«La música comença allà on s’acaben les paraules»
Johann Wolfgang von Goethe (1749–1832)

Goethe és un dels autors més famosos de la història de la literatura. Les seves obres de teatre, poesia i narrativa han estat sovint adaptades a l’escena operística per compositors de totes les nacionalitats. La distància que separa la publicació el 1774 de la seva primera novel·la important, Die Leiden des jungen Werthers, de l’estrena vienesa de l’òpera de Massenet Werther (1892) és un recorregut per tot un segle d’història cultural europea.

Goethe crea la història de Werther a través d’una sèrie de cartes fictícies que el personatge escriu a un amic. Hi descriu la seva arribada a la ciutat alemanya de Wetzlar, on se celebra un ball al qual assisteix i on s’enamora de Charlotte, qui, malauradament, està compromesa amb un altre home de nom Albert. Un cop s’adona de l’obsessiva atracció que Charlotte exerceix sobre ell, Werther és obligat a abandonar la ciutat. Incapaç de superar la seva passió irracional i no corresposta per la jove, s’acaba suïcidant (aquí l’autor recorre a la veu d’un narrador per continuar el fil de la història). La veritable història que va inspirar el llibre de Goethe és la seva pròpia trobada amb Charlotte Buff i el seu promès, Kestner. Goethe havia estat temptat de suïcidar-se, però finalment decideix escriure una història en la qual vessarà totes les emocions d’un amor sense resposta. Va ser així com es va crear el personatge de Werther (werther significa ‘valuós’). Les tribulacions del jove Werther va ser escrit en tan sols quatre setmanes; es va publicar el 1774 i va ser rebut amb elogis arreu d’Europa. Va esdevenir un dels primers best-sellers de la història de la literatura, i va ser traduït i llegit a tot el món. Fins i tot hi va haver una campanya de marxandatge per vendre productes inspirats en l’obra, com ara ninos de porcellana de Werther, tasses col·leccionables amb escenes de la novel·la, perfums de Werther i tovallons amb retrats dels personatges de l’obra.

Goethe es va quedar sorprès quan va saber que un bon nombre de lectors es negaven a creure que el seu llibre era tan sols una obra de ficció. El personatge de Werther va esdevenir un símbol de rebel·lió, un model per a aquells que maldaven per expressar el seu desig de llibertat i individualitat. Els homes joves van començar a imitar la manera de vestir de Werther en la ficció —frac blau, armilla de pell groga i calçons, botes marrons i un barret de feltre rodó. Seguint l’exemple de Werther, molts d’ells es van suïcidar amb una còpia de les Tribulacions sota el braç. Aquest comportament va ser conegut com a «efecte Werther», i va crear una alarma tal que, durant anys, el llibre va ser prohibit arreu del món. Goethe, indignat, va assenyalar que la immoralitat de la guerra mai no havia estat motiu de ira per als mateixos crítics!

«En Werther poso tota la meva ànima i consciència artística»
Jules Massenet (1842-1912)

L’òpera Werther de Massenet està basada en la història de Goethe i narra minuciosament l’ambient d’una petita ciutat alemanya, amb la seva congregació protestant, els seus nens i els típics personatges locals. L’estil musical ens diu que Massenet estava abandonant gradualment les estructures tradicionals pròpies dels números musicals independents i que optava per les de la música composta sense interrupció, una circumstància que recorda a les òperes de Richard Wagner. Tanmateix, val a dir que els detalls que conformen les belles melodies de Werther són més propers a l’íntima bellesa de les Lieder de Robert Schumann. Tres llibretistes (Georges Hartmann, editor de Massenet; Paul Milliet, i Edouard Blau) van treballar durant cinc anys en l’adaptació de la novel·la a llibret —de fet, Massenet va admetre en una carta que era molt exigent i que resultava difícil treballar amb ell.

El llibret, que va obtenir un gran èxit, és molt fidel a la novel·la (a sota es reprodueixen en cursiva fragments de la novel·la de Goethe que es corresponen amb alguns moments decisius de l’òpera). Al primer acte, Werther arriba procedent d’algun lloc desconegut; coneix Charlotte en una festa i immediatament li declara el seu amor. A l’escena de Clair de lune [Clar de lluna), Charlotte i Werther surten a caminar en la tranquil·litat del capvespre. L’orquestra, serenament elegant, es va transformant fins a acabar en una explosió passional quan Werther li declara el seu amor a Charlotte. Ella, tot oblidant que està compromesa amb Albert, correspon als sentiments del jove.

«Aleshores, la lluna sorgí per darrere dels boscos, a les muntanyes. […] una visió gloriosa, encara més impressionant pel fet que érem envoltats d’una profunda foscor. Vam romandre en silenci; ella el va interrompre un instant més tard, quan digué […] “La imatge de la meva mare la tinc sempre davant dels ulls quan, al capvespre, estic plàcidament asseguda enmig dels seus fills […], que estan reunits al meu voltant, tal com solien reunir-se al seu voltant”».

Al segon acte, Werther s’adona que mai no podrà arrabassar Charlotte al seu marit.

«Què se’n farà, d’aquesta passió interminable i sense rumb? Sols a ella puc expressar els meus desitjos: la meva imaginació pren forma només en ella, i només amb ella té relació tot el que m’envolta […] Em sento obligat a separar-me d’ella».

La seva passió mútua és tan intensa que Charlotte, per salvar el seu matrimoni, li demana que se’n vagi de la ciutat. Però, davant les objeccions de Werther, ella transigeix i li permet que torni per Nadal.

«El cert és que estava totalment decidida a distanciar-se de Werther. Si s’esperava, la seva indecisió provindria de la compassió i l’amistat; sabia que aquest esforç li costaria molt car a Werther, que li resultaria gairebé impossible. Però aviat es va veure obligada a prendre una decisió».

Al tercer acte, en la vigília de Nadal, Charlotte llegeix a soles les cartes de Werther, una vegada i una altra, en l’ària coneguda com a «Les cartes». Durant aquest solo, Charlotte es mostra cada cop més temorosa de quins seran els seus sentiments en cas que torni Werther, o fins i tot de l’horror que li provocaria que ell mai no tornés. Se sent profundament culpable per haver-lo rebutjat i ara tem per la seguretat del jove, ja que s’ha adonat dels sentiments de depressió i desesper que traspuen les seves cartes.

«T’he d’escriure, estimada Charlotte, aquí, en la cambra d’una petita posada al camp, on m’he refugiat del mal oratge. […] En aquest solitari tuguri, amb la neu i el gebre deixats anar contra la meva petita finestra, has dominat el meu pensament. Tan bon punt vaig entrar-hi, la teva imatge, la teva memòria, oh Charlotte, sorgiren davant meu […] Per Déu! Ni un sol instant de pau, ni una sola hora de felicitat! Res, res!»

A continuació d’aquesta ària en ve una altra d’igualment coneguda, «Les larmes». Charlotte li explica a la seva germana petita Sophie que les llàgrimes no vessades poden arribar a crear un forat en el cor i destruir-lo. En aquesta curta però intensa ària hi ha un solo de saxofon on s’expressa el lament en un duo planyívol amb Charlotte, en la que constitueix una de les primeres aparicions d’aquest instrument en una orquestra clàssica.

Quan arriba, Werther intenta novament convèncer Charlotte que abandoni la seva família i marxi amb ell. La seva famosa ària «Pourquoi me réveiller, ô souffle du printemps?» [«Per què em despertes, oh, alè de primavera?»] li deixa a Charlotte ben clar que Werther està planejant suïcidar-se si el rebutja. El text de l’ària està directament traduït del llibre de Goethe.

«Per què em despertes, alè de primavera? M’acarones i dius: “Et porto la rosada, tot buidant aquestes gotes celestials”, però l’hora de la meva mort és arribada; […] Demà, el viatger tornarà […] els seus ulls em cercaran pels camps, ell em cercarà, i mai més no em tornarà a trobar».

Werther agafa Charlotte d’una revolada i la besa apassionadament, però ella s’horroritza pel que ha fet i surt corrents de l’estança. El jove, al seu torn, abandona la casa a tota pressa en el moment en què el marit de Charlotte, Albert, arriba. Albert rep immediatament un missatge de Werther, en què aquest li demana que li presti les seves pistoles de duel. Albert ha entès que hi ha alguna cosa entre ells. Gelós i amb idea de venjar-se, ordena a Charlotte que agafi les pistoles del prestatge i les hi doni al missatger, el qual lliurarà aquests instruments de mort al nostre heroi.

«Quan va aparèixer el criat de Werther, a Charlotte l’envaí el terror. Li va donar la nota a Albert, qui, fredament, es va girar cap a la seva dona i li va dir: “Dóna-li les pistoles. Li desitjo un viatge ben plaent”».

L’escena primera del quart acte és un turbulent interludi orquestral en què es descriuen els remolins que forma la neu en la nit del 25 de desembre. L’escena segona, titulada La mort de Werther, s’esdevé a la solitària cambra del jove. Charlotte s’ha apressat a buscar-lo, amb l’esperança d’arribar a temps per salvar-lo, però, ai las, Werther ja s’ha suïcidat. A la novel·la de Goethe, Werther mor tot sol, però Massenet elabora aquí una escena final de gran emotivitat per als dos cantants protagonistes. Mentre Werther canta les seves últimes notes, fora de l’escenari escoltem uns nens que canten alegrement la cançó de «Nadal». Werther, ja delirant, es pensa que són les veus dels àngels que li donen la benvinguda al cel. És quan mor que rep finalment la pau i la joia que li ha estat impossible aconseguir a la terra.

A la novel·la de Goethe, la idea del suïcidi de Werther arriba lentament i sembla inevitable. A l’òpera, el suïcidi sembla un acte impulsiu, una circumstància que a bona part de l’audiència li costa acceptar. L’estrena mundial del Werther de Massenet va ser rebutjada per Léon Carvalho, el director general de l’Opéra-Comique de París, qui va considerar que mostrar un suïcidi en escena resultaria massa polèmic. Àustria, però, sí que va acollir aquesta transformació musical de la gran novel·la de Goethe, de manera que l’obra va ser estrenada a l’Òpera de la Cort de Viena l’any 1892 —en traducció a l’alemany a càrrec de l’escriptor Max Kalbeck, autor d’una coneguda biografia de Johannes Brahms. L’èxit aconseguit per l’òpera va fer possible que molt poc després s’estrenés a París. Algunes coincidències ben estranyes acompanyaren aquesta estrena. George Kestner, el nét de la Charlotte Buff de Goethe, es va suïcidar la mateixa nit de l’estrena de l’obra a París. I en la primera representació a Leipzig, el paper protagonista va ser cantat per un tenor de nom Buff, nebot nét de la veritable Charlotte.

Werther és un exemple de la millor època de Jules Massenet, qui va saber combinar hàbilment veus, orquestració, narració i art teatral per crear una de les seves obres mestres més eloqüents i estimades.

Mary Dibbern
Directora musical de Programes Educatius de l’Òpera de Dallas i autora de Massenet: A Performance Guide