Articles òperes juliol 26

Quan el 1889 Verdi estava a punt de compondre Falstaff, els «anys de galeres» que li havien enfortit el caràcter i l’ofici ja eren molt remots, i també era molt lluny la trilogia popular que, en canvi, n’havia confirmat la notorietat i el prestigi, i també ho eren els grans èxits, en tots els teatres del món, de les òperes de maduresa que n’havien consolidat la fama. Amb 76 anys, feia temps que Verdi s’havia alliberat dels litigis amb els empresaris, de les negociacions extenuants amb cantants, llibretistes i censors, i, en aquell moment, gaudia d’una vellesa benestant amb un «estat de […] salut bo, òptim, robust», com va dir en una carta a Boito del 7 de juliol de 1889. Malgrat la «xifra enorme» de la seva edat (o, més aviat, precisament gràcies a ella), es trobava, doncs, en les condicions ideals per deixar-se seduir per les perspectives d’un enèsim repte: «Quina alegria! Poder dir al públic: Encara sóc aquí! Saludeu-me!».

En Falstaff es fa palès que per a Verdi la veu va ser sempre el seu millor vehicle expressiu i el més fefaent, tot i així, l’orquestra va anar adquirint gradualment la seva loquacitat dramàtica pròpia i participativa. Però l’obra necessita un equip sòlid de cantants amb una homogeneïtat estilística especial, un equilibri tímbric exigible més que evident i un concepte global unitari que cal que s’imposi des de l’orquestra. Perquè els seus personatges –sis de principals i quatre de suport, entre els quals s’inclou Meg Page− necessiten una batuta que imposi una coherència comuna impecable. El mateix Verdi va manifestar que per cantar la seva obra era més necessària que no pas una gran veu flexibilitat vocal, claredat en la dicció i convicció en el matís; és a dir, un intèrpret que sigui tan bon cantant com actor diligent. O, fins i tot, millor això que allò.