De l’1 al 9 de març de 2013

Vam marxar de Barcelona contents, il·lusionats i amb les expectatives altes. En primer lloc, perquè el programa d’òperes era potent: dues de Wagner i una de Verdi. D’una banda, a la Lyric Opera de Chicago es representava Die Meistersinger von Nürnberg, i de l’altra, Parsifal i Don Carlo a la Metropolitan Opera House de Nova York. Programa perfecte per commemorar aquest any de bicentenaris i a més fer contents els socis wagnerians i verdians. En segon lloc, l’oportunitat de visitar dues ciutats que alguns de nosaltres no coneixíem feia el viatge especialment atractiu.

Chicago, la Windy City –el vent sempre hi és present– voltada pel riu Chicago, ens va rebre nevada i amb el llac Michigan glaçat. Això sí, els carrers nets com una patena i cap problema per transitar, tant pels vianants com pels vehicles.

Va ser a Chicago on es va construir el primer gratacels del món a finals del segle XIX, després de l’incendi de 1871 que va destruir la ciutat. Els arquitectes van transformar la devastació en una oportunitat per donar nova forma a la ciutat, van posar en marxa noves tècniques de construcció: la terracota, el ferro i les estructures d’acer es van convertir en els principals materials, ultrapassant els límits de l’expressió creativa. Al llarg dels anys els diferents estils encara conviuen. Parcs immensos amb escultures, museus, teatres, el Symphony Center –seu de la Chicago Symphony Orchestra–, clubs de jazz i blues i… la Lyric Opera! El resultat és una ciutat contundent i esplèndida.

La Lyric Opera va ser fundada el 1954. La sala, construïda el 1929 en un estil art déco –un déco molt peculiar– està situada al costat del riu Chicago i té una capacitat per 3.500 espectadors. La sala, massa gran, perjudica l’audició de l’orquestra i les veus es perden. Van ser uns Meistersinger que no van passar de correctes. Els intèrprets principals: James Morris, en el paper de Hans Sachs, pla, poca veu i manca d’expressivitat; Johan Botha (Walther) i Amanda Majeski (Eva), bé, sense entusiasmar. Podríem destacar Bo Schovus (Beckmesser) i especialment David Portillo (David). L’orquestra la va conduir Sir Andrew Davis i la posada en escena, excel·lent, de David McVicar era una producció del Festival de Glyndebourne 2011.

La nota curiosa i molt peculiar es va donar en els entreactes. El públic, assegut a les escales al voltant del vestíbul i en els diferents pisos, menjant i bevent. La majoria compra el show box, capsa que conté el picnic del descans: amanida, sandwich, patates fregides…i la beguda. També hi ha qui es du el menjar de casa! Això sí que va ser una sorpresa ben genuïna.

Uns quants afortunats van completar l’estada a Chicago amb un magnífic concert de la Chicago Symphony Orchestra que dirigia Esa-Pekka Salonen, amb l’actuació del violoncel·lista Yo-Yo Ma. El programa incloïa dues obres de Sibelius, una d’elles la Simfonia n. 7, el concert per violoncel de Lutoslawski i la peça de Tchaikovsky, Francesca da Rimini. Un concert curiós i ben construït. Varem quedar meravellats.

Així com Chicago és un tot compacte, Nova York es caracteritza, a més de la seva vitalitat, per la varietat de barris: els luxosos, els financers, els bohemis, els transformats que s’han posat de moda… Des del Top of the Rock del Rockefeller Center vam poder admirar, en un dia completament clar, la panoràmica immensa de Manhattan i el Central Park. Fent un recorregut pels diferents barris, vam creuar Manhattan fins la zona zero i fins Battery Park, des d’on vam contemplar de lluny l’estàtua de la Llibertat. A la cruïlla de la Cinquena Avinguda amb Broadway vam poder veure l’Empire State Building (1931) d’una banda i, de l’altra, el Flatiron que, quan es va acabar el 1903, era el gratacel més alt del món. No cal dir que cada un pel seu compte va intentar completar la visita panoràmica feta amb tot el grup.

En el Lincoln Center, inaugurat el 1959, a part del Metropolitan Opera House, s’ubiquen, entre altres institucions culturals, l’Avery Fisher Hall, seu de la Filharmònica de Nova York, el New York State Theater, seu de New York City Ballet, i la Juilliard School, conservatori d’arts escèniques.

El Met ens va oferir un Parsifal immens. L’orquestra dirigida per Ascher Fisch va sonar perfecte, la direcció escènica de François Girard en una nova producció del Metropolitan, l’Opéra National de Lyon i la Canadian Opera Company, molt estètica, donava l’ambientació ajustada. Les veus, totes de primer ordre: René Pape (Gurnemanz), Michaela Martens –en substitució de Katarina Dalayman, malalta– en el rol de Kundry, Peter Mattei (Amfortas), Jonas Kaufmann (Parsifal) i Evgeny Nikitin (Klingsor). Per molts la vetllada va merèixer un 10.

La segona nit ens esperava Don Carlo, una de les òperes més grans de Verdi, que requereix veus i interpretacions grans, senzillament perquè els personatges del drama de Schiller en el que es basa l’òpera, ho són. El rol de Don Carlo, interpretat per Ramón Vargas, fluixet. Dmitri Hvorostovsky va defensar bé el paper de Don Rodrigo. En els papers femenins, Barbara Frittoli (Elisabeth de Valois) i Anna Smirnova (Princesa d’Eboli), molt bé. A Ferruccio Furlanetto li va faltar potència en l’ària clau del rei Felip II: Ella giammai m’amò, però la va dir bé. La gran interpretació va ser la del Gran Inquisidor, en la veu d’Eric Halfvarson. L’orquestra era dirigida per Lorin Maazel, que va tapar les veus en alguna ocasió, i la direcció d’escena, de Nicolas Hytner en una producció de la Royal Opera House  juntament amb la Metropolitan Opera.

El musical, espectacle obligatori en els teatres de Broadway, no va faltar i en varem gaudir.

L’últim dia d’estada, Nova York es va despertar blanc, blanquíssim. L’espectacle del Central Park va ser la darrera imatge amb que ens va obsequiar la ciutat.

Cal dir que tant a Chicago com a Nova York, estàvem allotjats en hotels molt cèntrics i ben ubicats, molt propers als respectius teatres d’òpera, factor essencial per facilitar els desplaçaments i poder aprofitar el temps disponible.

Finalment vull fer constar que l’Anna, l’acompanyant, va fer costat al grup en tot moment, demostrant una vegada més la seva professionalitat i saber estar.

El grup, molt agradable, va estar unit i cohesionat.

De tornada, el cansament es va fer sentir. Jet lag? I tant! Però després, quan ha passat, recordes cada minut del viatge, fas repàs de tot plegat i tornes a viure’l i a gaudir-lo.

Aurora Aguyé
Vocal de la Junta d’Amics del Liceu