28 de setembre de 1971. Al Despatx Oval de la Casa Blanca, Richard Nixon rep l’estrella cinematogràfica Ginger Rogers. Tots dos malparlen sobre l’elecció que el director d’orquestra Antal Doráti ha realitzat per inaugurar el Kennedy Center de Nova York: músiques d’un incomprensible Stravinski i, el que és pitjor, de l’«excèntric» Leonard Bernstein, al qual el President acaba anomenant «son of a bitch».

I és que Lenny havia compost per a l’ocasió una Missa que no seguia, precisament, l’estil canònic que Nixon esperava. Gospel, blues, jazz… fins i tot rock i, per descomptat, Broadway, tot brota en ella… amb la participació d’un sacerdot activista contra la Guerra de Vietnam… i el senyor President, tal com recullen les cintes que van veure la llum amb l’escàndol Watergate, també acabar brollant. Res que ens sorprengui des d’aquesta actualitat que ens ha tocat viure.

Bernstein no concebia la música fora de la seva raó social. De tot allò que el nodria com a ésser humà. D’allò bo, d’allò dolent. Va ser el pianista, divulgador, compositor i director que la música necessitava. Leonard va ser l’home i l’artista compromès que la societat i el seu esdevenir han agraït. Va entendre que la música és política, o com a mínim, és «allò social» i s’hi va entregar. A través de la música i de les seves vivències personals, es va implicar o va participar en la Marxa cap a Montgomery, la Primavera de Praga, el Maig francès, la caiguda del Mur de Berlín o en les protestes contra la Guerra de Vietnam; es va alinear amb el Comitè per als Refugiats Antifeixistes, Martin Luther King o John F. Kennedy. I després de l’assassinat d’aquest darrer, va llegir el discurs La resposta d’un artista a la violència. Incloent algunes de les paraules que Kennedy hauria hagut de pronunciar quan fou tirotejat, Bernstein va dir: «El lideratge dels Estats  Units s’ha de guiar per l’aprenentatge i la raó». «I d’on sorgeix aquesta violència? –afegia ell– De la ignorància i l’odi, els antònims exactes d’aprenentatge i raó».

Fins i tot en la seva obra més coneguda, West Side Story, per sobre de la història d’amor a l’estil de Romeu i Julieta, Bernstein recull l’essència d’aquestes paraules i erigeix una crítica al racisme i als conflictes socials dels dividits Estats Units d’Amèrica que li (ens) va tocar (toca) viure. Estrenada com a musical en el Broadway de 1957, situa l’acció a l’Upper West Side novaiorquès, com l’enfrontament acarnissat entre dues bandes juvenils de diferents ètnies: els Jets i els Sharks. El que vindrien a ser Capulets i Montagú en l’imaginari shakespearià, Casetlvines y monteses a Lope de Vega; L’Hystoria novellamente ritrovata di due nobili amanti de Da Porto… o, remuntant-nos fins al segle III, l’Habròcomes i Àntia de Xenofont d’Efes. L’art serveix per revisitar cada història una i altra vegada, afortunadament. També en la lírica.

Així doncs, amb llibre i adaptació del gran Stephen Sondheim (Company, Follies, Sweeney Todd, Into the Woods…), l’argument ens és ben conegut: Tony, d’arrels europees i exlíder dels Jets, s’enamora de Maria, d’orígens porto-riquenys i germana de Bernardo, líder dels Sharks, banda rival del primer. Ambdós grups lluiten pel control dels carrers del seu barri, amb tints socials i racials que posen l’accent en la intransigència i el rebuig enfront de la convivència i enriquiment que només els joves protagonistes comencen a comprendre a través de l’amor.

M’atreviria a dir que West Side Story va resultar per a la història del musical el mateix que La traviata per a la de l’òpera. Per primer vegada, els escenaris de Broadway s’enfrontaven a una història actual. A un drama que succeïa una carrers més enllà –i que els diaris es van ocupar de nodrir convenientment abans i durant l’estrena de l’obra. Sens dubte, West Side Story va suposar un revulsiu i una revolució en la forma de concebre el tot. I amb unes línies inevitablement difoses entre el que ha de ser òpera i què és musical. De fet, Leonard Bernstein va desestimar la lírica pràcticament a l’inici de les converses amb Sondheim i amb Arthur Laurents, autor de la idea original (que en un inici narrava l’enfrontament entre jueus i catòlics a l’altra banda de Manhattan, a l’East Side).

Finalment, Leonard acabaria entenent que, en aquesta ocasió, havia creat un musical. Totalment innovador, però un musical. «Tota l’anàlisi, l’ansietat, l’ajornament i les reescriptures van resultar tenir una raó de ser». «No havíem d’escollir “cantants”. Qualsevol cosa que sonés molt professional es mostraria més experimentada i aleshores perdríem l’essència dels nois». Bernstein va voler que, en tot moment, la trama, la història, el drama, es mantingués per sobre d’una possible «trampa operística» amb ostentacions vocals més pròpies de la lírica. I no obstant, l’orquestració, els rangs vocals, la mencionada factura operística en l’escriptura de les parts principals… van fer que ràpidament WSS fos cantada per professionals de l’òpera… capitanejats per ell mateix. Així, el 1984 –any en què el Sweeney Todd de Sondheim arribaria a les òperes de Houston i Nova York– es portaria als estudis de gravació una versió lírica protagonitzada per Kiri Te Kanawa com a Maria i Josep Carrears com a Tony (qui va substituir Neil Shicoff, qui substituïa, a la vegada, Plácido Domingo), al costat de Tatiana Troyanos com a Anita (qui va substituir Marilyn Horne), Kurt Ollmann com a Riff i Marilyn Horne com una veu (qui va substituir Jessy Norman). Més dades curioses: Nina i Alexander Bernstein, fills del compositor i director d’orquestra, posarien veu als diàlegs dels protagonistes.

En aixecar-se el teló, un pròleg instrumental ens fa escoltar la tensió entre les bandes juvenils de Sharks i Jets, al mateix temps que aquestes fan per sortir del mig de la policia. Un xiulet tallarà el conat de baralla. Els Jets, amb Riff al capdavant, parlen entre ells (Jet Song). Planegen quelcom gros per allunyar del barri els Sharks, dirigits per Bernardo. Aquest i Riff es veuran per detallar les armes que hauran d’utilitzar en el seu proper enfrontament. Aleshores, Riff va a visitar el seu amic Tony, qui porta un temps allunyat del grup. En el ball escolar realitzaran el «consell de guerra», però Tony no en vol saber res… Ell espera alguna cosa millor a la vida i que, intueix, arribarà aviat (Something’s coming). Els balls que tindran lloc al gimnàs són, segurament, la part instrumental més coneguda de l’obra, i de la qual el compositor va realitzar una versió estesa per interpretacions simfòniques. Tothom espera l’animat Mambo, en aquesta lectura sempre contrastada entre la vida que s’obre pas i el drama que bull en la base de tota la partitura. De fet, aquestes Dance at the Gym s’obren i es tanquen amb el tema de Maria, que Tony desenvoluparà a continuació, després de conèixer-la: «The most beautiful girl I ever heard… Say it loud and there’s music playing, say it soft and it’s almos like praying: Maria» [El so més bonic que he sentit mai… Digue’l en veu alta i és com música sonant, digue’l suaument i sona gairebé com una pregària: Maria]. La qüestió és que el tema, que apareix al llarg de tota la partitura, està sustentat sobre un to a tres notes (Do – Fa# – Sol), harmònicament un interval de quarta augmentada, rebutjat fins i tot durant una època en la música per la sensació d’inestabilitat que produeix i que reflecteix aquí el perill i la bellesa, a parts iguals, d’aquest amor entre els protagonistes.

Prometran el seu amor en la indispensable escena shakespeariana del balcó (Tonight) i, a mesura que el seu amor es va forjant, el conflicte entre bandes anirà creixent. No farem spoilers aquí, però mentre es desenvolupen temes com l’arxiconegut America, cantat pels porto-riquenys, tota una sàtira sobre l’estafa de l’autodenominat «país de les oportunitats» i el moment solista per a Maria amb I Feel Pretty, la tragèdia acabarà imposant-se. No hi haurà filtres soporífers ni verins, no hi haurà espases, però sí armes de foc… i hi haurà morts. Potser no la parella protagonista, però sí els suficients perquè tot aquest aire naïf, tota aquesta ingenuïtat i aquest joc de nois que impregnava l’atmosfera inicial, s’esborri de cop i volta. Resulta que el drama és una veritat en la qual hauran de viure la resta dels seus dies.

Hi ha, no obstant, un altre tema que marca tota la partitua: Somewhere. Una cançó al més pur estil Somewhere over the rainbow de The Wizard of Oz, pedra roseta de l’univers queer, que també va abraça Leonard i que aquí ens mostra un horitzó de llibertat i amor que, per desgràcia, el 2025 es torna una mica més llunyà para totes i tots. Després de tota una vida de compromís, només algú amb una ment com la de Bernstein, que creia de veritat que el canvi social també era possible a través de la música, podia donar vida musical, exactament al mateix temps que ho feia amb WSS, a un personatge com Candide. El protagonista de Voltaire creia viure en el millor dels mons possibles. El missatge és tant evident com necessari: «Il faut cultivar notre jardin». Segurament el món mai canviarà, però si tots ens preocupem de cultivar el nostre jardí, de cuidar i millorar allò que està al nostre abast… o de la nostra batuta com feia Bernstein, pot ser que es converteixi en un lloc millor per viure. El cert és que ell ha estat el músic que més i millor s’ha apropat al concepte d’«allò absolut» en temps moderns; però també un dels artistes de major fama i poder que s’han involucrat al complet amb les causes que creien justes. La seva música també va d’això, no ho oblidem.

There’s a place for us
Somewhere a place for us
Peace and quiet and open air
Wait for us
Somewhere
There’s a time for us
Someday a time for us
Time together with time to spare
Time to learn
Time to care
Someday, somewhere
We’ll find a new way of living
We’ll find there’s a way of forgiving
Somewhere.

[Hi ha un lloc per a nosalres
En algun lloc per a nosaltres
Pau i tranquil·litat i aire lliure
Espera’ns
En algun lloc
Hi ha un temps per a nosaltres
Algun dia un temps per a nosaltres
Temps junts amb temps de sobra
Temps per aprendre
Temps per cuidar-nos
Algun dia, en algun lloc
Trobarem una nova forma de viure
Trobarem que hi ha una manera de perdonar
En algun lloc.

Gonzalo Lahoz
Divulgador musical