Que alci la mà la La forza del destino vertadera! Verdi va escriure a tots els seus amics que havia «completat» la seva òpera per a Sant Petersburg el 1861 (encara que, com sempre, tenia planejat acabar l’orquestració durant els assajos). No obstant això, quan Emilia La Grua –la prima donna que havia d’interpretar el rol de Leonora– va emmalaltir, el compositor se’n va anar de Rússia i es va emportar la partitura de tornada a casa, a Sant’Agata, prop del poble de Busseto. Allí, durant l’estiu de 1862 va polir l’òpera, va introduir alguns canvis importants en l’estructura i va completar l’orquestració. Llavors va tornar a Sant Petersburg. Durant els assajos, va introduir alguns canvis més, sovint per adaptar-la a les necessitats de determinats cantants. Quan ens referim a la versió de Sant Petersburg de l’òpera, sol ser a l’obra tal com es va representar el 10 de novembre de 1862. Però el compositor no és que hagués acabat, precisament, amb la partitura. Uns mesos després, per a una representació que va dirigir a Madrid el 21 de febrer de 1863, va continuar fent-hi modificacions, algunes relacionades amb els nous cantants, mentre que d’altres responien a propòsits artístics diversos. Va abaixar un to, per exemple, la secció final de l’ària de Don Álvaro que conclou l’acte tercer; creia que només el Don Álvaro original, el tenor Enrico Tamberlick, podia fer front a la difícil tessitura i cantar com cal el Do agut al final de l’acte; a Madrid, aquest Do es va convertir en un Si bemoll.

Malgrat que La forza del destino, en la versió de Sant Petersburg/Madrid, és una obra de gran bellesa i força emocional, no ho va tenir fàcil per obrir-se camí en el món de l’òpera italiana durant la dècada de 1860. En un ambient en què es començava a percebre la revolució wagneriana, algunes seccions es van considerar «antiquades», especialment diverses conclusions que semblaven suggerir l’antiga convenció de la cabaletta (penseu en el «Sempre libera» de Violetta o «Di quella pira» de Manrico), per no parlar de l’extraordinària ària per a tenor amb què Verdi havia conclòs originàriament l’acte tercer. A més a més, la crua tragèdia, en què els tres protagonistes moren sense esperança ni consol, no va arribar als cors dels aficionats a l’òpera, a pesar que el compositor havia intentat alleugerir la tristesa amb escenes «costumistes», una en una taverna (la Scena Osteria) i una altra en un campament militar (l’Accampamento) i, fins i tot, amb un personatge obertament còmic, Fra Melitone. Després d’haver contemplat la seva obra durant diversos anys, Verdi va decidir finalment revisar-la novament per a les representacions, sis anys més tard, del Teatro alla Scala de Milà, en cartell a partir del 27 de febrer de 1869. Va eliminar o va modificar algunes de les estructures formals per «modernitzar-les», va afegir una meravellosa obertura (que va substituir el preludi original, una peça encantadora, però menys ambiciosa) i va finalitzar l’òpera deixant el tenor viu entre la comunitat de monjos i la seva moribunda soprano prometent esperar-lo al cel.

Al meu parer, els canvis de Verdi no sempre van ser millores. El 1869, l’estructura del tercer acte, per exemple, pateix terriblement. Després d’haver decidit ometre l’ària final de Don Álvaro, Verdi volia una conclusió efectista per a l’acte i no se li va ocórrer res millor que l’escena del campament militar, culminada amb el «Rataplan» de Preziosilla. El resultat, tanmateix, és que el duo entre el recuperat Don Álvaro i Don Carlo es produeix gairebé immediatament després que aquest juri venjar-se de l’home que acaba de sotmetre’s amb èxit a una operació. A Sant Petersburg, l’escena de l’Accampamento introdueix una oportuna interrupció entre ambdós moments dramàtics; ubicant el duo abans de l’Accampamento, Verdi engega a rodar l’acurada dramatúrgia de l’original.

Les representacions de la versió de 1862-1863 fan servir una nova edició crítica de La forza del destino, preparada per mi, que es basa en part en el treball fet prèviament pel difunt William C. Holmes. S’acabarà publicant juntament amb una partitura completa de la versió de 1869 així com amb tot el material conservat fins als nostres dies (molt abundant) pertanyent a la versió de 1861 (Verdi va fer canvis importants entre 1861 i 1862). Per què necessitem una nova edició de La forza del destino? Per començar, la música de 1861 és totalment desconeguda (i inclou peces realment belles, que haurien d’estar a disposició dels intèrprets per a ocasions especials, encara que probablement no seria apropiat tornar a introduir-les en l’òpera). A més, mai no s’ha publicat una partitura completa de la versió de 1862 i el material disponible es basa en fonts secundàries. En la majoria dels casos, la nova edició crítica ha pogut treballar a partir dels manuscrits autògrafs del mateix Verdi, que la família Verdi de Sant’Agata va posar a disposició dels acadèmics gràcies a la mediació de l’Istituto di Studi Verdiani de Parma. Les diferències són evidents.

Per a la versió de 1869, l’editor milanès de Verdi, Ricordi, porta publicant una partitura orquestral raonablement bona des de finals del segle xix, encara que el compositor no va tenir res a veure en la seva preparació. Així i tot, el mateix Verdi albergava certes reserves sobre la qualitat del treball fet per l’editorial. Com hem vist, el gener i febrer de 1863 es trobava a Madrid per posar en escena l’òpera. Allí es va mostrar descontent amb els materials que Ricordi va proporcionar per a les representacions. Així ho expressava amb les seves pròpies paraules en una carta a Ricordi escrita el 17 de gener de 1863: «Permeti’m formular algunes franques i sinceres observacions sobre els seus copistes, que haurien d’estar sotmesos a millor supervisió. A banda de la seva terrible escriptura, la incertesa de les notes i els nombrosos errors, el que no puc perdonar de cap manera és la quasi completa falta de colors i expressió. A les parts vocals mai, o pràcticament mai, no hi ha una indicació escènica, mai un crescendo, staccato, rallentando, stentato, pppp, ffff, etc. Com a màxim, unes poques f o p simples. D’aquesta manera, la música es converteix en un exercici de solfeig. I, encara pitjor, els seus copistes tenen el desafortunat costum d’afegir notes (ja es pot imaginar quines notes) quan jo trio elidir dues vocals sota una única nota. Creuen que és ignorància per part meva i posen dues notes on jo n’escric una. Deixi’m citar-li un exemple. Amb totes aquestes faltes, només en les parts vocals impreses del “Rataplan”, que té uns 80 compassos d’extensió, he corregit catorze errors de notes i setanta-quatre indicacions de color o d’expressió. Una peça només per a veus en què tot l’efecte resideix en els colors es converteix en quelcom insignificant. En resum, és evident que els seus copistes treballen massa ràpid. Si cobren per pàgina, comenci a pagar-los per hora; augmenti’ls el sou; faci el que consideri millor. Però aturi aquest desordre, que pot tenir un efecte devastador en l’èxit o el fracàs d’una òpera».

No costa imaginar per què un editor hauria preferit fer veure que tals paraules no haguessin existit mai! Les coses com són: amb els anys, Ricordi certament ha supervisat millor els seus empleats i els materials disponibles avui en dia per a La forza del destino no són tan desastrosos. Malgrat això, la història de l’obra és complicada i és la tasca de l’edició crítica posar aquesta història en ordre i fer disponible la música en totes les formes de les quals Verdi va ser responsable.

Algunes de les novetats més sorprenents són les següents. De la versió de 1861, per exemple, a mi m’agrada especialment una versió anterior de la romança de Leonora de l’acte primer, «Me pellegrina ed orfana». També és encantadora una balada de l’Alcalde que Verdi va planejar originàriament al principi de l’escena de l’Osteria. A aquestes alçades de la història de l’òpera, però, Leonora mai no apareixia a l’escenari durant la primera meitat de l’acte segon, per la qual cosa no hi havia cap conjunt elegant («Su noi prostrati e supplici»). Una vegada va decidir introduir Leonora en l’escena, amb la seva veu surant sobre el nou conjunt, Verdi devia considerar que la balada prolongava en excés l’escena i la va retirar. Tot i que probablement tenia raó, també és bo conèixer aquesta atractiva composició.

Però fins i tot en els passatges que no es van canviar entre les versions de 1862 i 1869 hi ha sorpreses importants. La història impresa de La forza és tan complicada com la seva gènesi. Verdi va tenir relativament poc a veure amb la impressió de la versió de 1862, mentre que el 1869 –quan treballava a Milà braç a braç amb els copistes de Ricordi– es va concentrar exclusivament en els canvis que estava fent i no en el material que no es va arribar a canviar. En conseqüència, es van transferir una gran quantitat d’errors de les primeres edicions a les còpies posteriors que continuen circulant avui en dia. Dos dels meus preferits estan relacionats amb paraules i ambdós s’identifiquen immediatament. Quan Fra Melitone recita el seu còmic sermó durant l’escena del campament militar fa un joc de paraules amb els pecats dels soldats congregats i dels civils que els acompanyen (els seus peccati), que s’estenen sobre ells com una gran quantitat de peix (pece). Amb aquest pece conclou que mai no podrà haver-hi pau (pace). Després de declamar diverses vegades «con tal pece non v’è pace», les partitures de Ricordi li fan repetir de forma obsessiva «pece, pece, pece, pece». No és el que Verdi va escriure: ell va acabar alternant «pece, pace, pece, pace». Un cop es capta la broma, no es pot evitar fer una ganyota en sentir com les partitures impreses la van fer malbé. I després hi ha el «Rataplan», en què el cor canta una vegada i una altra «Pim, pum, pum», segons les partitures impreses. Però el text de Verdi, com qualsevol nen italià sap, és en realitat «Pim, pum, pam», amb aquesta explosiva vocal a final. Com va poder algú equivocar-se fins a tal punt?

Cal anar amb compte, per descomptat, perquè en alguns casos els canvis en les edicions impreses de 1869 poden reflectir els desitjos del mateix Verdi, encara que no els hagués introduït en el seu manuscrit. La frase final del bell tema del duo de l’acte primer de Leonora i Don Alvaro, «Mi segui… Andiam, dividerci il fato non potrà» [Segueix-me… Som-hi, el destí no ens podrà separar], conté un salt d’octava descendent seguit d’un salt de dècima ascendent. No hi ha dubte que és el que Verdi va escriure el 1862, perquè apareix en totes les fonts. Però les partitures vocals de 1869 eliminen els salts i mantenen les veus en el registre agut. Encara que no tenim proves escrites que Verdi ordenés fer aquest canvi, és impensable que algú s’hagués atrevit a introduir una modificació de tal magnitud sense la seva aprovació.

Preparar una edició crítica no consisteix simplement a anar copiant a la babalà una font manuscrita: requereix anar comparant constantment tot el material musical disponible, tenir en compte cartes, el testimoni dels coetanis, així com un coneixement profund del marc social dels teatres d’òpera italians. Al final del procés, amb la nostra feina hem de posar a disposició dels intèrprets de la nostra època la que, segons la nostra opinió, és la millor partitura possible de l’òpera, la més propera possible als desitjos de Verdi. Després ja és cosa d’ells fer-ne música i teatre.

Philip Gossett
Catedràtic emèrit de Música de la University of Chicago. Autor de l’edició crítica de La forza del destino