Akhnaten és l’última d’una trilogia d’òperes de «retrats» de Philip Glass, centrada en tres individus que van canviar el curs de la història a través del poder de les seves idees. La primera, Einstein on the Beach (1976), tracta sobre el matemàtic i físic Albert Einstein. Satyagraha (1980) se centra en el moviment de protesta no violenta de Gandhi, i Akhnaten (1983) tracta sobre la vida i les conviccions religioses del faraó egipci Akhenaton.

Philip Glass, considerat un dels compositors contemporanis més influents, es descriu a si mateix com un compositor de «música amb estructures repetitives». A la dècada de 1960 va estudiar a París amb la influent professora francesa Nadia Boulanger, on va aprendre un domini tècnic de les habilitats de composició a l’estil de la Segona Escola de Viena, però el seu estil està molt influenciat per diverses fonts musicals, des de la música índia fins a la improvisació de jazz.

Glass té una obra prolífica que inclou simfonies, concerts, òperes, cançons, música de cambra i, en particular, bandes sonores de pel·lícules. Tot i que no li agrada el terme, els crítics musicals sovint classifiquen Glass com un compositor «minimalista», fent referència al seu estil musical que construeix petits patrons melòdics i rítmics per formar un ric tapís auditiu. En el món musical de Glass, l’oient no hauria d’esperar «esdeveniments» musicals típics occidentals com ara clímaxs sobtats; en canvi, l’oient s’immergeix en textures que envolten i es desenvolupen.

Akhenaton va ser un faraó egipci de la Dinastia XVIII. Les dates de la seva vida s’estimen entre el 1351 i el 1334 aC. Quan va morir el seu pare Amenhotep III, va heretar la doble corona de l’Alt i el Baix Egipte i va governar durant 17 anys amb la seva esposa principal, Nefertiti. Sovint se’l coneix com el faraó «heretge» o «rebel» a causa de les grans reformes religioses que va intentar introduir durant el seu regnat. Va declarar una nova religió basada en el culte a un únic déu, el déu sol, Aton, que va imposar al seu poble, suprimint el culte a altres deïtats. El seu nou déu era universal i suprem. En anomenar-se «fill d’Aton», Akhenaton es va associar amb aquest déu totpoderós. Les seves idees radicals no van ser ben rebudes pel poble d’Egipte i, després de la seva mort, els seus temples van ser destruïts i el seu nom va ser esborrat dels monuments en un intent d’esborrar tot rastre d’ell. Això va ser significatiu, ja que les creences egípcies sobre l’altra vida posaven èmfasi en dir el nom del difunt; el renaixement a l’altra vida no era possible si no es respectava el nom d’una persona.

Les excavacions arqueològiques de finals del segle XIX i principis del XX a la Vall dels Reis van desencadenar un ressorgiment de l’interès per la seva història, tot i que la història completa de la seva vida i regnat roman desconeguda. La nova religió d’Akhenaton va veure com el déu del sol Aton substituïa tot el panteó de déus i deesses egipcis. Abans d’Akhenaton, Aton simplement representava la llum que emanava del disc solar; típicament representada per mans que irradiaven des del sol i emetien el signe de l’ankh. Akhenaton i Nefertiti es van convertir en els summes sacerdots i únics mediadors d’Aton. Això va fer que la parella reial tingués poder absolut, cosa que va minar el poder dels sacerdots del temple.

Tot i que es van fer intents per esborrar Akhenaton de la història de l’antic Egipte, ha inspirat artistes, escriptors, compositors i grups de persones que s’identifiquen amb ell per diverses raons. Hi ha hagut molta especulació sobre les seves motivacions i el seu regnat, que han alimentat reimaginacions creatives d’aquest infame faraó i la seva cort. Ha estat considerat un poeta de la natura, un iconoclasta, fonamentalista, artista i filòsof messiànic. Des d’una perspectiva moderna, és considerat el primer monoteista.

Akhnaten està estructurada com una sèrie de quadres en tres actes, que representen l’ascens, el regnat i la caiguda d’Akhenaton. Està escrita per a 12 veus solistes, cor i un narrador parlat. Òbviament, és menys «operística» que les òperes anteriors de Glass, com ara Satyagraha, ja que inclou interludis orquestrals extensos i molt text parlat. L’orquestració és escassa i no inclou violins, utilitzant un alt nivell de dissonància com en l’«Himne al Sol» cantat per Akhenaton.

Tot i que es basa en fragments de fets coneguts, amb personatges extrets de persones conegudes de la història, les escenes que componen l’òpera són imaginàries. El llibret d’Akhnaten va ser escrit per Philip Glass en associació amb Shalom Goldman, Robert Israel i Richard Riddell. El text prové de fonts originals i es canta en les llengües originals. Els textos egipcis s’extreuen del Llibre dels Morts, d’un poema del mateix Akhenaton i d’extractes de proclames i cartes contemporànies del regnat del faraó. Altres seccions són en accadi babilònic i hebreu bíblic. L’«Himne al Sol» d’Akhenaton es canta en la llengua del país on es representa l’òpera, una particularitat marcada pel mateix Glass a l’hora de compondre l’òpera. En les representacions del Liceu, l’Himne es cantarà en català.

El personatge d’Akhenaton es caracteritza clarament al llarg de l’òpera, ja que una trompeta solista sempre acompanya el seu cant. Això marca la figura com a «poc convencional» i reflecteix la seva espiritualitat diferent i la distància tant dels seus compatriotes egipcis com d’un públic modern.

John Richardson
Professor de Musicologia de la Universitat de Turku. Autor de Singing Archaeology: Philip Glass’s Akhnaten