Articles òperes desembre 25

Donizetti va arribar a Milà procedent de Nàpols a finals de gener de 1832 per un encàrrec amb La Scala per a la temporada de Carnestoltes-Quaresma de 1831-1832 (la qual va presenciar la primera estrena de la Norma de Bellini). Havia d’escriure una òpera seriosa, la «tragèdia lírica» Ugo, conte di Parigi, tot basant-se en un llibret de Felice Romani. Es va estrenar el 13 de març amb escàs èxit —tan sols cinc representacions—, malgrat comptar amb intèrprets com les dives Giuditta Pasta i Giulia Grisi, i amb un tenor de la fama de Domenico Donzelli. En comptes de deixar la ciutat, Donizetti va romandre a Milà, ja que, tot i la freda acollida, en l’últim moment havia aconseguit que un altre teatre imperial urbà, la Canobbiana, li encarregués una nova composició. El 24 d’abril informava al seu pare, resident a Bèrgam, que encara no havia abandonat Milà: «Sóc aquí, tant és així que la setmana que ve començaran els assajos» de la nova òpera, L’elisir d’amore.

L’elisir d’amore arriba a ser moltes coses. Una infinitat de coses. Significa la quadratura del cercle en molts sentits: en la comicitat de la lírica italiana, la construcció i síntesi de la senzillesa com a màxima expressió. De la bellesa vocal. Del sentit belcantista. És, sens dubte, un dels cims donizettians per excel·lència. La gran comèdia italiana (un cop estrenat Don Pasquale) que no trobaria parangó fins a Gianni Schicchi de Puccini, més de vuit dècades després. Falstaff i Meistersinger… realment els podem considerar comèdia?

La immediata connexió emocional —vital, diria— que sentim envers L’elisir es fonamenta en el més difícil d’aconseguir: la seva senzillesa. I aquesta rau, al seu torn, en quatre personatges aparentment dibuixats sobre unes línies —musicals i dramàtiques— senzilles, provinents de la tradició italiana de la Commedia dell’Arte i de la pròpia òpera. Un dels grans músics del bel canto romàntic italià mirant cap al teatre pur. Sí, Elisir és bellesa, és expansió melòdica i l’abraçada del lirisme, però també és paraula, accent, inflexió i caràcter a l’hora de saber dir.