Articles òperes juny 25

Rusalka és una òpera només per a cinc veus. El cor té poc paper, tot i que important en un moment determinat de l’acte segon, i l’orquestra a vegades el substitueix com si fos un poema simfònic amb argument. A les cinc veus protagonistes, que ara examinarem, cal afegir-hi les tres veus femenines de les ondines, les Zinky, «germanes» de la protagonista, dues sopranos i una mezzosoprano o contralt. També tenim els dos personatges més o menys bufs (segons el plantejament que es faci, avui en dia això no està tan clar com abans), el Guardabosc i el Mosso de cuina (Hajný i Kutchik), així com un Caçador, veu de tenor solista entre els que acompanyen el Príncep en les seves aventures cinegètiques. Però l’acció es concentra en aquells cinc protagonistes, que es pot considerar que són acompanyats per les nimfes o amb prou feines interromputs pel Guardabosc i el Mosso de cuina.

La penúltima obra mestra d’Antonín Dvořák, Rusalka, es va estrenar el 1901, tan sols tres anys abans de la mort del compositor. Tot i que sota el microscopi musical sembla formada per molts elements estilístics diferents, considerada en conjunt, aquest découpage musical o cosit d’elements distints crea un ambient especialment memorable per a l’òpera. Gràcies al magistral disseny i a la tècnica de vegades, fins i tot, juganera de Dvořák, Rusalka s’ha guanyat un lloc en el repertori operístic estàndard actual, encara que creiem que, al capdavall, és més Tristan que no pas Die Zauberflöte.

Quan el relativament poc experimentat llibretista, Jaroslav Kvapil, es va presentar davant de Dvořák amb la idea de Rusalka a les mans, el compositor de seguida va acceptar l’oportunitat d’escriure aquesta òpera sobre un conte de fades. Kvapil havia basat el llibret en diverses obres de teatre i relats, com ara La sireneta o Ondina, i en mites i personatges eslaus clàssics. L’habilitat pels elements fantàstics que Dvořák havia mostrat cinc anys abans en una sèrie de poemes simfònics basats en llegendes txeques (Vodnik, La bruixa del migdia, La filosa d’or i La coloma) el convertia en el candidat perfecte per compondre-la.