Articles òperes Juliol

Oriol Pérez i Treviño
Musicòleg i assagista

Aproximar-se al dramma per musica L’incoronazione di Poppea (1642) no és fer-ho amb una més de les deu òperes que, segons les ciències musicals, van arribar a ordir el catàleg operístic sencer de Claudio Monteverdi (1567-1643). És fer-ho també amb un dels «cants de cigne» més extraordinaris  de la història de la música en haver-se estrenat pocs mesos abans de la mort del compositor cremonès. I diem «van arribar» perquè d’aquestes, tan sols tres ens han arribat de manera íntegra tot constituint, així, la primera gran trilogia (L’Orfeo-Il ritorno d’Ulisse in patria-L’incoronazione di Poppea) en la història del gènere, des de la seva aparició a finals del segle XVI a la ciutat de Florència de la mà dels discursos, invencions i reflexions del cercle d’intel·lectuals i músics del Comte Giovanni Bardi (1534-1612). Cal dir-ho com més aviat millor. L’incoronazione incorpora una sèrie de components i realitats que, sense cap mena de dubte, han de ser tinguts d’allò més en compte i presents per a la seva interpretació en els nostres dies: la condició de ser la primera òpera de temàtica històrica, el seu enclavament dins del context de l’òpera veneciana de la primera meitat del segle XVII, les fonts històriques de com ens ha arribat la seva música i l’encaix d’una de les constants en l’esmentada història del gènere operístic: la relació entre el text i la música.

Hendrik Schulze
Professor d’Història de la Música a la University of North Texas. Autor de l’edició crítica de L’incoronazione di Poppea

Un dels aspectes més fascinants i al mateix temps desconcertants de l’òpera primerenca és l’aparent amoralitat de l’argument de L’incoronazione di Poppea. L’ambició desenfrenada de Poppea, l’oportunisme descarat d’Arnalta, la tirania descontrolada de Nerone, la impietat venjativa d’Ottavia i l’autoindulgència total d’Ottone: tots els personatges principals d’aquesta història actuen en contra de les normes socials més bàsiques, tant des del punt de vista modern com des del punt de vista dels contemporanis de Monteverdi. Fins i tot personatges relativament empàtics, com ara Sèneca i Drusilla, es presenten de forma negativa, Seneca vivint una vida que no coincideix amb els seus elevats estàndards morals i Drusilla recreant-se davant de la idea de presenciar l’assassinat de Poppea. El món dels protagonistes és una barreja catastròfica d’ambició letal i por existencial. En aquest entorn, fins i tot els sentiments normalment positius i bonics, com ara l’amor o la clemència, es perverteixen per convertir-se en armes en la lluita pel poder i la glòria.

Marc Giró
Periodista

Primera. Si pensem com de barroers i maldestres som els humans, i per això només cal llegir la secció d’internacional d’algun diari dels clàssics, resulta un autèntic miracle que les obres de Monteverdi i del barroc en general hagin arribat fins als nostres dies, gairebé quatre segles després de la seva creació, sanes i estàlvies. Possiblement això hagi estat a causa d’aquest fenomen, sovint llefiscós i complex, que és el de la moda, beneïda sigui, que va aconseguir tornar-les a posar en òrbita, a principis dels anys 90 del segle passat, gràcies a la conjunció de diversos astres, no els diré que no, però, per mi, sobretot, gràcies que en Jordi Savall va encarregar-se de la banda sonora de Tous les matins du monde, la famosa pel·lícula d’Alain Corneau protagonitzada per en Gerard Depardieu quan encara era cent per cent francès i dècades abans que, incomprensiblement, ho deixés estar amb la Carole Bouquet per llançar-se, més incomprensiblement, als braços del Putin i nacionalitzar-se rus. La banda sonora de Savall va aconseguir que als discmans del respectable sonés la Marche pour la cérémonie des turcs de Lully, després que ho fes Sooner o later de Madonna, un tema, sigui dit de passada, bastant infecte del que avui, afortunadament, sobretot per a la pròpia artista, ningú ja no en recorda ni una miserable nota.