Articles òperes

Oriol Pérez Treviño
Musicòleg i assaigsta

No és fàcil aproximar-se a les qüestions i necessitats que requereixen la interpretació de la favola in musica L’Orfeo (1607) de Claudio Monteverdi (1567-1643) que, en anys posteriors, exactament el 1616, el mateix compositor la va definir com «una giusta preghiera». Aquesta nova definició, «una justa pregària», ens permet comprendre l’humus que palpita en el fons d’aquesta obra i que ens porta fins a les fonts de la mitologia, a les relacions establertes entre la Camerata de Bardi amb les obres literàries, entre d’altres, de Marsilio Ficino (1433-1499); a la recerca de les connexions entre l’hermetisme, l’orfisme, el cristianisme i, fins i tot, l’alquímia. Tota l’arquitectura musical i dramàtica de la favola està impregnada d’un alt simbolisme i on els actors-cantants han d’esdevenir alguna cosa més que ser els simples intèrprets d’una obra, sinó que han de ser l’encarnació d’una veritable presència representativa on, sense anar més lluny, a judici del musicòleg Josep Maria Gregori, el personatge d’Orfeu «cerca de representar musicalment el valor teològic d’una prisca theologia que canta en un llenguatge mític l’harmonia d’Apol·lo». Ras i curt. En aproximar-nos a les necessitats vocals dels personatges de L’Orfeo no ens podem quedar amb la prestació dramàticomusical que s’exigeix als cantants sinó que, implícitament, se’ls requereix d’una prestació vinculada amb l’espiritualitat.

Albert Garriga
crític musical

Un ballo in maschera, obra mestra de Giuseppe Verdi, és una joia de la música operística que brilla amb especial intensitat gràcies a la complexitat i riquesa de les seves veus. La història, plena d’intriga política i amor tràgic, es desenvolupa a través de personatges que requereixen una gran profunditat vocal i interpretativa.

Pel que fa a Riccardo, el personatge central, requereix un tenor líric-spinto amb una tessitura que s’estén des del Sol#3 fins al Do5, combinant agilitat vocal amb expressivitat dramàtica, un rol de gran complexitat tècnica i interpretativa. A diferència d’un personatge estàtic i unidimensional, Riccardo es revela com un personatge dinàmic i polifacètic. En el primer acte, s’introdueix com a governador, i domina aquest rol, però al mateix temps es presenta com un home lleuger, apassionat per Amelia i amb un desig insaciable de plaer i diversió, demostrant un caràcter impregnat d’humor.

A mesura que l’òpera avança cap al segon acte, Riccardo es transforma: deixa de ser un personatge lleuger per convertir-se en una figura més profunda, apassionada i romàntica. Enamorat fervorosament, el seu duet amb Amelia en aquest acte és d’un romanticisme exaltat i destaca com una de les pàgines d’amor més boniques de tota l’obra verdiana.

Ilaria Narici
autora de l’edició crítica d’Un ballo in maschera

«Vet aquí on sóc i, després del trasbals de Nàpols, estimo enormement aquesta profunda quietud. És impossible trobar una localitat més lletja que aquesta però, d’altra banda, és impossible que enlloc més pugui viure amb més llibertat que aquí; amb aquest silenci que et deixa temps per pensar i sense tornar a veure mai més uniformes de cap color, és meravellós!… Des de Nabucco en endavant que no he tingut, es pot dir, una hora de tranquil·litat. Setze anys de galeres!»

[I Copialettere de Giuseppe Verdi, Milà, 1913, pàg. 572]

Després de tornar de Nàpols al bon retir de Santa Àgata, Verdi va escriure a la comtessa Clara Maffei el 12 de maig de 1858 tot esmentant el «trasbals de Nàpols», en referència al seguit de problemes previs que va tenir amb els censors napolitans durant la creació de la nova òpera per a la temporada 1857-1858 del Teatre San Carlo. L’òpera en qüestió era Gustavo III que, després de diverses peregrinacions als indrets, les èpoques i les situacions que van requerir els censors, es va representar en un altre teatre (Teatro Apollo de Roma), en una altra data (el 17 de febrer de 1859) i, sobretot, amb un altre títol: Un ballo in maschera.