de creure-hi quan hi pensa. Com si es dediqués a la política. No és hipòcrita, sinó eròtic, i tampoc no és purament espiritual; humà sí, i força. La seva línea ha de ser bella, seductora, fins i tot. Ell no és la poesia, però sí que és poeta, tant per a una com per a l’altra dama.

Vodnik (l’esperit de les aigües), amb la seva profunda línia de baix, és el representant d’un tipus d’autoritat moral que les posades en escena dels últims trenta anys han posat en qüestió. En origen, és benèvol, tolerant, però alhora exemple i poderós. És un d’aquells papers anhelats per les veus de la molt variada tradició de baixos, no només eslaus, des de veus com les del mateix Reizen (que no devia haver cantat mai aquest paper) fins a Nesterenko, passant per Haken i Karel Berman. El color, l’espesseïment i les baixades reclamen una veu al seu punt, que li doni dignitat sense que les dificultats entelin aquest «viatge entre tenebres».

Jezibaba té una funció paral·lela a la de Vodnik, però ella sent uns temors diferents als d’aquest. Ella no és autoritat, tot i que és maga, bruixa, fetillera, i la seva línia es troba molt a gust en la tradició de les contralts russes, malgrat es tracti d’una tradició vocal molt txeca a la qual Janácek dedicarà heroïnes aspres, madures, a vegades malignes. Sens dubte, és compatible amb les mezzos d’Europa central i, per què no, del repertori italià, algú que pugui cantar tant Erda com Azucena, i això no és una exageració. També necessita greus i color foscos, com Vodnik, però la seva funció és més relliscosa i voreja a vegades, fins i tot, la burla, cert tipus d’humor.

La Princesa estrangera sembla «la dolenta», però no ho corrobora pas un examen de la seva línia ni tampoc el seu capteniment purament teatral. Ara no anirem a disculpar-la, perquè compleix la seva tasca de ser l’excusa o el desencadenant de la inconstància del Príncep. Però la seva tessitura és semblant a la de la protagonista (a vegades pot semblar una mezzo), sense arribar tan amunt ni tenir especials moments de lluïment, excepte el duo amb el Príncep que culmina en l’opció que li presenta: «Si el meu foc et crema i t’omple de passió…» (acte segon).

La presència gràcil i etèria de les nimfes del món de l’aigua planteja una dificultat afegida perquè l’opció llegenda o conte està avui posada en dubte a l’hora d’escenificar Rusalka i la fantasia és sotmesa a anàlisi. Un bell empastament de dues sopranos i una mezzo o contralt no planteja aquesta dificultat en un registre fonogràfic, però aquestes criatures, visualment, han deixat de ser presències màgiques per esdevenir noies de docilitat equívoca. Ho veurem en la discografia.

L’equilibri vocal que planteja Dvořák és excel·lent, vistos els contrastos entre lleugeresa i gravetat, entre lirisme i dramatisme, entre diferents empastaments i timbres. I en bona mesura, aquest equilibri (al costat de la resta de virtuts d’aquesta òpera de musicalitat innegable i problemàtica iconografia) és el responsable que Rusalka sigui, avui en dia, l’única òpera de Dvořák considerada indiscutible dins del repertori internacional.

Santiago Martín Bermúdez
dramaturg i crític d’Scherzo i de Diverdi