Hem perdut un visionari, un renovador, un proselitista, un dramaturg de la seva gran passió, l’òpera, un home que va creure fermament en la necessitat de l’art com a motor de l’ésser humà a qui entristia i desesperava el conformisme, la resignació, l’autosatisfacció i l’alienació que pot arribar a produir l’òpera quan no és altra cosa que la repetició ad infinitum d’uns clixés caducats.
Mortier creia fermament que qualsevol forma d’art està condemnada a la desaparició si no és necessària per a la societat que la crea, si no qüestiona l’ésser humà ni l’ajuda a conèixer-se, si no l’inquieta ni el pertorba ni el fa ser millor del que és. Creia que l’òpera, gràcies a la música, la paraula i a renovades experiències estètiques podia ser una arma eficaç de sensibilització sobre els problemes de la condició humana i va lluitar en ambdós fronts: el de l’esser humà i el de la pervivència de l’òpera.
Al llarg dels darrers anys, el Liceu ha presentat alguns dels seus projectes operístics més rellevants: de l’etapa de Salzburg, Katia Kabanova i Pélleas et Mélisande; de la de París, Diari d’un desaparegut i El castell de Barbablava; i del Teatro Real, la coproducció d’Il Prigionero i de Suor Angelica que podrem veure al final d’aquesta temporada.
Portat pel seu afany evangelitzador i didàctic, va veure clar –des que era assistent del seu gran mestre i mentor Rolf Liebermann a l’Opéra de Paris– que les associacions d’amics de l’òpera havien d’ésser les seves gran aliades i les va potenciar allà on va treballar: París, La Monnaie, Salzburg, altre cop París i el Teatro Real, i per aquest mateix motiu va acceptar la presidència de FEDORA (1999-2004) –substituint, al seu decés, Rolf Liebermann– i en fou un president molt actiu.
Amb Amics del Liceu va tenir sempre un relació d’amistat que recordem amb emoció: va venir a presentar el Festival de Salzburg poc temps després de ser-ne nomenat director i va facilitar l’accés a aquest Festival, llavors elitista i molt tancat, als nostres associats que des d’aleshores hi varen poder viatjar en grup anualment i sovint els organitzava una recepció que aprofitava per presentar els espectacles als quals tenien previst assistir.
En la recerca de complicitats entre els joves, tradicionalment allunyats del món operístic, l’agost de 1997, va organitzar una trobada de joves d’arreu d’Europa, actius en les respectives associacions d’amics. Albert Garriga hi assistí en representació nostra i, al seu retorn, fundà el Grup Jove d’Amics del Liceu que uns anys més tard, el febrer del 2000, ja vertebrat en xarxa a través de Juvenilia, en va organitzar l’Assemblea General al Liceu que Mortier va presidir en una memorable trobada i discurs al Saló dels Miralls.
Per tot això i per molt més el recordarem sempre amb especial respecte i estimació.