Albert Garriga
crític musical

Un ballo in maschera, obra mestra de Giuseppe Verdi, és una joia de la música operística que brilla amb especial intensitat gràcies a la complexitat i riquesa de les seves veus. La història, plena d’intriga política i amor tràgic, es desenvolupa a través de personatges que requereixen una gran profunditat vocal i interpretativa.

Pel que fa a Riccardo, el personatge central, requereix un tenor líric-spinto amb una tessitura que s’estén des del Sol#3 fins al Do5, combinant agilitat vocal amb expressivitat dramàtica, un rol de gran complexitat tècnica i interpretativa. A diferència d’un personatge estàtic i unidimensional, Riccardo es revela com un personatge dinàmic i polifacètic. En el primer acte, s’introdueix com a governador, i domina aquest rol, però al mateix temps es presenta com un home lleuger, apassionat per Amelia i amb un desig insaciable de plaer i diversió, demostrant un caràcter impregnat d’humor.

A mesura que l’òpera avança cap al segon acte, Riccardo es transforma: deixa de ser un personatge lleuger per convertir-se en una figura més profunda, apassionada i romàntica. Enamorat fervorosament, el seu duet amb Amelia en aquest acte és d’un romanticisme exaltat i destaca com una de les pàgines d’amor més boniques de tota l’obra verdiana.

Finalment, en el tercer acte, Riccardo revela una serietat i gravetat que reflecteixen la seva noblesa d’esperit. Aquesta profunditat moral és clau en el seu sacrifici final, quan troba la força per separar-se d’Amelia. La seva ària «Ma se m’è forza perverti», és un clímax emocional i artístic, no només per la seva intensitat dramàtica, sinó també per ser una de les àries de tenor més extraordinàries i commovedores de Verdi. Aquesta evolució de Riccardo és fonamental per comprendre la genialitat d’Un ballo in maschera.

Aquest rol demana una veu capaç de mostrar tant passió com lideratge, amb la capacitat d’alternar entre moments de gran delicadesa i poderosa expressió dramàtica. Josep Carreras, amb la seva veu lírica i intensa, va captar la passió i el lideratge del personatge, molt palès en l’enregistrament del seu debut a La Scala de Milà al costat de Montserrat Caballé (1975). Plácido Domingo va aportar una profunda sensibilitat i riquesa vocal, mentre que Luciano Pavarotti va oferir una interpretació amb la seva veu resplendent i poderosa. Franco Corelli i Carlo Bergonzi, cadascun amb el seu estil únic, van enriquir el rol amb la seva interpretació carismàtica i expressiva. A més, Marcelo Álvarez i Franco Bonisolli han aportat les seves veus poderoses i emotives, oferint una nova dimensió al personatge.

Amelia, el centre de l’amor prohibit de l’òpera, requereix una soprano lírico-spinto amb una tessitura que oscil·la entre el Sol3 i l’Lab5. Aquesta veu ha de ser càlida i expressiva, capaç de transmetre una àmplia gamma d’emocions, des de la innocència i la passió fins a la desesperació que sorprèn particularment per la seva la profunditat. Contràriament a la imatge estereotipada de les heroïnes romàntiques, que sovint són representades com a joves innocents, Amelia es distingeix com una figura madura i complexa. És una dona plena, amb tota la riquesa emocional i l’experiència vital que això comporta, i a més, una mare. Això la diferencia clarament de les protagonistes juvenils típiques de moltes òperes romàntiques, que solen centrar-se en els primers desenganys amorosos o en experiències iniciàtiques.

Un altre aspecte clau d’Amelia és el seu fort sentit moral. Encara que està profundament enamorada, fins i tot amb passió, de Riccardo, mai no perd de vista la seva responsabilitat com a esposa i mare. Aquest conflicte intern es manifesta de manera exquisida en el gran duo del segon acte amb Riccardo «Teco, io sto». Aquest moment, únic en l’obra de Verdi, mostra un amor complex: indubtablement és un duo d’amor, però un amor frenat per la consciència moral d’Amelia, que manté una distància emocional constant. Quan Amelia confessa «Ebben si, t’amo», ho fa amb reticència, i aquesta tensió interna brilla amb especial força en la seva segona ària, «Morrò, ma prima in grazia». Aquí, expressa amb passió –i amb una tragèdia palpable, creient que està a punt de morir– un amor maternal que la seva moral li permet exhibir plenament, deixant anar la passió reprimida. Aquesta complexitat del seu amor, que es manifesta amb força en frases com «Ma tu, mobile / Me d’éfendi dal mio cor!», reafirma la profunditat i la humanitat d’Amelia com a personatge clau a Un ballo in maschera.

Montserrat Caballé va deixar una empremta inoblidable amb la seva veu lírica i expressivitat commovedora. Renata Tebaldi i Aprile Millo van capturar l’essència d’Amelia amb les seves veus riques i plenes. Leontyne Price, amb la seva veu poderosa i captivadora, va aportar una intensitat dramàtica especial al rol. Altres intèrprets com Maria Callas i Joan Sutherland han explorat aquest personatge, aportant cadascuna la seva singularitat vocal i interpretativa, enriquint així la complexitat d’Amelia.

El marit d’Amelia, Renato, és un baríton líric amb un registre que abasta des del Sol2 al Sol4, ha de projectar força emocional i moral. «Eri tu» és una ària clau que requereix un timbre ric i una habilitat per expressar la complexitat emocional del personatge. Piero Cappuccilli, amb una veu rica i càlida, Renato Bruson, amb un estil melòdic i expressiu, i Tito Gobbi, amb la seva habilitat única per capturar la complexitat emocional del rol, han deixat una marca profunda en aquest personatge. Dimitri Hvorostovsky i Leo Nucci han aportat també interpretacions destacables, cada un amb un enfocament únic i una profunditat interpretativa que enriqueix el rol.

El patge i confident de Riccardo, Oscar, interpretat per una soprano lleugera, requereix una veu cristal·lina i àgil, capaç de reflectir la joventut i l’esperit juganer del personatge. La tessitura d’Oscar oscil·la en el rang alt de la soprano, mostrant una agilitat vocal i una capacitat d’aportar lleugeresa i humor a l’òpera. Edita Gruberova va destacar en aquest rol amb una agilitat vocal excepcional i una presència escènica encantadora, mentre que Kathleen Battle va captivar amb la seva veu clara i la seva capacitat per donar vida a la vivacitat d’Oscar. Sumi Jo i Natalie Dessay també han interpretat aquest rol, cadascuna aportant una frescor i una vivacitat úniques al personatge.

Ulrica, la vident, és un contralt amb una veu fosca i misteriosa que abraça del Fa3 al Fa5. «Re dell’abisso, affrettati» és un exemple de com la seva veu ha de crear un ambient intens i misteriós. Elena Obratzova i Shirley Verret han excel·lit en aquest paper, amb veus úniques que han creat una presència hipnòtica. Fiorenza Cossotto i Dolora Zajick han aportat també interpretacions memorables, amb un profund coneixement del personatge i una veu que transmet autoritat i misticisme.

A més dels protagonistes, Un ballo in maschera inclou personatges secundaris com Sam i Tom, amics de Riccardo, i Silvano, un mariner. Aquests rols, encara que no tant centrals com els principals, aporten matisos addicionals a l’obra amb les seves veus i contribueixen al desenvolupament del drama. La seva presència en l’òpera enriqueix la textura vocal i ofereix una varietat més àmplia d’expressions musicals.

Les interpretacions dirigides per mestres com Claudio Abbado, Riccardo Muti, Georg Solti i Giuseppe Patanè han immortalitzat aquesta òpera, reflectint la diversitat dels seus personatges i les seves complexitats emocionals. Els intèrprets han aportat la seva essència i interpretació única, enriquint així l’obra mestra de Verdi amb cada nova actuació.

Un ballo in maschera continua sent una peça fonamental en el repertori operístic, no només pel seu impacte dramàtic i musical, sinó també per la manera en què exigeix als seus intèrprets una profunditat i versatilitat vocal excepcionals. Aquesta òpera no només és un testimoni del geni de Verdi com a compositor, sinó també una finestra a la capacitat expressiva de la veu humana en tota la seva esplendor. La complexitat dels seus personatges i la varietat de veus requerides per interpretar-los fa que cada nova producció i cada nou elenc aportin una perspectiva fresca i enriquidora a l’obra.

Amb aquesta rica amalgama vocal i dramàtica, Un ballo in maschera continua captivant les audiències i desafiant els cantants, demostrant la seva duradora influència i importància dins del món de l’òpera. La seva combinació única de melodia, harmonia i expressió vocal segueix sent una font d’inspiració per a intèrprets i aficionats, oferint una experiència immersiva i profundament emotiva que ressalta el poder incommensurable de la música.