Articles òperes març 26

Manon Lescaut va tenir èxit allà on moltes altres òperes van fallar. Va aconseguir convèncer el públic i els crítics italians que la recerca del successor de l’envellit Verdi havia acabat. Després de la seva estrena l’any 1893, Giacomo Puccini, amb trenta cinc anys i relativament desconegut —amb poc més de dues òperes fallides al seu nom—, va ser aclamat com l’únic compositor capaç d’assegurar el futur de la gran tradició italiana. Com va aconseguir aquesta proesa?

Una resposta té a veure amb la barreja de trets conservadors i progressistes de Manon Lescaut. Sembla haver assolit el just equilibri entre les convencions «nacionals» familiars i les característiques «internacionals» originals. Segons demostren les visions enfrontades dels crítics contemporanis, l’obra es va rebre com autènticament italiana i suficientment moderna alhora. Per a alguns, com Alfredo Colombani, crític del Corriere della sera, va ser una manifestació pura de música italiana, de «passió i melodia», interpretada com a argument eloqüent a favor de la vitalitat del antic ordre o com a símptoma de endarreriment. Per a altres, l’òpera devia el seu èxit a l’assimilació dels elements modernistes, afegint pes a l’opinió que Itàlia i les seves institucions culturals s’havien de modernitzar per tal de seguir el ritme de la resta d’Europa.

És sobrerament conegut que el melodisme vocal de Puccini parla la llengua de les emocions i arriba directament al cor. En aquest sentit, Manon Lescaut marca un punt d’inflexió en el catàleg del compositor de Lucca, ja que és la primera òpera en què la seva inspiració uneix a l’exuberància pròpia de la joventut, les característiques de la seva plena personalitat creativa, aquelles que més tard esdevindran típicament puccinianes. Per altra banda, combina encara una certa innocència amb el domini dels aspectes dramàtics i representa la consolidació d’un verisme incipient.

Per tot plegat, l’editor Ricordi va tornar a confiar en el compositor malgrat l’elecció d’un tema que ja havia estat tractat recentment per altres compositors. De fet, la femme fatale que sedueix l’home fins a destruir-lo i fins a destruir-se ella mateixa, es digui Manon, Carmen o Lulu (amb totes les quals mostra semblances, l’heroïna), emmarcada en un conte moralitzant que planteja el dilema entre la raó i el sentiment, ha estat pràcticament una constant en la història del teatre i de l’òpera.