Albert Ferrer Flamarich Musicògraf i historiador de l’art Fidelio és una solitària supervivent del repertori d’òperes de rescat, tan de moda al tombant del segle XIX, sobretot en l’àmbit francès, que van arribar a Viena gràcies a partitures i llibrets…
Giovanni Carli Ballola
Musicòleg, professor d’Història de la Música a la Universitat de Lecce
No és possible entendre a fons La Cenerentola si no se la situa en un ambient social amb elements plens de concreció realista: el d’una recòndita província de la restauració italiana, habitada per nobles insignificants morts de gana i principassos semblants a l’Ernesto Ranuccio de la Chartreuse de Parme stendhaliana. Aquelles baronies de Montefiascone i aquells principats de Salern tenien els tics d’una petita Itàlia casolana i presumptuosa, que parlava amb un deix afectat i ridícul d’estil francès («Les meves sabates, el meu bonné / Les meves plomes, el meu collié»), carregats de vanitats estúpides i de dolenteries mediocres; els mateixos «patricis plebs», envanits i envilits, que al cap de poc apareixeran en la comèdia humana dels sonets romans de Giuseppe Gioacchino Belli. Materials teatrals similars varen acabar a mans d’un Rossini que en les seves obres L’italiana in Algeri, Il turco in Italia i Il barbiere di Siviglia, havia dut fins a les darreres conseqüències una experiència de gènere còmic ―que es podia dir que havia nascut juntament al seu geni musical, sobre les taules del San Moisè de Venècia―, en les prodigioses farses que obriren la dècada dels anys deu d’aquella era del melodrama que adoptà el seu nom. I va ser per aquest camí que va prosseguir, ferint al cor la vella comèdia del segle xviii a l’estil de Domenico Cimarosa, caracteritzada per l’afable sàtira social i el sentimentalisme realista burgès. Rossini havia omplert aquelles despulles amb un vitalisme ardent i violent propi, en les quals la mateixa música és la que «gaudeix de si mateixa» (Fedele D’Amico) i en les quals la forma pura s’enardeix amb una pulsació totalitzadora feta de gresques rítmiques i sonores, de desfermades voluptuositats belcantistes que s’havien ignorat durant el segle XVIII.
Jaume Radigales
Professor de la Universitat Ramon Llull i crític musical
Gioachino Rossini inaugurava l’any 1817 amb La Cenerentola, la primera funció de la qual va tenir lloc al Teatro Valle de Roma el 25 de gener. El 20 de febrer de l’any anterior, i també a Roma però al Teatro Argentina, havia presentat Il barbiere di Siviglia. I ambdues òperes tenen elements comuns, tant pel que fa a la tipologia dels personatges (còmics i semiseriosos) com a la vocalitat, i amb alguns intèrprets que van repetir en una i altra funció d’estrena. Per exemple, la contralt Geltrude Righetti, que va ser la primera Rosina a l’Argentina i la primera Angelina (Cenerentola) al Valle. O el baix Zenobio Vitarelli, que va estrenar la part de Basilio al Barbiere i la d’Alidoro a La Cenerentola.
1816 i 1817 van ser, a més, anys d’intensa activitat productiva, perquè Rossini va estrenar vuit òperes: quatre el 1816 (el citat Barbiere a Roma, a més de Le nozze di Teti e di Peleo, La gazzetta i Otello a Nàpols) i quatre el 1817 (La Cenerentola i Adelaide di Borgogna a Roma, La gazza ladra a Milà i Armida a Nàpols). És a dir, vuit títols adscrits a subgèneres diversos com ara òpera buffa, òpera seriosa i dramma giocoso. I en tots ells, la inventiva i la imaginació desbordants del músic de Pesaro justifiquen que fos el compositor més famós, celebrat i sol·licitat del seu temps. Rossini en tot el seu esplendor creatiu, per dir-ho sintèticament.