L’elisir d’amore arriba a ser moltes coses. Una infinitat de coses. Significa la quadratura del cercle en molts sentits: en la comicitat de la lírica italiana, la construcció i síntesi de la senzillesa com a màxima expressió. De la bellesa vocal. Del sentit belcantista. És, sens dubte, un dels cims donizettians per excel·lència. La gran comèdia italiana (un cop estrenat Don Pasquale) que no trobaria parangó fins a Gianni Schicchi de Puccini, més de vuit dècades després. Falstaff i Meistersinger… realment els podem considerar comèdia?

La immediata connexió emocional —vital, diria— que sentim envers L’elisir es fonamenta en el més difícil d’aconseguir: la seva senzillesa. I aquesta rau, al seu torn, en quatre personatges aparentment dibuixats sobre unes línies —musicals i dramàtiques— senzilles, provinents de la tradició italiana de la Commedia dell’Arte i de la pròpia òpera. Un dels grans músics del bel canto romàntic italià mirant cap al teatre pur. Sí, Elisir és bellesa, és expansió melòdica i l’abraçada del lirisme, però també és paraula, accent, inflexió i caràcter a l’hora de saber dir.

Aquesta és una de les creacions més grans del romanticisme bufo, encara que en realitat no anem al teatre esperant riure; hi anem per enamorar-nos, amb l’esperança de no patir gaire pel camí. La consagració de l’amor platònic, de la idealització de l’ésser estimat, una vegada més. D’això viu el Romanticisme, no ho oblidem. Aquesta és la màgia que esperem a L’elisir. Donizetti dibuixa emocions, personatges reals, submergits en aquella candidesa amable que supera, o almenys pren una via diferent de la sentida fins aleshores a les comèdies rossinianes.

Definir les veus només per la seva extensió o tessitura, tal com s’acostumava a fer no fa tants anys, suposa avui dia com voler posar portes al camp. Així doncs, les veus dels personatges de L’elisir d’amore no deixen de ser una projecció dels seus caràcters, comeses i destins. Trobem damunt l’escenari un quartet delineat per la més pura convenció (Adina – Nemorino – Belcore – Dulcamara), més Giannetta com a particchina.

La d’Adina, l’adin(erad)a protagonista, és una veu que ha de sonar a llum, a brillantor i a descarament. Proveu de cantar-ne la part a casa. Si no aconseguiu un resultat decent, serà probablement per una d’aquestes raons: perquè no sou sopranos o perquè no teniu la seguretat vital de ser rendistes o terratinents. Potser, fins i tot, es donen totes dues circumstàncies. Ai, qui hagués nascut terratinent! El personatge tendeix a estereotipar-se per la comèdia italiana i les diverses serpines, tot jutjant des de la platea la seva llibertat. Tanmateix, podríem traslladar-la al present com una dona lliure (dèi seguir l’usanza mia, ogni dì cambiar d’amante / has de seguir el meu costum, canviar d’amant cada dia) i que no ha de retre comptes a ningú… i que finalment cau enamorada… o alguna cosa semblant.

Si ens cenyim a la partitura, són històricament les sopranos lleugeres, lírico-lleugeres i fins i tot líriques més plenes les que han donat millor vida a aquesta part. Necessita d’allò voluble, d’aquell riure desvergonyit que sobrevola la seva manera de dir i la seva relació amb Nemorino… per molt que aquesta, finalment, giri cap a quelcom més profund i vertader. Dominar la part alta del pentagrama, al cap i a la fi. Tot i així, en la seva evolució psicològica, a mesura que l’obra avança, podem notar una escriptura en la seva part menys florida, més lineal, més directa i honesta.

Prenem, per exemple, la seva pàgina de sortida: «Della crudele Isotta» («De la cruel Isolda»), i comparem-la amb la seva escena quan es descobreix davant el seu estimat: «Prendi, per me sei libero» («Pren, per mi ets lliure»). Si bé a la primera es busca l’exageració, fins i tot la caricatura per part d’Adina, reflectint aquell caràcter aparentment frívol, amb ascensos fins a un Si6, a la pàgina del segon acte —heroica, fins i tot— no només se li exigeix gairebé una octava menys per dalt (fins al Do6), sinó que els seus sentiments es reflecteixen en un cant més recollit i íntim (ella s’ha adonat que l’estima), per molt que Donizetti no es resisteixi a donar-li una ampla escala ascendent i descendent, mostra de la seva exaltació emocional del moment. Ella sent de veritat! En tot just un compàs i mig recorre amb semicorxeres des del punt màxim de la pàgina, el mencionat Do6, fins a la profunditat d’un Do4, el mínim. No és un gran salt intervàl·lic, sinó un recorregut vertiginós des d’aquell agut que mostra la seva desimboltura inicial fins al greu d’un sentiment real amb què tanca feliçment l’òpera.

Mentre que, d’entrada, per a Adina tot això és simple entreteniment, per a Nemorino, com a proletari, l’amor es planteja com un veritable refugi. I això s’ha de sentir en la seva veu. És algú que ens ha de despertar, des que apareix en escena, des que obre la boca, tota la nostra empatia. El ximple del poble, si es vol, d’acord, però aquell ximple en què tots ens sentim irresistiblement reflectits. Podria venir Nemorino de l’italià nemore (petit bosc), amb el sufix –ino (encara més petit)… al·ludint al seu origen humil i poc sagaç?

La seva línia vocal és directa, no embellida amb floritures, més senzilla. Més “honesta”, si es vol veure així. Hem de sentir que la veritat d’aquesta història rau en els seus sentiments. Per descomptat, com tot protagonista romàntic que es preï, beu de tons heroics i regala, com també era habitual, una ària desplegada sobre la bellesa de la veu, desproveïda de coloratures i artificis, acompanyada aquí pel cor anglès i on apareix, per primera i única vegada en tota l’òpera, l’arpa. Una romança en tota regla que, pel seu to patètic —de melancòlic, no penseu pas…—, en la majoria d’ocasions es canta amb una pàtina de tristesa. Difereix una mica del que realment diu, ja que Nemorino descriu com ha vist «una furtiva llàgrima» escapar-se dels ulls de l’estimada. Per fi sembla haver enderrocat el teló d’acer dels sentiments d’Adina. El noi està confús, però exclama clarament «M’ama!» («M’estima!») i acaba dient «Cielo, si può morir» («Cel, ara ja puc morir»).

Està escrita, originalment, per a una veu que podríem catalogar de tenor líric, però pot ser ben construïda també des d’un registre de tenor lleuger o lírico-lleuger. Aquí, el principal és cantar des de la bellesa. La partitura i els versos s’encarregaran d’accentuar la comicitat del personatge (i el vi, no oblidem el vi!), però el control del fiato, el legato i el cant a flor de llavis han de córrer a càrrec de l’intèrpret.

Deixant de banda el paper més comprimari de Giannetta, servit per una soprano lírica, Romani suma als retrats principals, amb un traç simple, uns personatges amables, delineats des del seu nom: Dulcamara prové d’una planta curativa del mateix nom, formada per Dolce + Amaro en italià (dolç i amarg), com tantes medicines; i Belcore és obvi que, en el fons, té un bon cor (Bello + Core).

El venedor ambulant Dulcamara, un baix buffo de manual, és, per descomptat, en Polichinela; és Victor Lustig venent dues vegades la Torre Eiffel, tants bergants del nostre Segle d’Or i la Power Balance de la telebotiga. És un entabanador, però ja es veu que es fa estimar. Beu directament de la tradició còmic-rossiniana i la seva pàgina de sortida, «Udite, udite o rustici» («Escolteu, escolteu oh camperols»), delineada sobre el clàssic canto sillabato, és tota una declaració d’intencions. Fixem-nos només en aquest «rustici», que té un doble joc d’intencions, ja que pot traduir-se també com «rústics». Dulcamara es creu per sobre dels ingenus vilatans… però l’amor més ingenu ho pot tot. I a ell, mentre li continuïn omplint la butxaca, amb el seu cant flexible, adaptable a tota ocasió, tot li semblarà bé.

És una cosa que ja sembla saber, de llarg, el sergent Belcore. Son galante e son sargente (Sóc galant i sóc sergent) és, per alguna cosa, el seu branding. Es tracta del que denominaríem un baríton líric, d’escriptura central i alguns ascensos a l’agut, com demostra la seva pàgina solista «Come Paride vezzoso» («Com el gentil Paris»). Tot i com el mostra Donizetti musicalment, amb melodies a ritme de marxa i melodies de menor envergadura que les dels protagonistes, la seva major preocupació, com demostra fins al final de l’òpera, sembla ser més fer l’amor que la guerra. Ai, si tots aquells de qui depenen les bombes tinguessin una mica més de Bel Core!

Gonzalo Lahoz
Divulgador musical