Werther és una òpera de finals del segle XIX que tothom associa al tenor titular, fet que es reflecteix en el títol de l’obra com de l’original goethià. Ell té el protagonisme fonamental i és, d’una manera o altra, el centre al voltant del qual giren els altres personatges que, malgrat tenir la seva importància al drama, es veuen d’una manera o altra afectats per tot allò que pensa o fa el jove i hipersensible anti heroi.

Ningú per tant pot privilegiar Charlotte, Sophie o Albert, encara que la dona estimada pel protagonista te molt a veure amb el seu destí, atès que en pocs mesos, quasi en paral·lel als actes de l’òpera, passa d’esperança d’amor a promesa i casada amb un altre home. La tasca feta pels llibretistes a la vint-i-vuitena òpera del catàleg massenetià canvia el pes i el tarannà d’alguns dels personatges respecte a Goethe, com Lotte/Charlotte, o més evidentment Albert, però no pertorbarà qui personifica els estralls de la passió i de concebre l’amor des d’una perspectiva del tot o res, que al cap i a la fi és el que només contempla el jove Werther.

L’òpera es fonamenta en els motius musicals lligats als sentiments dels personatges, no tant en les àries solistes, malgrat que té dues àries de tenor ben característiques, una «Ô Nature, pleine de grâce» al primer acte i sobre tot la conegudíssima «Pourquoi me réveiller» al bell mig del tercer i que dóna pas a un dels duets més intensos de l’òpera francesa, vocalment i orquestral i precedit per la intensíssima escena de les cartes que marca a foc el personatge de Charlotte al tercer acte.

L’expressió musical parteix de la paraula i dels matisos que hi són presents. L’orquestració la fa encara més palesa. Un exemple molt evident és l’ús del saxofon alto per lligar els instruments de metall i de fusta, així com el corn anglès, un dels més rotunds exemples d’il·lustració o suggeriment de la romàntica melangia. Però Massenet no pretén sacrificar la vocalitat i el seu genial melodisme es concentra en àries i duets. Sobta a l’obra l’absència de cor, malgrat el cant infantil i d’alguns personatges que contextualitzen o bé deixen als personatges principals i els seus sentiments més en evidència, com a l’escena del ball.

En sentit estricte, no és Werther un títol que plantegi grans dificultats vocals pel tenor que l’interpreti, ja que la tessitura del rol és la d’un tenor líric ple, amb una extensió que va de Fa₂ a Si_3, però ai, no tothom se’n surt quan aborda aquest paper. La raó és que està construït des del respecte a la prosòdia, l’estil, la claredat de l’articulació i els matisos (la malincolia, el suggerir, el suposar, l’ensenyar breument un món intern apassionat malgrat la cotilla d’un temperament força incomprès en mig d’un entorn avorridament burgès, molt avesat a les petites coses) on l’anti heroi ho capgira tot, des de la seva ment, que s’expressa amb mirades, cartes i àries, ja que no gosa o no s’atreveix a lliutar a tort i dret per l’amor de qui estima. Per tot això el jove Werther encarna perfectament el perfil d’anti heroi. De fet el seu temperament és del tot malaltís, ja que la felicitat és un ideal del tot inabastable, instal.lat com està permanentment en la queixa, el retret, l’impotència o el no saber com.

És per tant un rol que cada tenor porta el seu terreny en funció dels seus punts forts o concepte que sàpiga palesar. Dels tenors famosos del segle passat podem mencionar a Georges Thill, Tito Schipa, Nicolai Gedda, Josep Carreras, Neil Schicoff i sobre tot Alfredo Kraus, que en molts casos el personificava de tal manera que «era» ell des de la primera nota. Ja en aquests primer 25 anys del segle actual, l’anti heroi romàntic ha estat abordat per Ramón Vargas, Rolando Villazón, Jonas Kauffman, Piotr Beczala, Roberto Alagna, Saimir Pirgu, Juan Diego Flórez o Charles Castronovo per citar-ne uns quants.

S’ha d’esmentar que el mateix Jules Massenet el 1901 va adaptar el rol titular per a baríton expressament per a Mattia Battistini, que cantà aquesta adaptació a Varsòvia. Aquesta infreqüent versió s’ha cantat en aquests darrers 30 anys per Thomas Hampson, Ludovic Tézier, Étienne Dupuis o Tassis Christoyannis.

Charlotte en canvi, malgrat la seva extensió, de Do₂ a La bemoll_4, acostuma a ser confiada a mezzosopranos líriques, amb un bon centre i capacitat per resultar molt creïbles en un rol de jove el cor de la qual lluita entre la conveniència, la paraula donada i la realitat. Si als dos primers actes evoluciona gradualment, des del tercer fa un salt qualitatiu, perquè ha de manifestar el seu trasbalsament intern, la mala consciència i fins i tot la ràbia abans de rendir-se i ser coherent amb allò que sent… amb Werther ja moribund. També ha estat cantat per algunes sopranos líriques. És d´aquests rols que depenen molt de les dots actorals i sobre tot de l´habilitat en mostrar-se des dels matisos i ser sinceres i creïbles, amb tot el que comporta, a mesura que el drama va avançant.

Al segle passat en varen destacar mezzosopranos com Ninon Vallin, Susanne Juyol, Rita Gorr, Teresa Berganza, Elena Obratzsova, Janet Baker, Frederica Von Stade, Tatiana Troyanos, Birgitte Fassbaender, i també sopranos com Virginia Zeani, Magda Olivero, Leyla Gencer, Victoria de los Ángeles, Régine Crespin, Ileana Cotrubas, Angela Gheorghiu o Véronique Gens. Més recentment s´hi han encarat mezzosopranos com Susan Graham, Sophie Koch, Kate Aldrich, Elina Garanca o Annalisa Stroppa.

El promès i després marit de Charlotte, Albert, a Goethe és més un bon amic de Werther, però al llibret d’Édouard Blau, Paul Milliet i Georges Hartmann assoleix una dimensió més ombrívola, atès que ràpidament sap qui també estima Charlotte i fins i tot no posa el més mínim obstacle a la petició dels dos pistolons. Amb una extensió de Do₂ a Fa_3, un baríton líric ample amb un corpori centre i hàbil en el frasseig pot estar perfectament còmode al rol, que te alguns moments intensos al duet amb Werther i escenes de conjunt. Marcel Roque, Robert Massard, Gabriel Bacquier, Rolando Panerai, Matteo Manuguerra, Stéphane Degout, Ludovic Tézier han estat grans Albert al llarg dels anys.

El contrapunt lluminós, alegre, desenfadat i fins i tot una mica ingenu a tant drama el dóna Sophie, la germana de Charlotte, de sempre assignat a sopranos lírico-lleugeres. La seva extensió va de Mi₂ a La₄ i té el seu protagonisme a l’acte segon a «Du gai soleil» i a la conversa amb Charlotte al tercer. Ella gaudeix de les nombroses escenes familiars a la primera part de l’obra. Una soprano que tingui aquesta joventut i despreocupació a la veu pot gaudir d’un rol que es defineix més per contraposició a d’altres. Sopranos com Germaine Féraldy, Mady Mesplé, Kathleen Battle, Christine Barbaux, Arleen Auger, Dawn Upshaw, Elisabeth Vidal, Patricia Petibon, Sandrine Piau, Mélissa Petit… han destacat en aquest reduït paper.

Els altres rols comprimaris, com l’agutzil, és cantat per un baix, amb una extensió de Do₂ a Mi₃ i els Johann, Schmidt o Brühlmann solen ser assignats a barítons o baixos i la Kätchen, la promesa durant set anys de Brühlmann, a una mezzosoprano, sense oblidar-nos del cor infantil, molt present a l’inici i al final, atès que l’obra comença i termina el vespre de Nadal, un any sencer on tantes coses passen en un Wetzlar on sembla que mai s’esdevé res d’important.

Immersos de ple en l’univers digital, us proposem una petita selecció de vincles de Youtube per gaudir d’escenes, duets i un enregistrament televisiu històric dels dos darrers actes al nostre Gran teatre del Liceu, de l’època del Consorci.

Confio us agradin i uns interpel·lin a gaudir d’una òpera on el cant i interpretació van molt de la mà.

«Rêve! Extase! Bonheur!» – Final acte I – Jonas Kaufmann (Werther) i Sophie Koch (Charlotte)
https://youtu.be/OY2hod34Nfk?si=FQB9ARc_z73VoOLL

«Lorsque l’enfant revient d’un voyage» – Finale acte II – Roberto Alagna (Werther) i Patricia Petibon (Sophie)
https://youtu.be/lu2c_lpTXqU?si=JLLE9YapLvmFNZd6

«Il faut nous séparer» – Duet Werther-Charlotte – Acte I (versió de baríton) – Ludovic Tézier i Jennifer Larmore.
https://youtu.be/GJDr9bPdikM?si=tM_DjfbEdakojdaJ

«Pourquoi me réveiller» – Aria de l’acte III – Roberto Alagna (Werther) i Béatrice Uria Monzón (Charlotte)
https://youtu.be/9qt9vyqrVqo?si=LyrKavfMW_UvLiO0

Actes III i IV

Alfredo Kraus (Werther), Renata Scotto (Charlotte), Vicenç Sardinero (Albert), María Ángeles Peters (Sophie). Direcció musical: Alain Guingal. Direcció escènica: Giuseppe De Tomasi.

Gran teatre del Liceu, 10 de juny de 1987.
https://youtu.be/6kzUaZfL8LM?si=dmHp9C6R-dz3wITz

Josep Subirá i García
Historiador i crític musical a Scherzo i Ópera Actual